"Para comunicarse con el personal de la estación, utilice los interfonos amarillos "
Sòcrates

dimecres, 22 de febrer de 2012

Sobre com ara som més immadurs i civilitzats que abans

Segle XIII
La mare de Raimundus de Campmajor va morir al donar a llum l'any 1188 de Nostre Senyor. El nen es va criar en una casa d'homes. Homes fets per a la guerra i la vida de cavaller. El jove va aprendre a muntar a  als 5 anys, a disparar amb arc als 6, a llegir els Les Escriptures en llatí als 8 i a caçar als 10. El seu pare era exigent amb ell i el tustava sovint perquè aprenés la vida d'un noble. Als 15 anys va conèixer a la nena que seria la seva futura muller, i als 17 va haver d'executar un pagès que havia intentat robar gra del castell. No li va agradar fer-ho, però Raimon era fill del seu pare i aquestes coses tocava fer-les si volia ser respectat. Un any després ja s'havia estrenat en la batalla, matant homes més grans que ell al costat del seu pare. Als vint anys va contraure justes núpcies amb aquella noia de 16 anys, qui li va donar un fill al cap de pocs mesos. Als vint-i-cinc ja en tenia tres. Eren nois forts i sans, que van quedar orfes de mare per culpa de la pesta als pocs mesos. L'avi, amb 53 primaveres a les seves espatlles, començava a notar-ne el pes i va decidir retirar-se a un monestir, deixant les seves terres al fill.

Raimundus, amb tres fills, sense dona i amb el comptat de Campmajor sota la seva autoritat tenia només vint-i-set anys. Va passar-ne quatre administrant les seves terres, es va tornar a casar i va sotmetre els territoris veïns. Tot anava bé fins que el Papa Inocenci III va demanar a Europa que conquerís Terra Santa per cinquena vegada en els últims cent anys. Llavors va haver de deixar els fills i la dona, va prendre les armes i els homes i es va dirigir cap a Austria per embarcar junt amb l'enorme exèrcit liderat per Andreu II d'Hungria direcció a Acre. Això succeí l'any 1217 de Nostre Senyor.

Les moltes penúries que va viure i les calamitats que va cometre en la campanya son desconegudes. Poc es sap dels últims anys de Raimon de Campmajor. Només queda un testimoni d'un manustcrit en un monestir copte a les afores del Caire, on es llegeix que un noble de terres de la corona d'Aragó de nom Ramonius va morir de tuberculosi  en el setge del Caire l'any 1221 de la nostra era.

Segle XXI
"Els musulmans i el cristians fent una mica de Creuades per a
mantenir-se en forma."
En Ramonet va néixer al Trueta a l'edat de 0 anys. Es va criar en un pis normal, amb pares normals i germans normals. Als 5 anys va aprendre a llegir i als 6 ja escribia prou bé. Als 7 es va apuntar a l'equip de futbol de l'escola i als 9 va guanyar els jocs florals de Girona. Els seus pares no eren massa exigents amb ell i li compraven coses quan feia bondat. Als 13 anys va tenir una novia i van sortir dues setmanes. Anaven al cinema i sopaven al König. Als 15 anys va fuyar per primera vegada amb una tia que era més gran que ell i que també va ser la seva novia. Als 17 va haver de sacrificar el seu gos perquè estava molt malalt i patia la tira. Va plorar molt, però en Ramonet era fill del seu pare i el seu pare era veterinari. Un any després ja estava a la UAB estudiant Biotecnologia, plantejant ecuacions redox al costat d'un amic seu que tenia el cabell groc. 
Sis anys més tard ja era llicenciat. Tenia ganes de treballar i no haver de viure a casa els seus pares, però apart de no tenir calers no sabia ni cuinar ni posar una rentadora i per tant va fer el màster de "Producció en cadena de E. Coli per a pistes d'hockei-patins". Així almenys tenia un parell d'anys més de pròrroga. Acabat el màster, amb 29 anys, va anar a viure a casa els pares i va trobar feina a Torres Papel. Els primers cinc anys va estar estalviant per comprar-se un piset per anar a viure amb la seva xicota i per fi, amb 34 anys, va anar a viure al piset. La seva xicota volia tenir fills, però ell ho veia massa aviat. Encara tenia ganes de sortir amb els amics i de viatjar amb ella. Aprofitar que éren joves i tota la pesca.


