"Para comunicarse con el personal de la estación, utilice los interfonos amarillos "
Sòcrates

divendres, 30 de març de 2012

El dia de l'Imfàmia (o de per què en Rajoy no és tan retrassat com sembla)

A les escoles s'estudia Història essencialment per una raó: perquè ja desde joves aprenguem dels errors dels nostres avantpassats, perquè ja de joves veiem que l'home ha comès bestialitats inimaginables, perquè entenguem com s'han arribat a cometre i d'aquesta manera no seguir el camí que a ells els va portar a les guerres, al genocidi, a la dictadura, al dolor, a la presó i el fred, a la mort buida.

Els llibres i manuals d'Història ens deixen clares dos coses: que l'espècie humana no només supera en crueltat a totes les demés espècies, sinó que és també la més gilipolles. Repetim un cop i un altre les cagades d'homes d'antuvi, que a la vegada les van repetir dels homes del seu respectiu antuvi, i així successivament fins a arribar a un simi del màxim antuvi que li va cardar un clatellot al seu germà per robar-li un protoplàtan.

Com bé sabràs, lector, el segle XIX a les ciutats occidentals va ésser un segle marcat pel naixement de l'indústria tecnificada. Uns anys d'explotació infantil, jornades de catorze hores seguides, sous mínims, manca de seguretat social, abusos de poder, locomotores, condicions higièniques inhumanes, opressió, malalties, telers... Els obrers van viure esclafats sota el jou dels capitalites despietats, fins que un barbut i el seu colega no tan barbut van decidir que ja n'hi havia prou. El barbut va escriure tres llibres titulats Das Kapital i a partir d'allí es va liar parda. Com a síntesi històrica, dir que alguns il·luminats que s'havien llegit el llibre i l'havien interpretat d'una forma un xic esguerrada, al cap de 70 anys ja havien assassinat incomptables milions de persones. És interessant, perquè un llibre que criticava una situació d'injustícia sobre un grup d'individus es va utilitzar per tiranitzar i destrossar l'existència d'aquells mateixos homes dones i nens junt amb molts més innocents. Van combatre la violència amb cinquanta-sis cops i mig més violència.

Lector, si no saps de què t'estic parlant, deixa de llegir i repassa't el llibre de Socials de 3r d'ESO.

"Obrers corrent per salvar la vida o per alguna cosa
similar. Petrograd -actual Sant Petersburg- l'any 1917"
En canvi, si saps de què t'estic parlant, la més sincera enhorabona perquè ja estàs més format que la suma del total dels gilipolles que ahir van estar cremant contenidors per les ciutats de la Península i agredint a la gent que exercia el seu dret fonamental al treball per l'article 35 de la Constitució.*

Els paràgrafs que neixen després d'aquest potser desperten l'odi entre els més llibertaris dels lectors, però no per això un servidor deixarà d'escriure el què pensa, com ha fet fins ara. Per exemple, ara està pensant en unes tetes i ho escriu: "Tetes". Ara està pensant en un camió de color vermell i ho escriu: "Camió vermell". Ara està pensant en un lèmur i ho escriu: "Lèmur". Ara està pensant en un pot de xampú buit i també ho escriu com aquell que no vol la cosa: "pot de xampú buit". I "Cacahuet", i "Port de la Selva", i "Porter automàtic", i "Xinxeta", i "Angle obtús", i "Gent gorda" i "Velázquez".

(Nota del censor: Lector, ara vénen els paràgrafs conflictius. Si no et consideres preparat per a rebre informació directa, tendenciosa i crua, millor que premis Ctrl.+Alt.+Supr.)

Un servidor considera que són els líders sindicals de CCOO i UGT els que ocupen la punta de la piràmide jeràrquica de f_lls de p_ta. I ara explicarà breument per què:
1- Intenten donar l'imatge de "defensors dels pobres" i hi ha la tira de gent que se'ls ha trobat menjant en les millors marisqueries de Madrid.
2- Això no seria greu si no fós perquè el seu sou prové de les subvencions del Govern central, que el 2010 (última dada coneguda) ascendien a 200 milions d'eurus, eurus, eurus...
3- Han repartit butlletons per les universitats on es deien mentides sobre la reforma laboral.
4- Han criticat durament aquesta reforma però en cap moment han presentat una alternativa viable i adequada a la situació econòmica en la que ens trobem, donant una imatge de total irresponsabilitat al convocar aquesta vaga general.

