"Para comunicarse con el personal de la estación, utilice los interfonos amarillos "
Sòcrates

dimarts, 30 d’octubre de 2012

Xurros, porros, quillos, endogàmia i vells amics

Ja han passat uns anys des que un servidor, amagant el nerviosisme per tal d'aconseguir el seu objectiu, es va dirigir cap a la barraca dels sords per primera vegada a demanar una cervesa, on era segur que no demanaven el DNI. Li feien una mica de por els ramats de quillos que hi havia per allà, i la temença per la seva integritat física es barrejava amb l'emoció de formar part d'una de les tradicions més absurdes i estimades per tots els habitants d'una ciutat que és tres vegades immortal i quatre vegades orgullosa de ser tres vegades immortal.

"Aquí tenim l'absent protagonista
d'aquestes nobles festes"
Les festes de Sant Narcís, el nom de les quals ja es podria canviar per Barraques de Girona tenint en compte que almenys pels joves a això es redueixen, són una gran ocasió per a tota mena d'individus. En primer lloc, l'escòria amb piercings blancs de la ciutat pot obrir la caixa de Pandora sobre els joves desprevinguts que van a la Devesa per primer cop pensant-se que allò és la festa del bon rotllo: un servidor no ha vist enlloc tanta gent amb males intencions enlloc, exceptuant els plens del Senat. Aprofiten molts, amb una ajudeta extra, per a venjar-se dels vells enemics en emblemàtiques batalles campals on surt malparat fins i tot l'apuntador. També és ocasió, pels nens i nenes de 15 anys, de començar a fumar herba en quantitats més que interessants i d'arribar als llindars del coma etílic gràcies als vodka amb lima que els de l'associació Basket Sant Josep els hi venen. 

Tot això, sobre píxel, pot semblar que traspua amargura i que un servidor pretèn fer mala propaganda de les barraques. Res més lluny de la realitat. L'autor d'aquesta misèria de blog espera amb ànsia que arribin aquests dies de cerveseta i bufanda perquè són el gran moment per a retrobar vells amics i coneguts en un escenari, com a mínim, lamentable, curiós i èpic alhora.

Baixar del bus de línia a Correus, encalar-te el gorro fins les orelles, una bona jaqueta i bufanda i anar tirant sol, amb calma i mans a les butxaques, cap on et porta la multitud. No passen ni 5 segons que algú et crida. Et gires i veus que és el lateral dret del teu antic equip d'handbol. Feia 2 anys que no el veies, i no recordes què estudiava. Li dius que us veieu d'aquí una estona per allà, i efectivament així serà. Continues caminant, somiant sense massa profunditat amb els partits del llegendari Fornells de la Selva, i badant badant, topes amb una esquena que en fa dos com la teva. Merda penses. Que no sigui un quillo de 16 anys que es vol estrenar abans de les 12 de la nit. Afortunadament no ho és. És el teu cosí, amb qui havíeu quedat a la parada de castanyes que hi ha passant per sota la via. Ell va amb uns amics de l'insti, que només coneixes de les barraques d'altres anys. Mentre us aneu posant al dia dels últims mesos, arribeu a l'esplanada amb les faroles, poc i quasi exclusivament poblada per nanos d'entre 14 i 17 anys que xuclen Camels amb cara de circumstància ben abrigats amb jaquetes de caputxa emplomallada. 

"No descarto, estimat lector que en aquesta foto coneixis
a més d'un subjecte."
Aneu a buscar una cervesa a la primera barraca que trobeu, i decidiu que la ronda de reconeixement ja la fareu més tard, quan comenci a arribar gent. De moment, limitem-nos a deixar que l'ambientillo ens inundi: llum blanca de la gran farola, flaire a porrillo de tant en tant, vapor blanc que surt de les boques dels amics que es retroben, algú enviant Whatsapps pel mòvil perquè no troba la seva gent...
Mentrestant, dalt de l'escenari, els membres d'un grup que probablement es digui "Kancer de Zerbeza" o "Kagando Líkido" estan desembolicant els cables del sistema d'amplificació de les guitarres, sense saber que absolutament ningú els hi farà ni puto cas en tota la nit. 

L'estona ha anat passant i tu ja has perdut de vista el teu cosí, que a la vegada ha perdut de vista els amics que s'havia trobat quan tu havies anat a saludar a gent de la teva classe de batxillerat, que parlant parlant s'havien oblidat que a la barraca del karate els esperaven un parell de coneguts seus que parlaven amb unes noies que són molt amigues teves i que et trobaràs en un parell d'horetes juntament amb l'ex-novia del teu millor amic de primària, que cap allà a les 3, quan estigueu al costat de la barraca de les CUP parlant amb els vostres respectius germans, et comentarà que ell també s'ha trobat la teva ex, que ara surt amb el teu veí, per si no ho sabies.