Al final es van casar l'any 2025 i van tenir un fill, que es deia Esteve. Era bon nano i ho aprobava tot a la primera... En Ramonet anava tirant sense pena ni glòria, fins que a la fi es va lliurar de l'hipoteca. Per celebrar-ho va convidar a tots els seus amics a casa i la seva dona havia cuinat roast-beef. A les 10 hores i 24 minuts del vespre del 26 de març de 2035 el seu cor es va aturar de cop i els comensals es van espantar molt al veure com es moria. Excés de colesterol deien els metges... 

dijous, 9 de febrer de 2012

Fer vint anys és començar a enjovir

Lector, si llegeixes aquest antre virtual des de fa un temps i tens en compte la meravellosa qualitat literària dels escrits i la delicadesa amb què es tracten tots els temes, hauràs cregut que un servidor prové d'una raça alienígena superior amb coneixements que ultrapassen els humans. Si fóssis un viking potser em faries el teu déu.

Doncs res més lluny de la realitat, estimat lector. Un servidor és humà i mundà, amb algun defecte enmig de tanta virtut que delata la seva decadent naturalesa. Per a ell, el temps també passa. I a batzegades, com a tots. Hi ha dies que voldria tenir 60 anys i fer-se el boig amb els néts, inventant-se batalles i explicant-los-hi falses històries que espantarien a la nóra; tardes en les que voldria tornar a tenir 4 anys per poder esgarrapar el personal amb total impunitat, i altres en les quals s'adona que està en l'etapa de la seva vida amb més llibertat i menys responsabilitat sobre les seves espatlles.

Per què un servidor parla tant d'un mateix i no parla d'auriculars, o de genocidis, o d'espècies en perill d'extinció, o de fatxes i herois, o del capitalisme? Doncs perquè avui és un dia trist. Avui aquest individu fa vint anys.

Pensaràs que és un disbarat considerar que el dia del meu aniversari és una jornada de no-celebració, però per variar, si t'explico per què, li acabaràs donant la raò a aquest geni que s'autoanomena servidor.

Carpe diem, diu la dita llatina. Carpe diem, diuen els quillos. Carpe diem, diuen els artistes quan es col·loquen amb LSD. Carpe diem, diem la majoria de nosaltres quan decidim no estudiar el quatrimestral d'Immunologia per sortir de festa. El puto Carpe diem. Tots acudim a ell quan ens adonem que volem fer algun disbarat que només queda justificat si ens hem de morir en els següents vint minuts.

Aprofitar el dia no vol dir cremar-lo, sino emplenar-lo de moments actes i actituds que un cop aquest hagi passat, el miris i pensis que, independentment de si t'has de morir ara o d'aquí a 50 anys, el repetiries per intens i meravellòs. Vol dir fer coses amb un valor present però també futur, que perduraràn en la teva memòria fins al dia en què els cucs et comencin a devorar. Un servidor per això no es veu capaç de celebrar amb eufòria els seus dos decennis d'existència, perquè no ha aprofitat prou el temps que li han donat ni l'energia i la força vital  d'aquesta atrafegada edat de l'infància i l'adolescència.

Això no significa que no estigui orgullòs de moltes coses que ha fet i que la majoria de records de la seva curta vida no siguin bons, sinò que simplement considera que els dies no els ha emplenat bé: els jocs d'ordinador en modo "single player", les pel·lícules i el llibres dolents, els caps de setmana de quedar-se tirat a casa sense cardar ni brot... No són moltes coses, però suficients i en extensió suficient per cabrejar a un individu que només viurà 50 o 60 anys més.

Els bons llibres, els viatges, els amics, la guitarra, les sortides a la muntanya, les viciades a l'Smash Bros amb el cosí, les discussions amb els germans i els pares, l'esport, les nits de festa amb els amics, la uni, les animalades a la ESO, els amics, el teatre, les insuportables hores aprenent anglès a la Fàbrica de Dolor (també coneguda com EICA), els hobbies, els hobbits, el bon cinema, els dinosaures, els amics, els amics... Totes aquestes coses que omplen a un mateix d'orgull no són suficients per paliar la sensació que el temps fuig i no torna. Lluny de caure en una angústia i en l'obsessió de no parar quiet, un servidor veu que cal organitzar-se.

De totes maneres, i lluny de l'odi abstracte què és habitual en aquest blog, et vull donar les gràcies -si et conec- per les bones i males estones que m'has fet passar en aquests vint anys de vida. Aquest si que ha estat temps ben invertit.

Si encara no et conec, espero fer-ho algun dia, a menys que siguis un fatxa. Perquè els fatxes son la caca més grossa de totes.

Brinda per mi, lector!