"Para comunicarse con el personal de la estación, utilice los interfonos amarillos "
Sòcrates

dijous, 23 d’agost de 2012

Pau, silenci i dípters de Marsella

El silenci ho emplenava tot: les muntanyes, els boscos, els rius, els núvols, les cascades, les pedres, els ocells, els insectes més insignificants... Tot era silenci des d'on ell es trobava. Tot era pau. Els fantasmes del passat ja no tornaven casi mai. Després de cinc mesos començava a notar aquella buidor daurada en el seu interior. El monestir perdut enmig de la selva havia de ser el lloc en el qual en Pierre trobaria l'harmonia. Després d'haver buscat la felicitat en l'LSD, les tetes i la música electrònica, després d'haver fracassat estrepitosament i d'haver estat agafat de la mà de la mort masses vegades, després de la presó i la humiliació... Després de tot allò, que ara semblava tant lluny, només hi havia hagut llargues caminades per aquelles selves verges i hores i dies d'aprendre a meditar, a buidar-se per dins i anul·lar tots els desitjos.

Silenci i més silenci. Tancava els ulls i visualitzava el no-res, no-visualitzava el res. Tot anava bé, però de cop:

-ZZZZzzzzzzzZZZZZZZZZZzzzzzzZZZZZZzzZZZZZZ

En Pierre va obrir un ull, pero no va veure cap ésser viu enlloc. Va tancar l'ull i va continuar meditant. Silenci i més silenci. Buidor daurada, cada cop més buida i més daurada, però:

-zzzzzZZZZZzzzzzzzzzzZzZzZzzzzZZZZzzzzzzz

La sensació de pau li va marxar una mica, ho havia de reconèixer. Acostumat al silenci més absolut, aquell antic hippie de Marsella ara habillat amb la túnica taronja d'un monjo budista va notar com la buidor daurada s'emplenava d'un lleuger cabreig envers aquella font d'ones sonores inharmòniques encara desconeguda. Calia retornar al silenci, a la pau int...

-ZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZ

Joder quin mosquit més pesat. Estava fent esforços per evitar emplenar de mala llet el seu esperit en procés de renovació. No podia deixar que un dípter li aixafés la feina mental de tots aquells mesos. L'havia d'anihil·lar, ràpid i sense remordiments. L'estava localitzant dins la cambra per esclafar-lo amb les seves mans quan de cop va recordar l'ensenyança del seu mestre:

-Fill, no matis animals, perquè tu has estat un animal en una altra vida, i a aquest ritme ho seràs a la següent. I recorda, la gota de suor sua sobre l'altra gota, i la suor és part de la gota. Més de la primera, però també de la segona. Una mica.

La part les gotes no l'havia entès, però sí que li havia quedat clara una cosa: aquell mosquit podia ser la seva tia àvia reencarnada, aquella que li portava unes galetes amb ametlles molt amargues i que sempre el renyava perquè cantava cançons de l'Elvis amb la guitarra i que es va morir atropellada per la furgoneta dels gelats quan ell tenia 13 anys. Mai li havia caigut massa bé, però tampoc calia esclafar-la ara que podia. Tenia principis.

Va decidir que aprendria a conviure amb la seva tia àvia, encara que el soroll fós un estorb per a la seva il·luminació. Estava content d'haver près aquella decisió, però no sabia que el pitjor encara estava per venir...

Va venir amb la nit, quan era hora de descansar del llarg i lluminós dia. Les primeres dos hores les va passar despert, sentint un formidable
ZZZZZZZZZZZZZZZZZZZzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzZZZZZZZZZZZZZZZzzzzzzzzzzzzzzzZZZZZZZZZZZZZZZzzzzzZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZzzzzzzzzzzzzzzZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZzzzzzzzzZZZzzZZZZZZZZZZZZzzZzZzZzZzZzZzZzZzZzZzZzZ que no li deixava conciliar el son. Quan finalment va aconseguir dormir, la seva tia àvia el va començar a picar. 

Hi ha mosquits més agressius que d'altres. Uns piquen a llocs no massa incòmodes i d'altres saben trobar els punts estratègics que faran que et passis el dia següent rascan-te i cagan-te en l'insecte. Hi ha mosquits que fan picades grans i mosquits que quasi no deixen senyal.

Però el que va passar aquella nit amb aquell mosquit no s'havia vist enlloc: Quina manera de picar! Quina brutalitat i quina violència! Quines fiblades! La tia àvia d'en Pierre, a nivell de mosquit, era l'equivalent a Jack el Destripador fusionat amb en Vegeta. Va deixar el pobre home convertit en una gran picada. Una massa desfigurada de dolor i frustació que amb prou feines podia controlar el seu impuls assassí envers l'insecte. Però per aquella raó havia viatjat fins a Tailàndia. Havia d'aprendre a expulsar els desitjos mundans per esdevenir pur.

"Imatge amb microscopi electrònic de la presunta tia àvia
del nostre protagonista"
Resignat, va demanar un llibre de zoologia al bibliotecari del monestir, i es va posar a estudiar sobre els mosquits: durant els dies estudiava, durant les nits era perforat una vegada i una altra. Però estava disposat a superar aquella prova.

Els dies passaven, i el seu coneixement sobre els mosquits era cada dia més extens. Es podria dir que era la persona que més en sabia de mosquits en tot el món. Sabia que la seva tia àvia era un Aedes aegypti femella, que estava en època de posar ous i que si entrava un mascle a la seva habitació, en Pierre es podia donar per mort. També sabia que tenia el risc de contraure la febre groga si l'insecte el picava després de donar un volt per les granges del poble d'abaix de la muntanya. I també sabia que si la tenia recluida a dins l'habitació tot el dia i evitava que volés gaire, podria reduir el consum actual del mosquit de 367 calories diàries a unes 84 calories. Si aconseguia això, la seva tia àvia segurament en faria prou amb unes 2 picades cada nit, considerant que li extreia 3 mililitres de sang amb cada picada i que 1 mililitre de sang li aportava unes 14'65 calories. 

Va posar-se a treballar immediatament: va cobrir totes les finestres amb tela mosquitera i li va fer una petita casa de paper molt acollidora per a la seva tia àvia. Va posar-hi fotos de gatets i làmpares antigues de paper perquè recordava que a la casa de Marsella n'estava plè. Gatets i làmpares.

Quan va acabar tota la feina, es va estirar al llit feliç, sabent que aquella seria la primera nit que dormiria tranquil després de tres setmanes terribles. Podria tornar a sentir la buidor daurada. Va mirar el sostre relaxat, pensant en les bones sesions de meditació que li esperaven d'ara endavant. Tot anava bé, assoliria la pau, però de cop:

-TOPOTOPOTOPOTOPOTOPOTOPOTOPOTOPOTOPOTOPOTOPO

Un helicòpter del RACC havia entrat a la seva habitació per la porta, i va aterrissar a la catifa. En Pierre va mirar dins la cabina del pilot i va comprendre que el mosquit que l'havia estat torturant no era la seva tia àvia reencarnada, bàsicament perquè la seva tia àvia estava pilotant l'helicòpter.

FINAL

PD: Si us plau, entreu a l'enllaç que ha penjat un servidor i llegiu els 6 comentaris que ha deixat la gent a la pàgina Todo Sobre Mosquitos. No tenen preu. Bon final d'estiu.