"Para comunicarse con el personal de la estación, utilice los interfonos amarillos "
Sòcrates

dijous, 26 de gener de 2012

Market Mix i l'agonia d'un individu consumista

La nena dels collons no parava de plorar. Des que l'havia anat a recollir a l'escola que no parava de plorar com si l'estiguéssin matant, només perquè volia que la seva mare li comprés un xiclet de maduixa al súper camí de casa. Quin malson va pensar la mare. Li haurem de comprar el collons de xiclet al collons de nena doncs...

Van entrar al supermercat, que era un d'aquells que et fan recòrrer un laberint de prestatgeries abans d'arribar a la caixa, que és on hi ha els xiclets. Fills de sa mare, va pensar la mare. No pot ser que aquests miserables em facin caminar 3 quilòmetres per comprar un trident de merda al collons de nena.

El que no sabia la pobre mare és que estava a punt de ser víctima d'una de les artimanyes més utlitzades en el món del consumisme capitalista: la venenosa inducció al consum del MARKET MIX! També coneguda com "mescla de mercotècnia", "tècnica de les quatre P's" o "Mix Comercial"!

Price, Promotion, Place and Product. Aquests quatre factors fonamentals del màrketing van induir a aquella senyora de 40 anys separada del seu marit a dilapidar tota la seva fortuna en una sola tarda en un supermercat de barri. Els fets van succeir tal i com un servidor els disposa en les següents línees.

La mare en qüestió havia avançat 13 metres al llarg de l'apartat de fruiteria, que acostuma ser el primer en els supermercats "format circuit", i va arribar a la caixa dels plàtans de Canàries. Costaven 28€ el quilo, pero situats a l'alçada dels ulls -factor Place en funcionament- semblaven irresistibles. Només el destí els pot haver posat tant al meu abast, va pensar la mare. Fent cas omís de l'aldarull agònic de la seva filla, va agafar 4 quilos de plàtans, per si de cas.

Divuit metres i 45 quilos de fruita i verdura més tard, ja eren a la zona de congelats, on les caixes de "Gula del Norte" s'apilaven ordenades de tal forma i en uns envasos de plàstic tant atractius que hauria estat una manca de sentit comú no comprar-ne 754 caixes. Factor Product en acció.

"La roda de la vida pot tenir
moltes variants"
La nena dels collons s'estava quedant morada de tant plorar, i la mare ni cas. Cada cop més inmersa en l'espiral de consum sense sortida, atrapada en un Laberint del Minotaure anomenat Mercadona, els ulls li brillaven d'ambició i avarícia, i les mans li tremolaven de l'emoció.

Havien passat 45 minuts, i la mare seguia comprant compulsivament. Natilles, pinso de gos (per si de cas se'n comprava un), galetes Príncipe, 18 marques de Cereals, betum per a sabates negres i marrons, 67 respalls de dents, desodorant masculí, totes les marques de cervesa, tres tonyines, 95 quilos de gambes de Palamós, penja-robes, vasos y plats de plàstic (3x2), sis hectolitres de llet desnatada, llaunes de conserva de tota mena -sobretot "sardinas en escabeche"-, dos fetges de vaca que estaven de oferta -factor Price fent efecte-, cigrons, detergents varis, cactus en testos de plàstic...

La nena dels collons havia perdut el coneixement i estava al terra d'un dels passadissos convulsionant, oblidada per la seva mare.

La progenitora no en tenia prou, sentia que no seria feliç fins que trobés el producte del bé i el mal, el producte filosofal, el producte de l'Eden, el producte que acabaria amb les penúries de la raça humana. El va buscar durant hores i hores, i a mesura que el temps passava sense resultat, la mare s'anava consumint i envellia per moments. Li queia la pell a trossos, li sortien pústules arreu i els ulls li rajaven sang. Supurava humors desconeguts per tots els orificis del cos, xisclava i es retorçava pel terra i no trobava el que buscava.

Finalment, abans de morir enmig d'un dolor insoportable, ofegada en el seu propi vòmit, va entendre que el que buscava no era un producte definitiu, sino al seu marit, a qui havia abandonat per un profesor de tennis més jove i atractiu. Tal com deia aquell anunci, "Hay cosas que el dinero no puede comprar. Para todo lo demás, Mastercard". Factor Promotion actuant.

dissabte, 21 de gener de 2012

Paradoxa amb forma de Kit-Kat

Fiblades de dolor a l'occipital. Son les 2 de la matinada i estic estirat al llit. La calefacció funciona com un forn d'una siderúrgica i la bateria de l’ordinador sobre el ventre em fa bullir la pell. Estic cansat però crec que els grans escriptors, aquells que tenen poemes urbans esgarrifosos, escriuen en moments com aquest.  Es tanquen en una cambra fosca després d’un dia qualsevol i li donen bellesa a anècdotes com comprar patates d’una màquina expenedora o agafar el metro.