Les nits de barraques són nits plenes d'historietes sobre moros que van apallissar el germà petit d'en Pérez el cap de setmana passat, quan tu no vas baixar de Barcelona perquè tenies exàmens, de skin heads que li tiraven glaçons de gel a en Pere quan ell agonitzava per l'alcohol sota el pont del costat de la rotonda del Ter fa tres anys, de parelles que es trenquen i es formen a la llum de les faroles. Nits d'abraçades efusives i de fredes encaixades de fredes mans. Nits d'enamorar-se i desenamorase, d'arreclar el món i emocionar-se Nits de plorar de riure quan recordes en Marc perseguit per un grup de quillos que el volien matar perquè li havia fotut una lamentable patada al cul a una choni de les de debó...  En definitiva, nits que tots aprofitem per tornar a l'adolescència gironina més ingènua i simple, amb tots els seus defectes i virtuts.

Gironins, un servidor us trobarà a faltar. Viure aquestes festes des de la distància de la Capital de l'Imperi les mitifica i engrandeix, però en això consisteix a vegades escriure... Convertir la merda en or. Brindeu per mi.

dimecres, 24 d’octubre de 2012

13 minuts i 12 segons per a la Fi dels Temps

A un servidor li queden uns 13 minuts per escriure abans que el món acabi per l'impacte d'un enorme astre que ningú ha detectat a causa de la gran velocitat a la que es desplaça pel medi. Com que el temps escasseja, les últimes paraules que aquest gilipolles -modèstia apart- vol dirigir als seus fidels seguidors no són paraules èpiques de comiat ni un alliçonador discurs. Per què alliçonar a algú que estarà mort en 13 minuts? Per quina raó dir adéu a algú que retrobaràs en 14 minuts en una dimensió molt més interessant?

Per això, aquestes paraules seràn paraules de consol. A tots ens pesa deixar aquest imperfecte planeta, ja siquem vells o joves, ja hàgim viscut vides plenes o hàgim tirat el temps per la finestra, ja siguem de lletres o ciències o de jugar a la play. Em queden 7 minuts.

Però és bo mirar les coses pel costat positiu sempre, encara que falti poc per morir. Per això un servidor us diu: ¡alegreu-vos de morir i no haver de viure les eleccions del 25 de novembre, unes eleccions en les quals tothom votaria convençut que en Mas té un pla per al complexe procés que és l'independència però que en realitat no ha ni pensat dur a terme! En aquests últims 5 minuts de vida que li resten a la humanitat, cal que els gironins recordem que fa cosa d'un any, el nostre estimat alcalde va ser esbroncat via telefònica pel nostre estimadíssim president el dia que el primer va tenir l'ocurrència de convocar un referèndum consultiu d'independència. 

"Foto de la causa de nostra desaparició
 des de la finestra de la meva habitació"
Pensa, estimat lector, et queden 2 minuts: si en un any el Rei Artús ha passat de tenir por als referèndums locals consultius d'independència a dir que portarà la seva nació al capdavant d'Europa, vols dir que no tornarà a canviar de parer un cop la gent l'hagi tornat a votar? Sap perfectament que ens cardaràn una patada al cul des del Vell Continent, per molt que els alemanys o/i els francesos els hi fés il·lusió tenir-nos com a estat veí (que considerant la seva estructura interna, tampoc és així). No ho diu un servidor, ho posa al Tractat de Funcionament de l'Unió Europea.

Si el que succeïrà d'aquí a 30 segons no succeís, els catalans hauríem de seguir enfrontat a un fet que porta massa temps donant-se: tenim uns polítics que no saben gestionar els calers que tenen i es treuen la merda de sobre a base d'enfrontar a la gent del carrer. Hitler va fer el mateix després de Weimar*.

