"Para comunicarse con el personal de la estación, utilice los interfonos amarillos "
Sòcrates

dimecres, 19 de desembre de 2012

Aclariments previs a les Vacances de Nadal

Bona gent, lectors dels quatre racons de món. Abans de cessar definitavament l'activitat regulera tenint en compte que s'acosten Bacances de Nadal i que un servidor té coses millors a fer que no pas escoltar Architecture in Helsinki mentres emplena de merda negra i cal·ligràfica aquest espai en blanc, una sèrie d'aclariments:
"Un dibuix d'en Miguel Noguera"
  1. Hi ha una important afluència d'entrades a aquest blog des de Rússia. Ni més ni menys que de la mateixa terra que va veure neixer gent com Vassili Grossman, Tolstoi i Yeremenko. Hi ha dos opcions: que hi hagi russos que parlin catlalà, fet que confirmaria l'estudi dut a terme per una mena d'agència finançada per la Generalitat que afirma que ja som deu milions de catalanoparlants; o que sigui una mena de Spam que es dedica a llegir entrades sobre chihuahuas, relativisme, Oriol Junqueras, viatgers del futur, etc.
  2. A partir d'ara, com fan tots els blogs que volen entrar a formar part de la cultura eclèctica underground, un servidor marcarà tots els noms propis de persones amb negreta, per deixar clares les múltiples influències i l'àmplia formació humanísitca d'un servidor. Un exemple: cacahuet, endomorfisme, Jean Luc Godard, paracetamol, Kierkegaard. 
  3. Aquests dies de Nadal s'ha d'apofitar per gastar molt, estar molt apalancat, jugar a la play, no pensar en la gent que estar al carrer morint-se de fred i gana i sobretot, en cap cas, intentar fer alguna cosa al respecte.
  4. Tot i que el quart punt no és un aclariment si ens posem estrictes a nivell semàntic, és una petita història sobre la Fi dels Temps, -tema esmentat sovint en aquest blog- que té cert interés: 

Hi havia una vegada, cap allà al segle V després de Crist. un parell de paletes maies que estaven fent un calendari. Els hi havien encarregat i portaven 5 mesos picant pedra amb martell i escarpa, fins que el maia nº 1, que era més llest que el maia nº 2, li va dir al maia nº 2: 

-Tu, ara torno, vaig un moment a casa que he de fer unes coses molt maies que tinc pendents. -i va riure sota el nas maia que tenia a la cara, una cara de maia murri.
-D'acord, però no triguis, que hem d'acabar el calendari.
El maia nº1 no va tornar mai. Però aquesta és una altra història. La qüestió és que le maia nº 2 es va quedar sol fent el calendari. No portava pressa perquè ell ja anava cobrant per les hores de feina, i ja ho trovava prou entretingut allò de fer els números parells de color blanc i els imparells de color negre. I els diumenges de color vermell. Però els dies van anar passant i ja anava pel mes de maig de l'any 1968. Ell anava picant pedra i cada dia estava més avorrit fins que va dir que ja en tenia prou i que ho deixava allà on ho deixava. Que no tenia sentit anar continuant fins a la Fi dels Temps. Quina ironia no? Perquè de fet, va continuar fins a la Fi dels Temps no? Curiós aquest anècdota dels maies. 
  1. [Hauria de ser l'aclariment número 5, però el Blogspot és una merda i no ho permet. Si interromps una numeració i la vols reprendre, l'has de tornar a començar des del número 1]. Aquí va: traduir al català el Quijote és una cabronada. És com demanar que t'escalfin un gelat. O com ser anglès, però com saps francès llegir Shakespeare en francès.
  2. En Miguel Noguera és un avançat al seu temps. No saps qui és en Miguel Noguera, perquè tu no ets un avançat al teu temps.
  3. Un servidor ha comprovat empíricament que si ets català i et passes més de 3 mesos a Madrid sense tornar a casa, et poses malalt. Solució: independència o mort.

dilluns, 10 de desembre de 2012

"Hey Chihuahua, you got me rockin!"

Aquesta és l'història d'un chihuahua que sortia a tots i cadascún dels videoclips d'una banda de rock dels anys 70. Uns videoclips cutres sobre tius amb melena, vestits amb malles i de cares pintades, que fumaven unes bones drogues.

