"Para comunicarse con el personal de la estación, utilice los interfonos amarillos "
Sòcrates

dimarts, 29 de maig de 2012

Puede que sea sobre el oficio más antiguo del mundo

Estimado lector,
me cago en la *uta, aunque no soy el único. Todos los que pasan por ella lo hacen. Es una *uta desagradecida, hostil, larga y triste. Habrá *utas similares, pero ninguna es tan odiada y a la vez respetada: sus curvas parecen no terminar nunca, y en ellas uno se pierde hasta el punto que desea no haber nacido.

"Gabriel García Márquez recordando los
tiempos pasados de sus tristes *utas"
Muy poca gente ha alcanzado a conocer verdaderamente como es esta *uta. Y mucho menos a disfrutar con ella. Sin embargo, los que lo han hecho cuentan que los secretos que esconde son tan maravillosos que todo esfuerzo es sobradamente recompensado: sus bellos parajes, sus montes y valles, sus ríos, sus cuevas...

Esta vieja *uta ha sido testigo de años y años de historias de hombres de toda condición y origen. Historias repletas de miseria. Trifulcas. Atracos. Venganzas. Asaltos a mano armada. Huidas. Romances truncados por la lujuria. Persecuciones. Mentira...

¡Ay vieja *uta! 

Y quién dice *uta dice ruta, claro está.

[Por sierto, que no me he presentado. Jo soy el traductor de este blog, que hase tanbién las funsiones de censor a tienpo parsial y ahora que un servidor está de exámenes, tanbién está al cargo de la redacsión y del mantenimiento de este blog. Un servidor me ha pedido que por favor le de las grasias a el propietario del blog "Soma" por haberle hotorgado el premio Liebster Blog, y que le diga que un servidor se siente verdaderamente honrado aunque no se considera demasiado meresedor de este titulo. Pero büeno, que nada, que si esto que me voy que ja he hecho lo que me ha pedido el jefe. Que espero he hos haya gustado mi entrada i si un servidor me deja quisás puedo escribir alguna hotra.Que si algun dia tengo más tienpo i me atrevo, me haré un blog por mi cuenta. Que nada, que disfruteis del final de curso i que os vaian bien los exámenes.]

dimecres, 16 de maig de 2012

El dolor de dir adéu amb l'orella

Ahir va fer un any del 15M i de moment ens hem endinsat una mica més en la merda econòmica, política i social. Personalment un servidor encara està més en la merda en el sentit que comença examens aquest dilluns.
Aquest entrada és per desitjar a tots els alumnes, professors i altres artròpodes un bon final de curs i un feliç estiu sense el Blog Regulero.

És trist i difícil dir adéu a uns lectors pacients, bondadosos i comprensius. Però com que no és el teu cas, estimat lector, només et dic, amb la mirada perduda en l'infinit, enfilat sobre una roca i amb el vent de tempesta agitant-me els cabells i els plecs d'una camisa oberta, que tornaré. Tornaré amb més força i fúria que mai. Tornaré mb ganes d'anihilar totes aquelles persones que pel simple fet de pensar diferent que jo, mereixen morir.

No fumis porros, no matis ningú i digues-li a la teva mare que l'estimes. Bon final de curs i bon estiu.
(Insisteixo: tornaré, i NO ho faré disfressat d'ós panda.)



divendres, 11 de maig de 2012

Arthur Von Sommerfield (1895-1939), vida extraordinària d'un home extraordinari

Arthur Von Sommerfield, militar, filòsof i científic alemany, va nèixer a Amstetten (Imperi Austrohongarès) el 1 de juliol de 1895.

Infància i anys universitaris
Fill d'una familia aristòcrata terratinent de llarga tradició militar, ja de ben petit va rebre una gran formació en l'art de les armes i la guerra. Dels dotze als divuit anys va estudiar al seminari menor de Baviera, on va aprendre grec i el llatí, així com filosofia clàssica i teologia. La seva brillant ment i curiositat li van permetre anar a estudiar Física a l'Imperial College de Londres, ciutat de la qual va haver de marxar l'any 1914 amb l'inici de la Primera Guerra Mundial, no sense abans haver inventat el sismògraf i la batuta.

