"Para comunicarse con el personal de la estación, utilice los interfonos amarillos "
Sòcrates

dimecres, 5 de setembre de 2012

Papàs, el sistema endocrí em fa el tonto



Ha passat un any, pero l'entrepà de pernil i formatge té el mateix gust. Barcelona a les nou del vespre d'un diumenge es presenta a un servidor com a una ciutat desconeguda i fins i tot desagradable. El soroll de les maletes amb rodes ho emplena tot. No s'entenen ni les converses dels xinos del bar, i faig un glop a la llauna de Mahou. Recordo aquesta escena 12 mesos enrere, intentant deformar-la amb la nostalgia del passat per a convertir-la en millor que la present. No tinc èxit.

Em passen pel cap totes les coses que he fet aquest estiu, i totes les que no he pogut fer. També passa, no pel meu cap sinó per la mateixa acera on hi ha la meva taula, una senyora d'uns seixanta anys vestida de sevillana amb dos gossos que intenten ser snausers. Hi ha una maleta grossa que espera el seu propietari a la porta del bar, i els dos gossos, un rere l'altre i amb tota la parsimònia que pugi haver-hi en una ciutat com la Comtal, procedeixen a pixar-s'hi. Marxen amb la senyora, que és boja.

"Els Bee Gees"
No paren de baixar dels autobusos, amb cara d'il·lusió, "motxil·leros" i guiris amb pinta de domingueros. Els darrers em fan enveja perquè passaran uns dies a la Costa Brava, torrant-se lleugerament al ja cansat Sol de setembre mentre un servidor es carbonitza a la capital de l'Imperi entre manuals d'Econometria i Penal Part Especial. Per altra banda, els primers em traslladen al Bangkok d'un mes i mig enrere, i si no fós perquè les sirenes de 5 cotxes de policia passant a tota velocitat m'han distret, m'hauria posat a plorar recordant aquelles terres. Serà un tiroteig? O el desmantellament d'un magatzem de cocaïna a la Barceloneta? De què estava parlant?

És trist sentir-te trist pel fet d'anar a l'universitat, tenint en compte que la vida de l'estudiant és la millor vida possible. Afortunadament, aquesta tristor m'alegra perquè em vol dir que han estat dos mesos que no han passat en va. No m'han portat tovallons i, per mandra a a aixecar-me, em rento les mans amb la funda de la guitarra, que ara que hi penso, mai posaré a la rentadora. La preciositat de cambrera que fins ara badava em veu fent aquesta gilipollada i s'afanya a portar-me paper, pero ja és tard... Quanta gent que m'hauria agradat retrobar aquest estiu resta en parer i situació desconeguda per a un servidor! N'hi ha que diuen que no hi ha temps per a tot. Jo encara no he tingut temps per formar una opinió al respecte.
Al vidre del locutori xinès que hi ha al costat del bar xinès on jo estic sopant un entrepà de pernil i formatge abans de pujar el bus nocturn que em portarà a Madrid, algun desconegut ha pintat amb esprai negre una frase que s'em presenta com un absolut misteri i que així restarà pels segles dels segles: "Elfos, aquello que no sabíais me lo encontré debajo de la mesa."

MOMENT DEMAGÒGIC: Amb això acabo, estimat lector. Només m'agradaria recomanar-te que si encara tens vacances, agafis un llapis i un paper, facis una llista de totes les coses que t'agradaria fer al llarg de la teva vida, en triis dues i les duguis a terme durant aquest ocàs de l'estiu. No val "SEGRESTAR UN SURICATO DEL ZOO DE BARCELONA I POSAR-LO DINS EL BOTAFUMEIRO DE LA CATEDRAL DE SANTIAGO DE COMPOSTELA I COLUMPIAR EL BOTAFUMEIRO FINS QUE EL SURICATO DIGUI QUE ¡JA N'HI HA PROU!"