"Para comunicarse con el personal de la estación, utilice los interfonos amarillos "
Sòcrates

dijous, 26 d’abril de 2012

La noblesa de l'escriptura manual

Farà ara cosa de dues setmanes, un servidor rebé una misiva d'un vell amic amb el qual comparteix també vincles de sang. No es tractà d'una d'aquelles misives electròniques a les que hom està acostumat en els temps que corren, sinó que fóu escrita dels propis puny i lletra de l'amical emisor. Tinta d'estil·lògràfic sobre paper de cel·lulosa, lleugerament engroguit possiblement a causa del llarg temps que ha hagut d'esperar per arribar a ser tatuat amb tinta negra.

"El penis més meravellós que l'espasa"
Edward Bulwer-Lytton
Han estat aquests tres fulls de DIN-A 4 uns fulls afortunats, pàgines beneïdes per la deesa Fortuna amb el regal més preuat que tot substrat sòlid d'escriptura pot arribar a somniar: el do de viatjar en categoria de misiva personal dins un sobre llepat per un ésser humà.

Temps enrere, els canells dels homes i dones il·lustrats de la Vella Europa éren robustos i estaven habituats a l'harmònic i fluït moviment que traça la mà quan escriu sobre un full d'esquerra a dreta. Però ara les coses han canviat i els dits han esdevingut els nous protagonistes en aquest món de les computadores, els mails, els excels i els blogs. Són serps que intenten atravessar una paret a cops de cap, les molt idiotes...

S'ha passat d'una escriptura que convidava a la reflexió i al detallisme a una mena de picar pinso de gallina al damunt d'un teclat, que acumula brutícia a causa del desquiciat exercici que representa colpejar 400 tecles per minut. La intel·ligència humana, amb l'escriure a màquina ha vist reduit a la meitat el seu esforç: amb la ploma havíem de pensar què escrivíem i com ho escrivíem. Ara, gran part del "com" ja pertany al passat perquè l'ortografia i la gramàtica ja no són rellevants, i el què cada cop és de menor qualitat. Si no t'ho creus, dóna una volta per aquest blog i veuràs la manca de contingut dels seus continguts.

Quan un reb una carta d'una persona estimada i aquesta carta és escrita a mà, en l'aspecte d'aquelles lletres hi ha part d'aquella persona, part del seu caràcter i part del seu estat d'ànim en el moment en què t'escrivia: una lletra accelerada perquè no té temps d'acabar la carta abans d'anar-se'n a classe, una lletra ampla i estilitzada pròpia d'algú intel·ligent amb la ment clara, o una de petita i apretada, més d'un geni o d'una ment turmentada...

Amb les màquines d'escriure es va perdre la meitat del què diem quan escrivim...

dilluns, 23 d’abril de 2012

Hi ha qui diu que sí que era el seu cosí (O el darrer dia de Sant Jordi)

El silenci a la del Penal dels Jutjats de Besalú de l'any 1354 de Nostro Senyor es podia tallar amb un ganivet. En aquell moment van entrar i es van asseure a les seves respectives cadires els membres del jurat que s'havien retirat per deliberar. Tot els presents miraven cap al mateix punt de la fosca cambra i un nadó es va posar a plorar. Dempeus al davant de la taula del jurat hi havia un home jove, embutit en una brillant armadura, que es mirava amb posat orgullós, cuasi despectiu als dotze homes i dones que en uns instants pronunciarien el seu destí davant de tot el poble. A ell la mort no li feia por. L'únic que temia vertaderament era que el seu honor fós embrutit per les acusacions que s'havien fet contra ell...

El magistrat de la sala es va alçar i va desplegar un pergamí amb la tinta encara fresca. Va mirar a l'acusat i després es va dirigir a tota l'audiència, cridant amb aire dramàtic:
-Avui, dia 23 d'abril de l'any 1354 de Nostro Senyor, en aquesta Primera -i única- sala del Penal dels Reials Jutjats de Besalú, es declara culpable al Cavaller Sant Jordi del Casal de Cacahué dels càrrecs d'homicidi agravat per relació de parentesc amb la víctima, agressió sexual agravada per relació de vassallatge amb l'altra víctima, injúria, exhibicionisme en espais públics i robatori agravat per tractar-se de béns pertinents a la Reialesa. Per tot això i en virtut del poder que li ha estat otorgat pel Compte de Barcelona i Rei de la Corona d'Aragó, aquest jutjat condemna a Sant Jordi del Casal de Cacahué a la mort per decapitació, que li serà donada a les tres de la tarda del dia present.

"La Bèstia"
La sala va convertir-se en un galliner on tothom opinava, cridava, insultava, plorava, ho celebrava, preguntava què estava passant... El magistrat va agafar el martell i cardar quatre cops a la taula per a posar ordre. Com que tothom l'ignorava, va fer entrar a la guardia dels Jutjats a repartir quatre patacades i la cosa es va posar en ordre ràpidament.

-Si el reu ho desitja -va proseguir el magistrat amb la cara vermella- pot pronunciar unes últimes paraules abans de ser traslladat a la cel·la.