*Per aquells que encara no heu mort pel gran núvol de foc que està arrasant al terra en aquests moments, tingueu els últims moments de sentit comú de la raça humana i adoneu-vos que a Madrid un servidor es passa el dia intentant fer entendre a aquells bàrbars que ens estàn tractant com el cul, però una cosa no treu l'altra.

dimarts, 16 d’octubre de 2012

D'una veu que surt d'una caverna

Un servidor va plorar. No sabia ben bé perquè però va plorar. No cabia dubte que les llàgrimes li brollaven per una causa molt llunyana a la tristesa, al dolor o a l'al·lèrgia. Però tampoc eren làgrimes de malenconia o alegria. Venien de més endins, d'alguna part que no n'acostuma a sortir gaire res. No és fàcil descriure el què una persona sent quan la Música opera quelcom dins seu, però a un servidor li va venir al cap aquella creació de la Terra Mitjana a través de la música del Silmarillion de Tolkien. 

El Palacio de los Deportes estava plè a vessar. El públic estava majoritàriament integrat per parelles o grups d'amics d'uns 50 anys d'edat. No hi faltava gent com Sabina o Leiva, i la solemnitat d'aquell 5 d'octubre es respirava només entrar a l'estadi. Un servidor va trobar el seu seient en una grada lateral, a uns 40 metres de l'escenari, a l'alçada de tot l'equip d'amplificació. La cosa prometia.

A les nou i quinze minuts de la nit es van apagar els llums, i un escenari decorat amb sobries cortines de teatre va cobrar vida. Del costat esquerre, un rere l'altre i amb parsimònia, van començar a entrar els integrants de la banda: els sis homes d'etiqueta i amb barret negre, i les tres dones amb camisa blanca, americana i faldilla negra. Una bateria, uns teclats, una guitarra elèctrica, un baix, una bandúrria, tres veus angelicals... 

Añadir leyenda: Leonard Cohen ya lleva añadido desde
hace bastante, señor ordenador.
Uns arpegis amb uns compassos lents de brass van començar a sonar, i un home gran amb barret va entrar a l'escenari balancejant-se amb el·legància al ritme de "Dance Me to the End of Love": esquena ampla, americana i pantalons foscos, passes mesurades i veu daurada, Leonard Norman Cohen, un dels més gran cantautors i músics de tots els temps, es va posar a cantar.

D'aquella gola envellida per les incomptables hores passades amb el whiskey i els cigarrets com a únics amics, per les fosques i ardents nits de sexe amb Suzannes, Alexandras i Mariannes en hostals de carretera, per la recerca continuada d'una espiritualitat que mai ha trobat del tot però que mai s'ha amagat de defensar des d'un ambigu judaïsme, i per moltes més coses que no sabem, sortien unes notes massa profundes per ésser d'aquest món, i les unes lletres que encara ens posaven més difícil situar aque, acostant-nos a Déu, a les Escriptures i a l'amor més pur en cançons com "Halleluyah", "In My Secret Life",  per després revolcar-nos en el fang d'històries de SIDA i sexe anal en obres mestres com "Everybody Knows" o "The Future".

No és l'intenció d'un servidor fer una crònica del concert ni molt menys d'explicar la vida d'aquest kohen de la música. Pretén, més que res, fer arribar a través d'aquest brut teclat una ínfima part de la potència i la força evocadora que les melodies i les lletres d'aquest admirable senyor de 78 anys que, sense perdre consciència de les seves grans virtuts, es sap riure d'ell mateix en més d'una cançò:

"I love to speak with Leonard
He’s a sportsman and a shepherd
He’s a lazy bastard
Living in a suit

But he does say what I tell him
Even though it isn’t welcome
He will never have the freedom
To refuse

He will speak these words of wisdom
Like a sage, a man of vision
Though he knows he’s really nothing
But the brief elaboration of a tube"

Van ser tres hores i mitja de parèntesis com mai havia experimentat un servidor en un concert tot i que ja pot presumir d'haver-ne estat en un respectable grapat tot i la seva patètica edat: Leonard Cohen i la seva impressionant banda van tallar la respiració i la parla a les més de 15000 persones que vam tenir la fortuna i l'encert de formar part d'aquella cerimònia, com ha estat fent des de fa més de cinquanta anys. Estimat lector, si mai tens l'oportunitat d'escoltar-lo en directe, no la deixis passar encara que et vagi més el rollo de Pitbull o Paulina Rubio: embarga't la casa, ven-te el ronyó dret i compra una entrada.

dilluns, 1 d’octubre de 2012

Dos coses diferents però que va bé saber-les

Aquesta entrada constarà de dos parts, ínimament irrelacionades. La primera part es titularà "Sobre la facilitat amb què ens enganyen". La segona part és titularà "Sobre la probabilitat que una gran borratxera t'arrecli la vida sencera". En aquest blog, com que un servidor va de trencador, no s'acostumen a començar les coses pel principi, sinó per algun altre lloc. En el cas concret, no l'hi queda altra opció que començar per la segona part, considerant que començar per la primera no seria trencador, sinó més aviat, post-trencador.