Com que les històries es comencen pel principi i acaben pel final, a menys que es vulgui ser un innovador, aquesta començarà pel principi -en el qual el chihuahua apareix en el videoclip del primer single del grup amb un barret de Robin Hood- i acabarà pel final, amb un videoclip final molt boig que combina explosions, autobusos escolars, drogues de disseny, centenars de chihuahuas implotant, fibra òptica, armadillos femella en zel i paper de cel·lofan en quantitats industrials. I un mussol. Un mussol molt gros que ho mira tot des de dalt d'un arbre, amb ulls esbatanats. 

La part interessant del relat no és ni el principi ni el final, sinó el que els de la LOGSE coneixem com el nus. En el nus d'aquesta història, el chihuahua es troba en un autocaravana llogada creuant els Estats Units d'Amèrica des de l'est a l'oest. Direcció a uns famosos estudis de Los Angeles, on el grup de rock ha de grabar el nou disc amb la gran discogràfica que els ha contractat. El chichuahua té molta set, perquè fa hores que no paren a cap gasolinera, i al chihuahua el Jack Daniels no li treu la set. Es posa a bordar perquè està molt estressat, i els seus lladrucs estridents i patètics posen histèrics als músics. El baixista, que normalment és el més tranquil, proposa que introdueixin el causant d'aquell merder per la tassa del vàter, que ho votin democràticament. El lider del grup, el que sempre surt a les portades de les revistes i s'emporta a les groupies de tres en tres al camerino, diu, amb la mirada perduda en l'infinit, que de cap manera, que el chihuahua és l'amulet protector del grup, el Guardià de la Unitat, que no poden tirar un catal·litzador musical com aquest per la tassa del vater com si res. Van tots molt fumats.

El chihuahua es pixa al seient del darrere, i és llavors quan el bateria para l'autocaravana. Estan enmig del no res. Kansas, segurament. Només hi ha carretera i matolls al costat de la carretera. Tots discuteixen per culpa del chihuahua. El teclista, que fins llavors no havia dit res perquè estava composant un tema sobre el Vietnam, diu que triin entre el gos o ell. Que es nega a pujar al cotxe amb aquella merda peluda i cridanera, que ho votin democràticament.

"Portada del tercer disc de la banda de rock
dels anys 70"
El chihuahua, dos dies abans no hauria dit mai que la seva era una raça que resistia en condicions extremes, però allà estava: veient passar les línies blanques de la carretera a 60 milles per hora, lligat amb cables d'amplificador al capò del cotxe, tragant-se tots els mosquits dels estats de Kansas, Colorado, Utah i Nevada fins arribar a Los Angeles, California. Al principi s'ho havia près amb humor, imaginant-se que enlloc d'un chihuahua era un Jaguar, però la conya li va durar fins que es va posar a ploure a bots i barrals quan éren a l'alçada de Denver, Colorado.

Un cop a Los Angeles, el integrants del grup deslliguen el chihuahua que, exhaust, es queda on el deixen. S'han instal·lat en un motel de carretera a les afores de la ciutat, i estan contents perquè demà es posaràn a grabar. Fumen i beuen, i el chihuahua s'ho mira des de sota una cadira sense entendre res.

¿Què fa un chihuahua com ell a Los Angeles, amb uns músics que fumen crack i beuen whisky tot el dia? Ell es un chihuahua, i tot i que no sap a què es dediquen els chihuahas habitualment, sospita que aquest no és el seu lloc. Però no fa res. S'ho mira tot i suspira amb resignació. Potser és el seu destí. Potser les hormones de la seva mare que van atraure el seu pare estaven dirigides per una força superior, una voluntat que es concretava en el desig de concebre un chihuaha especial, un chihuahua que sortís en tots els videoclips d'un grup de rock dels 70, des del primer fins l'últim. Va somriure i es va adormir.

dimecres, 28 de novembre de 2012

Siempre hay dos bandos

"El cantautor asturià que va tenir
l'ocurrència de fer una versió de Pla
Quiquenal dels Manel en bable.
 Sí, el bable és una
llengua"
Demà la impotent Assamblea General de les Nacions Unides reconeixerà Palestina com a Estat Observador, notícia que a Isreael li importa una merda i que li ha servit a un servidor per fer l'entrada més curta de totes les entrades del Blog Regulero i penjar una cançó d'en Nacho Vegas titualda "Siempre hay dos bandos" -amb la qual un lector hi pot estar o no d'acord i amb la qual un servidor no hi està d'acord però li agrada com el cantautor ven la seva ideia del blanc contra el negre- sense fer servir cap punt final fins al final d'aquest text però fent servir -en dues ocasions comptant aquesta- guions per aclarir petites informacions no imprescindibles però de rellevancia si es vol entendre el conjunt del paràgraf amb tots els seus matisos.


