"Para comunicarse con el personal de la estación, utilice los interfonos amarillos "
Sòcrates

dimecres, 6 de juny de 2012

I el sol s'enfosquí, i les estrelles del cel caigueren sobre la terra

Avui 19 anys que l'Upcoming Lethal Cataclysm Erradicators and Researchers A-Team, cos especial de recerca de la CIA conegut com Ú.L.C.E.R.A TEAM va trobar, en un cràter produit per l'impacte d'un meteorit a la meseta sud de Table Mountain (Sudàfrica), una forma de vida de característiques similars a un pendrive. El que més va fascinar a aquells científics va ser l'estructura de les seves molècules orgàniques: els bioelements s'unien entre si mitjançant enllaços amb àtoms de silici, i no hi havia carboni enlloc. Com que als anys noranta encara no es disposava de tecnologia USB, va ser necessari esperar un lustre per tal que el Govern dels Estats Units fós capaç de revelar el contingut d'aquell misteriós organisme vingut de l'espai. El 6 de juny de 1998, Bill Clinton va donar l'ordre directa al Departament de Defensa perquè conectés aquell extrany ésser a un Windows XP (ja se sap que a l'exèrcit dels Estats Units ho ténen tot abans que la resta del món).

"I els cavalls de l'Apocalipsi pasturaren lliurement per la Terra"
Era una tarda calurosa a Wahington, i els climatitzadors del búnker d'alta seguretat funcionaven a tota màquina. Els més grans investigadors i líders mundials del segle XX estaven allí reunits, expectants, al voltant d'una taula en forma d'U. Tots miraven una pantalla gegant de la paret contrària, on es retransmetien en directe els preparatius que a milers de quilòmetres d'allà, en un laboratori del desert del Mojave, duien a terme uns científics de l'exèrcit. Dirigint l'operació de connexió hi havia d'haver el doctor Kinsky, però va haver de ser substituit pel doctor Portholos, perquè aquell tenia problemes amb un subjecte menor d'edat que no parpellejava. 

Tot estava a punt a l'àrea 52, i van portar el pendrive orgànic dins un recipient de vidre blindat. Amb uns guants  de seguretat, el doctor va extreure el pendrive i el va connectar a la torre de l'ordinador.

(Nota del censor/traductor/tiu que va escriure una entrada en castellà sobre *utes l'altre dia: estimat lector, si et consideres una persona orgullosa de la teva estabilitat mental i t'agradaria seguir-ne orgullós durant uns anys més, et recomano que no segueixis llegint l'entrada i encara menys que posis play al video que vé a continuació. Els danys cerebrals produits no són responsabilitat del Blog Regulero).

En un primer moment la pantalla de l'ordinador es va posar totalment negra i una mena de brunzit va envair la sala. Tot era expectació i brunzit. Brunzit, expectació i pantalla negra. Però de cop: 

Ho sento, estimat lector. Si acabes de perdre la fe en la raça humana, ho sento. Consomé Panchi és l'encarnació del Mal en el seu estat més pur. No tornaràs a dormir. No tornaràs a somriure. No tornaràs a estimar. CONSOMÉ PANCHI.

Et prego, estimat lector, que si trobes alguna mena d'ordre racional o explicaió en tot aquesta aberració audiovisual, li facis saber a un servidor comentant sota aquesta entrada, i si no és demanar massa, fes arribar aquest post a tothom que puguis per tal d'intentar salvar la Humanitat del seu definitiu cop de gràcia. Això si, agraïria un servidor que l'autoria d'aquesta merda d'espai virtual es mantingués en secret.

dilluns, 4 de juny de 2012

El nen que no volia ser una nena

Els seus pares estaven tan preocupats que el van portar al metge de capçalera. El metge de capçalera no sabia què tenia i el va portar a un especialista. L'especialista tampoc entenia res i va envair el nen als Estats Units, però el doctor Kinsky no va poder determinar què tenia però va intuïr que era una cosa molt perillosa, així que el nen va acabar en un laboratori subterrani i secret del desert del Mojave, àrea 52.

Però tot això va passar després del dia en el qual el nen va decidir que no parpellejaria mai més. Aquell dia va decidir no parpellejar mai més perquè el nen més fort i xulo de la classe li va dir que parpellejava com una nena. El nen més fort i xulo de la classe ho deia perquè li tenia enveja perquè la nena més guapa de la classe i que portava trenes havia dit a la seva amiga que també era guapa però no la més guapa de la classe que li agradava molt com parpellejava el nen que aquell mateix dia va decidir que no parpellejaria mai més perquè parpellejar era de nenes.

Com que el nen que no parpellejaria mai més era trempat i treia bones notes i fins i tot un excel·lent a Coneixement del Medi amb el Senyor Pau, no li va costar gaire deixar de parpellejar. Va deixar de fer-ho i ja estava. Al principi els seus amics de classe van dir que era molt valent i que era el més valent de tots els nens de la classe. Fins i tot el nen més xulo i fort de la classe li deia que era el més valent de la classe. Però un dia ja no li van dir que era el més valent de la classe, sino que li van dir que tenia els ulls vermells i plens de bitxos i que tanqués els ulls per treure's els bitxos i perquè aixins no tindria els ulls tan secs i plens de venes de color vermell que feien una mica de por.

Però el nen que no parpellejaria mai més havia après del seu pare que si saps que una cosa és bona, no la deixis de fer mai encara que els altres et diguin que la deixis de fer. I el nen sabia que parpellejar era de nenes i que no parpellejar era de valents i ell era un valent i ser valent era bo. I no deixaria de deixar de parpellejar encara que els altres li deien que ho deixés de fer, perquè era una cosa bona.

"Aquest no és el nen que no parpellejaria mai més,
perquè no queden fotos d'aquell nen perquè la FBI
se les va quedar totes."
Al cap d'una setmana li picaven bastant els ulls i tenia els ulls tant plens de bitxos i de venetes vermelles que feien una mica de por que no veia res. No podia mirar els capítols de Spiderman del canal número sis que era els dibuixos que els seus pares li deixaven veure perquè els dissabtes era festa i quan era festa podia mirar la tele.

El nen que acabaria tancat en un laboratori subterrani de l'Àrea 52 i sotmès a horrorosos experiments científics va pensar que tancar els ulls a l'hora de dormir no contava com parpellejar perquè era per dormir, i ho va provar i va estar molt content perquè va ser el primer cop que dormia des que havia decidit que no parpellejaria. Calia diferenciar entre parpellejar i tancar els ulls per dormir.

L'endemà es va despertar amb els ulls amb unes miques menys de bitxos i menys venetes vermelles que feien por i va anar al cole. Al cole el professor li va dir que perquè s'havia afaitat les pestanyes i ell li va dir al professor que no se les havia afaitat que li havien caigut perquè parpellejar era de nenes, i que afaitar-se era de grans i que el seu pare no li deixava afaitar-se fins que tingués catorze anys i mig i que ell en tenia set i mig i que li quedaven encara set anys per poder-se afaitar.

Com que tot això ho a dir mirant fixament al professor amb els ulls esbatanats sense parpellejar ni un moment, el professor va tenir una mica de por del nen i va trucar al cap d'estudis que manava molt i que vingués en moment. El cap d'estudis va venir i va veure l'aspecte del nen i es va preocupar molt i va trucar als pares del nen, que el van portar a casa, després al metge, després a l'especialista, després al Doctor Kinksy i després els hi van prendre el nen i el van sotmentre a horrorosos experiments científics sota el desert del Mojave.

Va fer molta por la part dels experiments perquè feien experiments que feien molta i molta por.