Primera Guerra Mundial
Aquell mateix any va ingressar a l'Acadèmia Militar de Berlín, on va ascendir ràpidament al càrrec de capità d'infanteria en contra de la voluntat del seu pare, el Baró Richtoff Von Sommerfield, que considerava indigne que el seu fill no hagués ingressat a les tropes de cavalleria. 
El dia abans de ser enviat al front occidental amb el seu regiment -el 8è d'Infanteria de Berlín-, va escriure en el seu diari:
"Baró Von Sommerfield, pare
d'Arthur Von Sommerfield"
"En un dia com el d'avui, els sentiments en el meu interior són intensos i contradictoris: m'omple d'orgull poder servir el meu país i la meva gent, sacrificant la meva vida si és necessari; però no puc evitar esgarrifar-me al pensar que el meu deure consisteix en matar els homes que em van acollir al seu país. Homes amb els que he estudiat, rigut, begut i plorat. Homes iguals que jo en tot, però que han tingut la mala sort d'haver nascut en el país equivocat. Que Déu ens guardi a tots. Berlín, 28 de juny de 1916"

El primer dia del mes de juliol de l'any 1916, dia del seu 21 aniversari, va arribar a les trinxeres del Somme amb els seus homes, acuarterant-se al nord de Bécourt, al costat de la 2ª Divisió d'Infanteria Bavaresa. Formaven part del II Exèrcit Alemany, liderats pel general Fritz Von Below, íntim amic del seu pare. Aquella mateixa setmana, després d'un intens bombardeig que va durar dies, va entrar en combat per primer cop amb el 4t Regiment de Highlanders, les tropes d'elit escoceses, respectades i temudes arreu del món:
"Arthur Von Sommerfield
amb 26 anys"
"...devien ser les 6 del matí i nosaltres estavem esmorzant dins el búnker (si d'aquella porqueria s'en podia dir esmorzar). Encara era fosc. Els meus homes estaven de bon humor tot i que portàvem 5 dies de bombardeig continuat, perquè teníem ganes d'entrar en combat i estrenar els nostres equips. A les 6:25  l'artilleria va callar per primer cop des que havíem arribat al front. Tot era silenci i la pols restava suspesa a l'aire. Quan recollíem les petaques, el nostre vigia va avisar que a les trinxeres angleses hi havia més activitat de la habitual. Preparaven un atac. Jo vaig donar l'ordre de muntar les ametralladores i vaig col·locar els meus homes tal com m'havien ensenyat a l'Acadèmia.  Tots estàvem nerviosos i espantats. Ja no ens feia il·lusió estrenar els equips. Portàvem una hora i mitja d'espera insuportable quan de cop es van començar a sentir els xiulets dels oficials anglesos enviant les seves tropes a la càrrega. Amb els prismàtics, des del punt d'observació, vaig presenciar una escena terrible i alhora meravellosa: centenars,  milers d'homes uniformats, van sortir alhora dels seus caus. En formació perfecta, caminant entre les alambrades espinoses amb les bayonetes calades cap a nosaltres, allí els teníem: habillats amb el "kilt" i la boina negra tradicional, els escocesos avançaven desafiants cap a la mort. Quan ja éren a 150 metres de la nostra posició van iniciar la càrrega. Nosaltres vam obrir foc. L'Infern es va precipitar sobre aquells valents de Glasgow, Edinburgh i les Highlands, i les seves baixes ja es contaven a centenars abans que els hi poguéssim veure el color dels ulls. Però continuaven avançant sense mirar els seus companys caiguts i no es cobrien de les mortals ràfegues de les nostres armes. Allò va ser una carnisseria. En cinc minuts no restava un sol escocès en peu. Nosaltres, atònits pel seu valor i la seva manca d'instint de conservació, crèiem que allò havia acabat, però no podíem estar més equivocats. Aquell primer dia de la Batalla del Somme varen morir 19250 anglesos i escocesos, i 8000 dels nostres homes. Dusseldorf, 13 de març de 1919"

El jove capità va combatre durant tota la guerra, fins el dia que va acabar, rebent nombroses condecoracions per les seves ferides i gestes durant el conflicte. 