(Nota del traductor: Lector, et recomano sincerament que no perdis massa el temps amb aquesta entrada. Limita't a posar play al video i torna al facebook a mirar fotos d'amigues teves en bikini de l'estiu passat o a acabar el cas pràctic d'Administratiu II. No obstant, he de reconèixer que, tot i la pèssima qualitat d'aquest blog en quant a continguts, el gust musical del redactor d'aquest antre virtual és exquisit. Per tant, para atenció a la lletra d'en Nacho Vegas. Que quedi clar que no ho dic perquè treballo per un servidor, ja que el sou que tinc és absurd, i no perdo res si em fot fora de la redacció. De fet, potser deixo la feina i em dedico al ballet clàssic, que sempre ha estat el meu somni.)


dilluns, 26 de novembre de 2012

El futur de Catalunya en mans d'un ós panda

Bé, catalans i catalanes, lectors i lectores, homes i dones de totes les contrades d'aquesta estimada terra anomenada Catalunya, ja hem votat.

Ja hem votat i s'ha liat parda. S'ha liat parda per a tothom, independentment del que hàgim votat. Tothom pot estar més o menys content en el sentit polític dels resultats, i content per l'alta participació ciutadana, però els resultats deixen un panorama bastant complicat al Parlament. Observem per què:

  1. Els resultats -que sap tothom i que per tant no cal reproduir en aquest antre virtual,- deixen una cosa molt clara, i és que Convergencia i Unió ha d'estar al Govern. T'estaràs preguntant, estimat lector, si un servidor és gilipolles explicant aquestes obvietats, però millor seguir una seqüència lògica des del principi .
  2. Els membres del Govern -consellers i jerarquia inferior- no han de formar part del Parlament necessàriament. Els escull el President de la Generalitat d'entre la gent que li peti. (Aquest punt número 2 no forma part de la seqüència lògica, però és per aquella gent inepta en política).
  3. La majoria absoluta al Parlament de Catalunya -la meitat més u del total de diputats- és de 68 diputats, i CiU en té 50.
  4. La majoria absoluta és necessària per aprovar les lleis al Parlament, lleis tant importants com els Pressupostos de la Generalitat.
  5. Els Pressupostos de la Generalitat, que són les projeccions de despesa i ingressos de Catalunya durant un any, (i que es compleixen en gran mesura), els proposa el Govern a principis d'any i els aprova el Parlament.
  6. Si no s'aproven els Pressupostos Generals proposats, s'obre un plaç de pròrroga per proposar-ne uns de nous, i si es tornen a refusar al Parlament, es convoquen noves eleccions.
Aquí acaba la primera part de l'explicació. Ara una petita pausa publicitària en format de petit reportatge fotogràfic, cortesia d'un radical integrant del Col·lectiu d'Intervenció Internacional Birres i Tetes, on s'explica l'origen del Candidat a la Presidència d'ERC i el seu projecte de Govern:

"Oriol Junqueras ahir a la tarda tot feliç, com sempre"
Panda Bear
"Oriol Junqueras amb 18 anys, de visita a la Reserva
Natural de Wolong, Xina, on viuen els seus pares
en l'actualitat" 