Sant Jordi, amb parsimònia, es va girar de cares al públic i la seva rossa cabellera va brillar amb la llum que es filtrava per una finestra. Va parlar amb la veu serena i forta, noble i tranquil:
-Estimat poble de Besalú, admeto que la meva conducta no ha estat sempre exemplar i  reconec haver-li robat el caball al Rei. També pot ser que ensenyés la tita aquell divendres a la taberna del poble després d'uns quantes cerveses i que m'inventés que la Reina entrava d'amagat al rebost del castell per menjar porc senglar...

Llavors es va girar cap al jurat:
-Però considero totalment calumniant i pervers afirmar que vaig forçar a la Princesa a jaure amb mi. Tots vostès saben que aquella jove té de princesa el que tinc jo de covard. Sí, Excelència, vostè sap de què li estic parlant, no es posi vermell...

La sala va esclafir en un atac de riure i la guardia va haver de tornar a entrar a repartir estopa de la bona.

-Tot i així, excelentíssims membres del jurat, respecto la seva decisió, perquè l'honor de les donzelles va pel davant de la meva pròpia vida i fins i tot del meu propi honor, per molt "sueltes" que vagin per la vida. El que sí que em sembla absolutament intolerable és que es creguéssin aquell pastor de Banyoles que va dir la setmana passada al testificar que el Drac era el meu cosí. Considero que les mostres d'ADN que es van extreure de la Rosa que va sortir de la seva Mortal Ferida estaven en un estat massa lamentable per probar la meva relació de parentesc amb la bèstia. L'únic que em queda per dir és que se'n poden anar tots  a la merda. Bona tarda i feliç Sant Jordi a tots vostés, que a mi no m'espera una tarda a la Rambla precisament.

dilluns, 16 d’abril de 2012

La presència de cordes vocals dins l'organisme és rellevant

El món, pel simple fet de ser mundial, té una serie de característiques mundials. Entre elles cal destacar la gran quantitat de Dies Mundials que hi ha a l'any: hi ha Dia Mundial de la Lepra (24 gener), Dia Mundial del Poble Gitano (8 Abril), Dia Mundial dels Drets del Consumidor (15 març), Dia Mundial de la Fibromialgia y de la Síndrome de la Fatiga Crònica (12 maig), Dia Mundial de la Diveristat Biològica (22 maig), Dia Mundial de la Presa de Consciència dels Abusos i Maltracte de la Vellesa, de l'Hemofília, de l'Esclerodèrmia, del Lupus, de la Activitat Física, dels Pollastres Malferits en Conflictes Transfronterissos -pendent de ratificació a la Assamblea General de la ONU-, del  Llibre i els Drets d'Autor, d'Informació Sobre el Perill de les Mines Antipersona -per si algú no sap que són perilloses-, del Turisme, de la Retinosis Pigmentària, de la Salut Mental, de Correus, de la Ràbia, ... Fins i tot hi ha un dia Mundial del Món (31 de Novembre).

Com bé saps lector, en aquest blog les coses no s'escriuen per atzar. En aquest blog, caracteritzat pel seu utilitarisme, totes les coses es fan per intentar produir el màxim bé al màxim nombre de persones. És un blog pragmàtic, lliberal i llibertari. Doncs bé, aquesta menció als Dies Mundials hauria estat en va si no fós perquè avui és un Dia Mundial mundialment reconegut com un dia rellevant per a l'història del món.

Avui és el dia Mundial de la Veu.

"Cremallera d'alumini, emprada per a substituir la
boca en tems de crisi"
Sí, homes i dones del món. El dia Mundial de la Veu. El dia en el qual es defensa el dret a tenir cordes vocals. El dret a poder dir paraulotes i a proferir sons guturals sense sentit. A intentar pronunciar en veu alta els termes  "argh" o "fpserlt" o "hirltsts" o "paralepípede". És el dia de cridar a les biblioteques, de salmodiar secrets a les catedrals, de recitar gilipollades al metro, de xiuxiuejar himnes als estadis i d'esmorzar estofat de vedella. Avui és el dia en què tothom ha de poder intentar imitar la veu del Pato Donald a la feina, de simular amb els llavis pets a les aules, de cantar amb veu de falset els assaigs de Camus, d'imitar als mussols amb els ulls ben oberts a les hores més altes de la nit...

Tothom estarà d'acord amb un servidor en què la veu en els temps que corren està totalment infravalorada. No hi ha manera de fer-la valer en la majoria de llocs: no es pot votar en Lòpez Tena parlant, ni et pots cagar en aquest blog dient-m'ho a la cara -bàsicament perquè no existeixo-, ni pots fer la vertical limitant-te a parlar en grec, ni pots fer que en Torres marqui gol per molt que cridis. 

Jacques Costeau, sulfurat per la marginació que patia la veu en el món, va proposar ara ja fa 60 anys que es fés un Dia Mundial de la Veu, recolzant-se en què tenint en compte que no podem parlar sota l'aigua i que aquest líquid ocupa el 80% de la superfície terrestre i el 100% dels oceans, la veu pot ser emprada lliurement en el 0% dels mars i només en un 20% de la superfície de tot el planeta.

Avui, a Times Square i a altres llocs rellevants del planeta, organitzacions feministes han organitzat protestes demanant que "la Veu" també tingués la vessant masculina "el Veu". Criticaven el masclisme del llenguatge occidental, que "...donant-li un caràcter femení a la qualitat de proferir soroll controlat amb les cordes vocals, pretén fer entendre que les dones no callem mai."