"Tren direcció Fukushima" 
La blanca pantalla és l’única font de llum de la cambra. El que no veig ara ni veuré mai és que sota aquests moments tràgics i aclaparadors, s’amaguen hores de vertader esforç molt menys estètic: assegut al darrere d’un escriptori ben il·luminat, l’artista es trenca el cap per teixir l’expressió perfecta  que ens farà creure que ell agafa el metro i compra patates cada dia. El detall de la pudor calenta i enganxosa que ens ofega al baixar per l’escala mecànica, la falsa sensació de fred que tenim perquè encara estem adormits... L’escriptor, a través de la seva creació, ha d’amagar tot allò real que ha hagut de patir i convertir-ho en quelcom meravellós i magnètic. Aquí resideix el seu valor. Matar la constància i la disciplina i posar-hi en el seu lloc una falsa espontaneïtat. Si ho pogués evitar... si per mostrar el seu mèrit no l’hagués d’amagar...

divendres, 13 de gener de 2012

Nova Zelanda i les experiències oníriques

Relat d'un curiós somni que ha tingut un servidor en una turbulenta nit del període d'examens:

Anava un servidor caminant per un prat d'herba alta un matí que anunciava pluja. A les mans portava una escopeta de perdigons de color negra, i havia de caçar alguna cosa. Amunt a la muntanya hi havia una vaca, però no la va matar. Va continuar caminant pel prat i va veure tres cabres a 100 metres. A 100 metres justos. Tres cabres negres que saltaven juntes entre les herbes, i que tenia tota la certesa de tenir-les a 100 metres. Ni més ni menys.
Les va esperar amagat en la verduria fins fins que li van passar a pocs passos. Llavors va disparar. La cabra del mig va morir i les altres dues van continuar saltant, sense alterar el seu ritme. Un servidor va anar tranquil·lament cap al lloc on era el cadaver i enlloc d'una cabra negra va trobar un cos ensagonat d'un kiwi, que enlloc de tenir plomes-pèls de color marrò tenia pues com si d'un eriçò es tractés, les pues no éren massa abundants i se li veia la pell rosa al dessota.

"A Groenlandia es mengen els kiwis amb pela"
En el moment que agafà el cadàver del terra per emportar-se'l cap a casa, flash-forward: una mansió antiga, una noia rossa amb un vestit vermell, destrucció, trons, llamps, la casa en runes, un kiwi ressuccitat i embogit per l'odi, mort.

Amb el trofeu de caça agafat per les potes, un servidor va dirigir-se cap a casa seva, una mansió ruinosa, grisa i imponent. A dins de la casa l'esperava una noia rossa amb un vestit vermell, que li va dir que volia fer l'amor. L'afortunat caçador deixà la peça al damunt de la llar de foc i es començà a desvestir davant la noia. Quan éren els dos pràcticament nus, la noia mirà inexpressiva cap a la llar de foc i digué sense alçar la veu:
-Ha ressucitat.

El kiwi, que havia tornat d'entre els kiwis morts disposat a cobrar-se una venjança, tenia els ulls injectats en foc, i era el doble de gros que quan era una cabra. Es tirà a sobre un servidor i el matà a l'instant. Després matà a la noia, destruí tota la casa i s'allunyà entre la tempesta.

Al matí següent, un servidor es va llevar i va baixar a esmorzar. El primer que va veure a la taula del menjador va ser un bol de fruita amb uns quants kiwis a dins.

dimarts, 3 de gener de 2012

Sobre la gravetat i el suicidi


Era avorridíssim. En Miquel estava més avorrit que mai, tant avorrit com sempre. Limitar-se a quedar esclafat contra el terra no era precisament una situació dinàmica.
"El cosí de'n Miquel, de més bona familia,
va tenir més sort amb el tema gravitatori"

Haver de fer esforços sobrehumans per aixecar el braç i rascar-se l'esquena li fia passar les ganes de fer-ho, i es passava la vida suportant una picor insuportable.

El que més odiava en Miquel, però, era el fet de no poder menjar plàtans: era incapàç d'aixecar-los del terra ja que pesaven massa. Un cop ho va aconseguir, però li va relliscar de les mans i durant la caiguda va agafar tal acceleració que va formar un cràter al impactar contra el sòl.

La culpa de tot la tenia el seu planeta. Concretament la maleïda densitat del seu odiós planeta: tot i tenir un diàmetre de menys de 40 metres, aquell derivat d'asteroide exercia una força d'atracció de 5324,3 Newtons per quilo a la seva superfície. Aquella maleida g li amargava l'existència. Una simple lletra amb un signe de vector per barret l'induïa a pensar en el suicidi.

De fet, havia intentat nombroses vegades saltar a l'espai exterior i morir de fred d'una vegada per totes, però la g li ho impedia. Només li quedava avorrir-se.