"A.C.A.B.   Puto sistema..."
Aquesta reforma laboral, per molt que diguin alguns diaris, canals de TV i altres mitjans, no és en absolut una liberalització del treball ni una aniquilació dels drets dels treballadors. De fet, el primer dret del treballador, tal i com el seu nom indica, és el dret a treballar, i no cal ser Mr. Holmes per veure que en aquesta lamentable península és un dret no massa ben garantit...

Una altra cosa que l'Història també ens ha ensenyat son les dues formes d'arribar a ser el millor: o innovar i treballar com un animal, o copiar als que innoven i treballen com animals. Doncs bé, en aquesta Vella Europa que s'enfonsa, els que innoven i van al capdavant -o fan el que poden- es diuen Alemanya i Regne Unit. I tant els nazis com els borratxos tenen una legislació laboral molt més liberal i "opressora dels treballadors" que la que ens ha donat en Mariano aquest mes de febrer. El que està clar és que Espanya, amb la legislació laboral que tenia, acumulava milions de parats.

Com que un servidor és un demagog i un feixista i no us el creureu, us adjunta el link amb una comparativa article per article de la llei que regula el Treball en aquesta merda de pais amb la llei que hi havia fins ara. És un link que porta on ha de portar, no a una web de venta de paraigües. Palabra.

Ja cansat d'escriure, un servidor apaga el portàtil i agafa l'avió cap a la seva aimada terra: WISCONSIN M'ENAMORA!

*Si hi ha algun erudit que diu que és insumís a la Constitució, que pensi la tonteria que acabi de dir...

PD: El temps que s'ha tardat en escriure aquesta entrada és exactament el mateix que tarda en acabar-se l'àlbum "Animals" de Pink Floyd. #cadadiasaprenencosesnoves #loveU #tita #tortugasensetitaperquèésfemella

dimarts, 27 de març de 2012

La meravellosa inventiva de la raça humana


Aquest parell de joves americans són els precursors del que possiblement serà l'esport de muntanya més cotitzat un cop el canvi climàtic hagi fet la seva feina. És dinàmic, barat, no requereix grans instal·lacions ni viatges, estèticament és una passada i representa una injecció d'adrenalina directa a les venes:


Un altre esport adaptat al clima canviant i que últimament està en puixança és el Grasski; una modalitat de l'eslàlom tradicional inventat a la República Txeca per uns tius amb una fumada impressionant cap a finals del S.XX. :

El Grasski és, en paraules de Jacques Rogge -president del Comitè Olímpic Internacional des de 2001- "Un esport seriós, exigent i d'alta competició, a l'altura del hurling, el sumo i el badminton".

PD:Estimat lector, no preguntis com un servidor ha trobat aquests videos.
PPD: Tota la informació que necessitis a http://www.grasski.net/
"Mapa de la República Txeca, on viuen els txecs...
Digues "txecs" moltes vegades. Ja veuràs jajaja"

dilluns, 26 de març de 2012

De com es pot trobar un telèfon mobil dins la caca de dinosaure

En aquella pel·lícula de dinosaures produïda per Spielberg i dirigida per un individu que ningú coneix i el nom del qual no anomenarem per falta de temps i espai, l'aparell digestiu d'una espècie de dinosaure que mai va existir va generar una determinada matèria que li servirà a un servidor per generar una escatològica metàfora.

Els protagonistes porten uns dies donant voltes per una illa que, com totes les illes de Hollywood, no surt als GPS ni a les cartes nàutiques ni a la Wikipèdia. Per si fós poc, rèptils que ells creien extingits feia milions d'anys se'ls volen cardar per sopar i estan incomunicats de la resta del món, perquè no tenen ni iPhone ni Blackberrys ni res similar. L'únic sistema de comunicació que funciona a l'illa estava dins l'estòmac del ja esmentat saure, juntament amb algun antic integrant del grup de desgraciats.
 
"Que algú m'expliqui siusplau què representa aquesta
tràgica foto."
L'escena clau de la pel·lícula és quan es dediquen a buscar enmig de la merda del dinosaure i troben el telèfon mòbil que està sonant. És un Nokia d'aquells que són immortals. Total, agafen el telèfon, truquen -tot i que es pensen que no els senten-, a algun se'l menja un dinosaure, corren per l'illa, salten per cascades, arriben els militars i guanyen els bons.

