"Para comunicarse con el personal de la estación, utilice los interfonos amarillos "
Sòcrates

dimecres, 19 de desembre de 2012

Aclariments previs a les Vacances de Nadal

Bona gent, lectors dels quatre racons de món. Abans de cessar definitavament l'activitat regulera tenint en compte que s'acosten Bacances de Nadal i que un servidor té coses millors a fer que no pas escoltar Architecture in Helsinki mentres emplena de merda negra i cal·ligràfica aquest espai en blanc, una sèrie d'aclariments:
"Un dibuix d'en Miguel Noguera"
  1. Hi ha una important afluència d'entrades a aquest blog des de Rússia. Ni més ni menys que de la mateixa terra que va veure neixer gent com Vassili Grossman, Tolstoi i Yeremenko. Hi ha dos opcions: que hi hagi russos que parlin catlalà, fet que confirmaria l'estudi dut a terme per una mena d'agència finançada per la Generalitat que afirma que ja som deu milions de catalanoparlants; o que sigui una mena de Spam que es dedica a llegir entrades sobre chihuahuas, relativisme, Oriol Junqueras, viatgers del futur, etc.
  2. A partir d'ara, com fan tots els blogs que volen entrar a formar part de la cultura eclèctica underground, un servidor marcarà tots els noms propis de persones amb negreta, per deixar clares les múltiples influències i l'àmplia formació humanísitca d'un servidor. Un exemple: cacahuet, endomorfisme, Jean Luc Godard, paracetamol, Kierkegaard. 
  3. Aquests dies de Nadal s'ha d'apofitar per gastar molt, estar molt apalancat, jugar a la play, no pensar en la gent que estar al carrer morint-se de fred i gana i sobretot, en cap cas, intentar fer alguna cosa al respecte.
  4. Tot i que el quart punt no és un aclariment si ens posem estrictes a nivell semàntic, és una petita història sobre la Fi dels Temps, -tema esmentat sovint en aquest blog- que té cert interés: 

Hi havia una vegada, cap allà al segle V després de Crist. un parell de paletes maies que estaven fent un calendari. Els hi havien encarregat i portaven 5 mesos picant pedra amb martell i escarpa, fins que el maia nº 1, que era més llest que el maia nº 2, li va dir al maia nº 2: 

-Tu, ara torno, vaig un moment a casa que he de fer unes coses molt maies que tinc pendents. -i va riure sota el nas maia que tenia a la cara, una cara de maia murri.
-D'acord, però no triguis, que hem d'acabar el calendari.
El maia nº1 no va tornar mai. Però aquesta és una altra història. La qüestió és que le maia nº 2 es va quedar sol fent el calendari. No portava pressa perquè ell ja anava cobrant per les hores de feina, i ja ho trovava prou entretingut allò de fer els números parells de color blanc i els imparells de color negre. I els diumenges de color vermell. Però els dies van anar passant i ja anava pel mes de maig de l'any 1968. Ell anava picant pedra i cada dia estava més avorrit fins que va dir que ja en tenia prou i que ho deixava allà on ho deixava. Que no tenia sentit anar continuant fins a la Fi dels Temps. Quina ironia no? Perquè de fet, va continuar fins a la Fi dels Temps no? Curiós aquest anècdota dels maies. 
  1. [Hauria de ser l'aclariment número 5, però el Blogspot és una merda i no ho permet. Si interromps una numeració i la vols reprendre, l'has de tornar a començar des del número 1]. Aquí va: traduir al català el Quijote és una cabronada. És com demanar que t'escalfin un gelat. O com ser anglès, però com saps francès llegir Shakespeare en francès.
  2. En Miguel Noguera és un avançat al seu temps. No saps qui és en Miguel Noguera, perquè tu no ets un avançat al teu temps.
  3. Un servidor ha comprovat empíricament que si ets català i et passes més de 3 mesos a Madrid sense tornar a casa, et poses malalt. Solució: independència o mort.

dilluns, 10 de desembre de 2012

"Hey Chihuahua, you got me rockin!"