Període d'entreguerres
L'any 1918 es va instal·lar a Dusseldorf. Va ser a la capital de Renania del Nord on va acabar els estudis de Física i on va fer la carrera de Filosofia. Gran admirardor de l'obra de Kant, va publicar nombrosos assaigs sobre el tema, entre els quals cal destacar l'"Elogi a la manca d'entropia de la metafísica kantiana en temes relatius al desdoblament de l'individu". No obstant, durant aquells anys es va volcar sobretot a la investigació de la física, desenvolupant una sèrie de teories que van canviar la forma d'entendre el món a nivell físic, com per exemple la Teoria de la Polla en Vinagre o la Hipòtesi Inductiva Gravitatòria en el Buit. 

"Ametralladora de la divisió alemana del capità
Von Sommerfield  durant la Batalla del Somme"

Amant de les arts plàstiques, va ser el mecenes de nombrosos pintors holandesos i suecs, com  Wönderbra, Schwanz-Tüppewâre i Furlady. També va finançar els projectes d'enginyers com Karl Friedrich Benz o Otto Von Brawn i d'inventors com Friedrich Schwarz-Mit-Und-Hoffenhenfeim Glüber. En gran part gràcies a la generositat de Von Sommerfield ara disposem d'utensilis com torradores, microones, sprays antimosquits, punts de llibre i espàtules.

La seva activitat intel·lectual va continuar durant la seva edat adulta, donant classes de Filosofia i Matemàtiques a les Universitats de Múnich (1923-1929), Baviera (1929-1931) i Frankfurt (1931-1933).

Amb l'ascens de Hitler al poder el febrer de l'any trenta-tres, Arthur Von Sommerfield va deixar de donar classes a l'Universitat de Frankfurt i es va retirar al seu poble natal: 
"S'acosten temps turbulents per a la nostra esgotada terra. Aquest home, Hitler, té una força, un mostatxo i una capacitat de convicció que portaràn a Alemanya a fer grans coses, a recuperar l'honor perdut. Ens tornarà a posar al capdavant del món. Però... a quin preu? Hem de tolerar que tanquin els negocis dels jueus? Que no els deixin anar en bicicleta pel carrer? Tinc trenta-vuit anys i he vist i fet coses horroroses, però no penso formar part d'aquest nou moviment polític ni sotmetre les meves ensenyances de l'universitat a la seva doctrina. Amstetten, 6 d'abril de 1933"

"El Professor Von Sommerfield -fila del mig, tercer per la
dreta- amb els seus alumnes de Filosofia de Múnich"
Va ser durant aquell període d'aïllament a Àustria quan va assolir la plenitud intel·lectual en el camp de la filosofia, publicant les seves arxiconegudes obres "Auf die Notwendigkeit einer obligatorischen Auto wieder auflebenden Paternalismus" ("Sobre la necessitat d'autosugestió imperativa de l'auto-patriarca renaixent") i "Verdammt! Wie schnell Sie gehen Raketen!" ("Caga't de lo ràpid que van els cohets"). Amb aquestes dos obres es va consagrar com el pare del Autopaternalisme Imperatiu, corrent filosòfic de meitat del S.XX que ell va sintetizar amb la màxima: "La fina línia que separa l'ironia del cinisme és la mateixa que separa tenir esperit crític de ser gilipolles."

L'any 1937, podent imaginar que s'acostava un nou conflicte bèl·lic va escriure:
"La vida d'un home pot acabar de moltes maneres. Jo esperava que la meva acabés en un lloc tranquil, envoltat dels meus éssers estimats, però cada cop ho veig més difícil: núvols de tempesta es cerneixen sobre la Vella Europa de nou, i els tambors de guerra sonen a Alemanya amb més fúria que mai. Ha arribat l'hora de tornar a les armes per molt que ens pesi. Per molt que la causa que defensem no sigui la més justa. Per molt que la sang a les nostres venes ja no sigui tan jove, Alemanya crida els seus homes i jo no m'amagaré."

Segona Guerra Mundial
El vint-i-sis de setembre de 1939, quan es dirigia a l'Estat Major de Berlín per reunir-se amb els generals, les rodes del seu Mercedes descapotat van relliscar amb la grava d'una carretera del Tirol, i ell i el seu xofer es van precipitar per un barranc.