Tot això per què? Perquè aquest blog és com la caca del dinosaure: no val per a res en general i la majoria de parides que s'hi escriuen no tenen cap altra finalitat que alimentar a la plebs, de la qual tu n'ets part, estimat lector. No obstant, hi ha casos, entrades, posts, en les quals un servidor hi posa una mica més d'empeny amb la finalitat de induir el teu atrofiat cervell a alguna mena de reflexió. Són el Nokia immortal.

Per tant, ara i sempre i sense ànim de lucre, et demana de tot cor un servidor que llegeixis aquest antre virtual no quedis encegat per la fluorescent i rabiosament plàstica superfície dels redactats. Cal que intentis aprofundir fins al nucli de cada post, que cerquis l'exhuberant essència de les seves entrades, en alguns casos (la majoria realment) exhuberant pel que fa a bactèries i matèria orgànica en descomposició, però en tot cas exhuberant. Llegeix i pensa què se't vol transmetre. Per exemple: "Haver votat el PSOE d'Andalusia és d'egoista de merda." Interpreta-ho.

dimarts, 13 de març de 2012

El tiu que es portava un rotllo inexplicable

"Màscara ceremonial que portaven durant el
Tluwulahu, una festivitat de les tribus de la
Columbia Britànica cuatre dies abans de la
Dansa d'Hivern, representant el caçador de la
mitologia Bella Bella que va matar el pop
devorador d'homes"
L'ambient en general era pijo. Era d'aquell ambient d'universitat privada on les camises roses i les sabates de pell d'ant són habituals tots els dies de la setmana. No era Sevilla, però els pantalons vermells abundaven, juntament amb les clenxes perfectes i les Belstaff els dies que feia una mica de fred. De tant en tant es veia algun Erasmus que portava un aire més deixat, amb samarreta de Nirvana o pantalons a quadres, però no eren més que casos aïllats. Era territori de les dretes opressores.
 
Però un dia va arribar a la uni el tiu que es portava un rotllo inexplicable. Ningú sabia d'on venia  ni què estudiava. Simplement va arribar al campus un dimarts com qualsevol altre amb un feix de folis rebregats dins una carpeta verda d'Unipapel. No era un tiu ni massa simpàtic ni massa tímid, ni tampoc era molt guapo però evidentment no era lleig. No era fàcil definir-lo, però les nenes es sentien atretes cap a ell amb una força similar a la que un electroimant d'infinites espires atrau el ferro dolç. Era... atractiu. Però atractiu d'una manera inexplicable. Massa literalment atractiu. No vestia de cap manera destacable ni actuava de forma indiscreta o rellevant. 

Senzillament portava una barba de tres dies, era francament prim, parlava llatí, ulleres fosques, pell blava, bufanda de llana, un 48 de peu, tentacles a l'esquena, tres metres d'alçada, divuit ulls.

Era un putu àlien.

dilluns, 12 de març de 2012

La manca de Veritat ens porta a viure en camps de Feldespat eternament

El Blog Regulero, en crisis, en harmonia amb el món que l'envolta, es dirigeix cap a l'Abisme de la mateixa manera que ho està fent tothom i totes les coses. La putada és que no sabem ni on és ni com és l'Abisme. Tampoc sabem ben bé per què hi estem anant ni quin camí hem seguit per arribar on hem arribat. Ni si hi ha només un Abisme o n'hi ha 73. Ens hem dedicat a vagar per la vida, a mouren's sense rumb ni criteri pel món de les idees i de les opinions. No hem tingut res clar, excepte que no està bé tenir les coses clares, que seguir un camí concret és de dogmàtic i d'ofuscat. Hem volgut arribar a tots els ports i ens hem quedat a mig camí, naufragant. Hem volgut cardar-nos tots els plats de la taula i només em fet que tastar d'aquí i d'allí sense devorar seriosament. Hem volgut poder opinar de tot i hem acabat no sabent-ne de res. Estem confosos, amb mareig i espantats. I no tenim on agafar-nos, perquè tots els mànecs estan fets de merda. I la merda rellisca, com bé hem comprovat tots alguna vegada.