"El mateix Junqueras la setmana passada a Vilanova i la Geltrú
explicant el seu projecte de substitució de les estacions d'esquí
de la comarca de Lleida per boscos de bambú, el seu menjar preferit"
Continuant amb l'Oriol Junqueras i la prèvia seqüència argumentativa a favor del caos de Catalunya:
  1. En Mas té, a primera vista dues opcions mínimament lògiques si vol governar, que com es veurà en els següents punts, s'acaben convertint en una sola opció, i aquesta opció acaba en una nova convocatòria d'eleccions. La primera i més evident per a tothom és pactar amb Esquerra Republicana de Catalunya per tal de formar govern conjunt i així tenir l'ós panda i els seus secuaços al seu equip, formant un sòlid Govern de caire independentista a favor del "dret a decidir", que és el nom que se li dona a un hipotètic referèndum sobre l'independència. La segona opció és la de formar Govern amb minoria, és a dir sense formar cap "bipartit" i intentar aprovar les lleis concretes pactant amb els partits un per un (per exemple amb el PP els temes econòmics i amb ERC temes de soberanisme i educació). La inviabilitat d'aquesta segona opció es mostra en el següent punt.
  2. Per tal de que surti escollit en Mas com a President de la Generalitat, es sotmet a votació al Parlament de Catalunya la seva candidatura, siguent la primera ronda per majoria absoluta i, en cas de desacord,  una segona votació per majoria simple (més SI's que NO's).
  3. Si en Mas diu que vol governar sol, no el votarà ni el xoriço de l'Oriol Pujol, per no esmentar la resta de partits, a menys que el PP cregui que és la millor opció dintre de les possibles pels seus interessos i llavors tots els PPDiputats li donguin el seu vot i guanyi en segona votació per majoria simple.
  4. Considerant inviable aquesta opció del punt 3, passem a l'altra possibilitat d'en Mas.
  5. El Messies de Catalunya decideix pactar amb ERC i forma Govern conjuntament amb l'ós panda i el seu equip. Tot va molt bé i tothom surt al carrer per proclamar que Catalunya serà independent abans que canti el gall.
  6. Llavors arriba l'hora de pactar els Pressupostos, i en Mas proposa les mesures d'austeritat que considera adequades per tal de sortir de la crisi -les famoses "retallades"-. Però en Junqueras i companyia, contraris a aquestes mesures i partidaris d'un sistema de polítiques socials basades en la despesa pública, li diu que ni de broma es faràn els pressupostos que en Mas proposa.
  7. En Mas li explica que no és que a ell li agradi fer retallades, però que no té més opció si vol que Catalunya surti de la crisi un dia o altre.
  8. En Junqueras, amb el recolzament de part del Parlament i des de dins del Govern, li diu que no, que s'han de plantar boscos de bambú, donar subvencions als aturats i no privatitzar hospitals.
  9. No es posen d'acord, el bon Junqueras es posa trist perquè no li agrada veure a la gent enfadada i s'han de convocar eleccions.
  10. A partir d'aquí, ni la més remota ideia.
Per als més romàntics i optimistes, CiU i ERC es posaran d'acord amb aquestes coses pel bé superior de Catalunya, però la realitat és molt probable que no sigui tant maca. A nivell econòmic són massa incompatibles.

Evidentment hi ha altres escenaris possibles, com per exemple un pacte PP-PSSC-CUP-C's formant govern en minoria, o ERC-PP-PSC-ICV també en minoria... Quins mesos de festival que ens esperen.




dimarts, 20 de novembre de 2012

Campanya electoral de Convergència i Unió

En vistes que a l'Artur Mas les coses se li posen complicades de cara el públic per les acusacions del Gordo amb Tirants de El Mundo respecte de la naturalesa "xoricil" del partit que ha de portar el canvi a Catalunya, el nostre President està fent un esforç per captar vots pro-independència en una part de la societat que fins ara no havia format part rellevant del seu electorat: els immigrants.

"El Progenitor Nord-Americà
visitant el Palau de la Generalitat el mes passat"
Aquests dies a la televisió i premsa hem vist alguns membres del partit dirigit pel possible banquer suïs fent xerrades sobre els avantatges de l'independència de Catalunya en centres cívics de barris amb majoria immigrant, mesquites, Ajuntament de Salt, etc.
Doncs bé, anant encara més lluny, el President ha promès (els experts asseguren que amb el fi d'aconseguir el vot llatinoamericà) que si aconsegueix la majoria absoluta, traduïrà totes les cançons del pseudo-gènere musical conegut com reggaetón al català estàndar, mostrant d'aquesta manera la plena integració i agermanament entre les cultures catalana i llatinoamericana.

Jordi Turull, portaveu de Convergència i Unió al Parlament de Catalunya, va presentar ahir un borrador de la futura Llei de Catalanització del Reggaetón amb un el que vindria a ser la nova lletra de l'arxiconeguda peça Gasolina, de Daddy Yankee, anomenat, a partir d'ara en català normatiu, Progenitor Nord-Americà.

El Blog Regulero té el plaer de mostrar part d'aquest borrador de la Llei, acompanyat de la cançò original en castellà per a poder seguir la melodia i el ritme:





Posa el mambo en funcionament per tal que la meva felina encengui els motors
Posa el mambo en funcionament per tal que la meva felina encengui els motors
Posa el mambo en funcionament per tal que la meva felina encengui els motors
Que es preparin, perquè el què vé s'ha fet amb la finalitat de què li colpegin FORT!