Sobre la probabilitat que una gran borratxera t'arrecli la vida sencera
En Pere Serra Fullerola no era més desfassat que la resta dels tius, però feia molts dies que no bevia tant i la nit abans no havia dormit perquè a la senyora del tercer segona se li havia inundat el pis a les tres de la matinada i ell havia anat a dornar-li un cop de mà. Per aquestes dues raons estava en calçotets al pòdium de la discoteca amb els braços extesos i la mirada perduda en l'infinit, oscil·lant lleugerament al ritme de Kasabian. Anava torradíssim, i la nit li passava a sotragades: de cop tot anava a tota llet i les llums verdes i blaves l'encegaven. En res, tot es posava a càmera lenta i el món rodava estúpidament en direcció contrària, però ell en tot moment es sentia increïblement atractiu i no s'explicava les cares de fàstic de les femelles quan s'hi acostava movent la cintura amb aire cubà...
En un moment determinat de la nit, tot es va fondre i les imatges se li entrecreuaven en la ment sense cap mena de connexió. De cop, la màquina de recordar del seu humil cervell es va parar.

Són les 8 del matí i sona un despertador. Obre un ull, però les lleganyes li impedeixen veure res. Obre l'altre i s'adona que està amb el cap sobre l'escriptori de casa seva. Quina boca més seca que té! Està envoltat de papers mida DIN A-4, alguns en blanc i d'altres arrugats. Aixeca el cap de l'escriptori i es nota un boli blau a la mà. A la paperera n'hi ha 15 més, tots sense una gota de tinta. Torna a mirar la taula i no entén res. Molt malt de cap. Moltíssim. En una de les cantonades de l'escriptori hi ha un feix de fulls perfectament apilonats. En aquell feix hi deu haver més de mil pàgines escrites. Deixa el boli i s'incorpora de la cadira. Mira el títol i veu que la lletra és seva. Llegeix el títol:

Relacions a nivell ontològic
entre els fonaments del nihilisme 
polac i la moral calvinista tardana

Tesi doctoral elaborada per Pere Serra i Fullerola

Ell és lampista d'ofici, però defensarà la tesi a l'Universitat de Barcelona i li donaran el doctorat.
Donarà classes a l'Universitat d'Estocolm i es casarà amb una sueca alumna seva, amb la qual tindrà 4 fills sans i valents.


Sobre la facilitat amb què ens enganyen
"Beggar puppet"
Serà una primera part molt curta. L'idea vindria a ser la següent: quants catalans van demanar l'Estatut? Cap. Quants catalans van votar si a l'Estatut? El 73% dels que van anar a votar, que representaven la meitat de la població catalana que podia votar (50% d'abstenció), que a la vegada representa aproximadament la meitat de la població catalana. Dels que el van demanar, quants catalans s'han llegit el text i sabien per què es queixaven quant el TC el va tombar? Si comencem a fer números, és probable que no arribin als 2000. Els altres milions de catalans ens caguem en tot només perquè amb el pas del temps ens hem oblidat que va ser una estratègia política que ningú es va creure en el seu moment i que els hi ha anat molt bé per tenir-nos distrets. Ara defensem aquell text a ultrança bàsicament perquè la Generalitat ens la porta colant des de fa més de 10 anys i nosaltres ens anem creguent que l'encarnació del Mal és només el govern central. Un servidor no es posarà ara a penjar links dels Pressupostos de la Generalitat* ni de Madrid (que ha estat dos setmanes intentant resumir) perquè ningú entendrà res i perquè amb les xifres es poden fer trampes (pot ser n'ha fet amb els resultats del referèndum de 2006). Aquesta primera part només hi és per emplenar pantalla, però ja que un servidor s'hi ha posat, potser aprofita per dir que ens la tornen a colar. Aquest cop és en Mas. Els polítics catalans ens l'estant tornant a colar una altra vegada.

L'inconstant redactor d'aquest antre virtual us semblarà un manipulador i un demagog. Potser teniu raó, estimats lectors. Però ens estan cardant el pal i no sabem d'on ens baixa perquè ens l'estan cardant des de casa i estem tot el dia queixant-nos de fora.

*Col·legues, aquí teniu un resum de la intenció de despesa i ingressos per al 2011. No es van complir, però almenys serveixen d'orientació. Treieu conclusions.