Nota per al lector
Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència. Arthur Von Sommerfield i la major part dels fets narrats en aquesta puta merda de biografia només han succeït en la ment d'un servidor. Només les dates i les xifres de la Primera Guerra Mundial i alguna cosa més no són producte de la seva aberrant imaginació. Les fotos són totes mentida i un servidor les ha tret de Google buscant coses tipus "german officer WWI" o "german general WWI" o "university class 19th century"
Si en algun moment, estimat lector, t'has plantejat que l'Autopaternalisme Imperatiu és un moviment filosòfic de veritat o que Wönderbra és el nom d'un pintor holandès i ets major de 17 anys, agafa una pistola i com diu un bon amic, "carda't un tret al genoll". 

Moltes gràcies per la teva atenció.

dimecres, 2 de maig de 2012

Butragueño

L'home caminava per sota les vies sense cap mena de pressa. No s'aturava ni tampoc badava amb els graffitti dels pilars de formigó. Es podria dir que avançava de forma paulatina, i tenia un veí que últimament no es trobava gaire bé.

Portava uns pantalons grisos i una camisa blava. L'americana se l'havia tret i la portava a l'espatlla. Tenia una sabata una mica bruta de fang i el seu gat es pensava que era l'últim individu de l'espècie.

Va entrar al supermercat i va comprar un parell de caixetes de Smint de color blau i va sortir del supermercat amb el parell de caixetes de Smint de color blau que s'havia comprat. A la seva neboda li agradaven molt els Smint i quan s'els acabava, emplenava les caixetes d'aigua de l'aixeta de la cuina.

L'home va continuar caminant amb un aire un xic distret, però si et paraves a mirar un moment, veies que sabia perfectament on anava. Anava cap a un senyor que estava assegut en un banc sota un arbre sota el cel. Llegia La Vanguardia, secció Internacional, article "Evo Morales expropia Red Eléctrica Española", línia 8.

El nostre protagonista es va dirigir prudentment cap el senyor que llegia el diari sota el cel i quan va ser a una distància de dos metres, es va aclarir la gola per tal de desviar l'atenció del senyor del diari cap a ell:
-Disculpi senyor, sap pronunciar "Butragueño"?
El senyor del diari no es va donar per al·ludit:
-Disculpi senyor, em sap greu interrompre'l, però sap pronunciar "Butragueño"?
"Caixa de Smint de color blau que es
pot emplenar d'aigua en alguns casos" 
-M'ho diu a mi?
-Sí senyor, li pregunto a vostè si sap pronunciar "Butragueño"
-Què vol dir?
-Vull dir si vostè sap pronunciar "Butragueño"
-Sí home sí que en sé, però no acabo d'entendre a què vé la pregunta...
-A veure?
-A veure què? -va preguntar el senyor del diari una mica més nerviós
-Digui "Butragueño"
-"Butragueño"
-Moltes gràcies, i li demano disculpes per les molèsties que li hagi pogut ocasionar
-No pateixi, no pateixi. Bona tarda

I quan el senyor del diari va rependre la lectura de la secció Internacional de la Vanguàrdia, el nostre protagonista li va deixar un bitllet de 5€ al costat del banc per compensar les molèsties que li havia pogut ocasionar. 

L'home de l'americana a l'espatlla va continuar caminant i un nen molt petit va venir amb els genolls pelats i li va dir:
-"Butragueño!"

I el nostre protagonista li va donar cinc euros per compensar les molèsties que li havia pogut ocasionar. El nen va anar a la tenda de llaminadures i es va comprar TOPE DE carmelos amb els cinc euros.

L'individu que donava cinc euros per compensar les molèsties que havia pogut ocasionar va creuar el pas de vianants en vermell i a l'altre costat del semàfor hi havia una senyora amb una faldilla curta que tenia tota la pinta de saber pronunciar "Butragueño".

Molt educadament:
-Senyora, no la voldria molestar, però vostè sap pronunciar "Butragueño"?
-Butraquè? No sé de què...
SPLACK! CRUNCH! Aaaargghhh! La sang li brollava del parietal dret de la senyora al ritme dels batecs d'un cor que s'apagava per moments. Brollava canalitzada per la cullera de postres que el senyor de l'americana li havia clavat amb fúria. El senyor de l'americana no suportava la gent que no sabia pronunciar "Butragueño" i per això portava una cullera de  postres a la butxaca del pantaló.

La cullera no perdonava. Butragueño.