"¿El baño? Al fondo a la derecha"
Els únics que semblen estar segurs del camí que segueixen són segurament fatxes, comunistes o radicals de qualsevol mena. No pot ser que hi hagi algú sensat que no estigui confós. O si? Si fós així voldria dir que tot aquest merder seria culpa nostra. Culpa d'una societat que ha oblidat les lliçons dels homes del passat i de la cultura mil·lenària perquè ara disposa de la ciència i de la tecnologia. Voldria dir que realment no podem conèxier el vertader esperit de les persones a través de les secrecions hormonals. Voldria dir que no podem descartar l'existència de realitats més enllà de la física amb les seves pròpies lleis. Que més enllà de la mort hi podria haver alguna cosa més... Si així fós, hauriem de ser humils i reconèixer que hi ha coses que s'ens escapen. Però és molt poc probable que sigui així, com demostra un reconegut estudi americà d'una prestigiosa universitat.

De totes maneres, millor seguir buscant la Solució a tot aquest entramat de mentida i confusió, no fós cas que l'estudi americà fós relatiu, com tot. Per intentar entendre on som i on anem cal voluntat, paciència, saber  preguntar i escoltar, aerodinàmica (els gordos no assoliran mai la Veritat), constància, humilitat, dinamisme, valor, curiositat, no votar Esquerra Republicana, capacitat de sorprendre's, amor, tossuderia, generositat, deixar d'escoltar Flaix FM... En definitiva, no és fàcil veure el món tal com és, i s'ha de tenir en compte que ningú que estigui viu ho ha aconseguit.

És més còmode deixar de buscar i viure en la Mentida, no agafar la pastilla vermella i passar-se el dia menjant bistec. O no? O si? O sús?

dimecres, 7 de març de 2012

Alguns grans desgraciats tocats per les muses


(Posa play al video i escolta)

Feia molt temps que un servidor no parlava de música. De música de debó. S'havia cagat en la merda que ara està de moda, havia dit que s'ha de tenir esperit crític i curiositat, però feia temps que no esmentava ningú com Freddie Mercury, George Harrison, Sting, John Mayall, Eric Clapton, Billy Corgan, Tom Waitts, Elvis Presley, Lou Reed, Kurt Cobain, Noel i Liam Gallagher, Paul Mc Cartney, Brian May, Keith Richards, Peter Tosh, Michael Jackson, Tom Yorke, PJ Harvey, Georges Moustaki, Gordon Gano, Janis Joplin, Jimmi Hendrix, John Fogerty, Jack i Meg White, Nick Cave, Ray i Dave Davies, James Morrison, Albert Hammond Jr., Mick Jones, Bob Marley, Ian Curtis, Jarvis Cocker, Peter Towshend, Neil Young, Jimmy Page, John Frusciante, Frank Sinatra, Gary Moore, Brian Jones, Dan Treacy, Robert Plant, Joan Baez, Ronnie Wood, Ringo Starr, Bruce Springsteen, Ray Charles, Eddie Vedder, Chuck Berry, David Bowie, David Gilmour, Sid Barrett, Syd Vicious, Buddy Holly, Bono, John Lennon, Joan Baez, Bob Dylan, Elton John, Gustaf Norén, Dolly Parton, David Jones, Aretha Franklin, Johnny Cash, Ian Brown, Damon Albarn, B.B. King, Moody Waters, Pete Doherty, Carl Perkins, Bobby Gillespie, Pete Seeger, Elvis Costello, James Dean Bradfield, Michael Diamond, Malcolm i Angus Young, Phil Collins, Stevie Wonder, Leonard Cohen, Joey Ramone, Rod Stewart, Duane i Gregg Allman, Ian y Baxter Dury, Ricky Wilson, Joe Strummer, Marcus Mumford, Morrisey, Iggy Pop, Robin Pecknold, Roger Waters, Joan Jett, John Paul Jones, Phil Lynott, Alice Cooper, Blondie, Marvin Gaye, Brian, Dennis i Carl Wilson, Steven Tyler...
"En Led i en Zeppelin presumint de mugrons en directe"
Noms de nobles, miserables, herois, antiherois, feliços, infeliços, vius, morts, suicides, vitals, guapos, lletjos, reconeguts, no tant reconeguts, yonkis, abstemis, fèrtils, estèrils, savis, incults, simpàtics, antipàtics, egocèntrics, humils...
Ja està. Feina feta. Un servidor pot morir tranquil.