Aquesta és l'història d'un chihuahua que sortia a tots i cadascún dels videoclips d'una banda de rock dels anys 70. Uns videoclips cutres sobre tius amb melena, vestits amb malles i de cares pintades, que fumaven unes bones drogues.

Com que les històries es comencen pel principi i acaben pel final, a menys que es vulgui ser un innovador, aquesta començarà pel principi -en el qual el chihuahua apareix en el videoclip del primer single del grup amb un barret de Robin Hood- i acabarà pel final, amb un videoclip final molt boig que combina explosions, autobusos escolars, drogues de disseny, centenars de chihuahuas implotant, fibra òptica, armadillos femella en zel i paper de cel·lofan en quantitats industrials. I un mussol. Un mussol molt gros que ho mira tot des de dalt d'un arbre, amb ulls esbatanats. 

La part interessant del relat no és ni el principi ni el final, sinó el que els de la LOGSE coneixem com el nus. En el nus d'aquesta història, el chihuahua es troba en un autocaravana llogada creuant els Estats Units d'Amèrica des de l'est a l'oest. Direcció a uns famosos estudis de Los Angeles, on el grup de rock ha de grabar el nou disc amb la gran discogràfica que els ha contractat. El chichuahua té molta set, perquè fa hores que no paren a cap gasolinera, i al chihuahua el Jack Daniels no li treu la set. Es posa a bordar perquè està molt estressat, i els seus lladrucs estridents i patètics posen histèrics als músics. El baixista, que normalment és el més tranquil, proposa que introdueixin el causant d'aquell merder per la tassa del vàter, que ho votin democràticament. El lider del grup, el que sempre surt a les portades de les revistes i s'emporta a les groupies de tres en tres al camerino, diu, amb la mirada perduda en l'infinit, que de cap manera, que el chihuahua és l'amulet protector del grup, el Guardià de la Unitat, que no poden tirar un catal·litzador musical com aquest per la tassa del vater com si res. Van tots molt fumats.

El chihuahua es pixa al seient del darrere, i és llavors quan el bateria para l'autocaravana. Estan enmig del no res. Kansas, segurament. Només hi ha carretera i matolls al costat de la carretera. Tots discuteixen per culpa del chihuahua. El teclista, que fins llavors no havia dit res perquè estava composant un tema sobre el Vietnam, diu que triin entre el gos o ell. Que es nega a pujar al cotxe amb aquella merda peluda i cridanera, que ho votin democràticament.

"Portada del tercer disc de la banda de rock
dels anys 70"
El chihuahua, dos dies abans no hauria dit mai que la seva era una raça que resistia en condicions extremes, però allà estava: veient passar les línies blanques de la carretera a 60 milles per hora, lligat amb cables d'amplificador al capò del cotxe, tragant-se tots els mosquits dels estats de Kansas, Colorado, Utah i Nevada fins arribar a Los Angeles, California. Al principi s'ho havia près amb humor, imaginant-se que enlloc d'un chihuahua era un Jaguar, però la conya li va durar fins que es va posar a ploure a bots i barrals quan éren a l'alçada de Denver, Colorado.

Un cop a Los Angeles, el integrants del grup deslliguen el chihuahua que, exhaust, es queda on el deixen. S'han instal·lat en un motel de carretera a les afores de la ciutat, i estan contents perquè demà es posaràn a grabar. Fumen i beuen, i el chihuahua s'ho mira des de sota una cadira sense entendre res.

¿Què fa un chihuahua com ell a Los Angeles, amb uns músics que fumen crack i beuen whisky tot el dia? Ell es un chihuahua, i tot i que no sap a què es dediquen els chihuahas habitualment, sospita que aquest no és el seu lloc. Però no fa res. S'ho mira tot i suspira amb resignació. Potser és el seu destí. Potser les hormones de la seva mare que van atraure el seu pare estaven dirigides per una força superior, una voluntat que es concretava en el desig de concebre un chihuaha especial, un chihuahua que sortís en tots els videoclips d'un grup de rock dels 70, des del primer fins l'últim. Va somriure i es va adormir.