Mareta ja sé que tu no t'apartaràs (FORT!)
El que a mi em plau és que tu et deixes portar (FORT!)
Tots els caps de setmana ella surt a fer mofa de la gent (FORT!)
La felina de la meva possessió no cessa mai de sortir a ballar perquè

A ELLA LI AGRADA EL COMBUSTIBLE FÒSSIL
SUBMINISTRA'M UNA QUANTITAT MÉS ELEVADA DE COMBUSTIBLE FÒSSIL
COM LI PLAU ENORMEMENT EL COMBUSTIBLE FÒSSIL
SUBMINISTRA'M UNA QUANTITAT MÉS ELEVADA DE COMBUSTIBLE FÒSSIL


A ELLA LI AGRADA EL COMBUSTIBLE FÒSSIL

SUBMINISTRA'M UNA QUANTITAT MÉS ELEVADA DE COMBUSTIBLE FÒSSIL
COM LI PLAU ENORMEMENT EL COMBUSTIBLE FÒSSIL
SUBMINISTRA'M UNA QUANTITAT MÉS ELEVADA DE COMBUSTIBLE FÒSSIL


Ella posa en funcionament la turbina
No discrimina
No es perd mai una festa de marquesina
Es posa formosa fins i tot per anar aquí al costat
Llueix tant bé que fins i tot amb les ombres combina
Comet assasinat, em domina
Balla al damunt del cotxe, la moto, la limusina
Emplena el seu tanc d'adrenalina
Quan escolta reggaetò a la cuina

A ELLA LI AGRADA EL COMBUSTIBLE FÒSSIL
SUBMINISTRA'M UNA QUANTITAT MÉS ELEVADA DE COMBUSTIBLE FÒSSIL
COM LI PLAU ENORMEMENT EL COMBUSTIBLE FÒSSIL
SUBMINISTRA'M UNA QUANTITAT MÉS ELEVADA DE COMBUSTIBLE FÒSSIL



A ELLA LI AGRADA EL COMBUSTIBLE FÒSSIL
SUBMINISTRA'M UNA QUANTITAT MÉS ELEVADA DE COMBUSTIBLE FÒSSIL
COM LI PLAU ENORMEMENT EL COMBUSTIBLE FÒSSIL
SUBMINISTRA'M UNA QUANTITAT MÉS ELEVADA DE COMBUSTIBLE FÒSSIL

En aquest lloc jo sóc dels millors
No te m'acobardeixis
A la pista ens anomenen els matadors
Tu produeixes l'enamorament en qualsevol
Quan balles al ritme dels tambors
Això va dirigit a totes les felines de tots els colors
Per les majors d'edat, per les menors d'edat
A les que són més guineues que els caçadors
A les dones que mai apaguen els  motors

Tenim tu i jo alguna cosa pendent
Tu em deus alguna cosa i ho saps
Amb mi, ella es perd
No li rendeix comptes a ningú

Tenim tu i jo alguna cosa pendent
Tu em deus alguna cosa i ho saps
Amb mi, ella es perd
No li rendeix comptes a ningú

Posa el mambo en funcionament per tal que la meva felina encengui els motors
Posa el mambo en funcionament per tal que la meva felina encengui els motors
Posa el mambo en funcionament per tal que la meva felina encengui els motors
Que es preparin, perquè el què vé s'ha fet amb la finalitat de què li colpegin FORT!

Mareta ja sé que tu no t'apartaràs (FORT!)
El que a mi em plau és que tu et deixes portar (FORT!)
Tots els caps de setmana ella surt a fer mofa de la gent (FORT!)
La felina de la meva possessió no cessa mai de sortir a ballar perquè


A ELLA LI AGRADA EL COMBUSTIBLE FÒSSIL

SUBMINISTRA'M UNA QUANTITAT MÉS ELEVADA DE COMBUSTIBLE FÒSSIL
COM LI PLAU ENORMEMENT EL COMBUSTIBLE FÒSSIL
SUBMINISTRA'M UNA QUANTITAT MÉS ELEVADA DE COMBUSTIBLE FÒSSIL



A ELLA LI AGRADA EL COMBUSTIBLE FÒSSIL

SUBMINISTRA'M UNA QUANTITAT MÉS ELEVADA DE COMBUSTIBLE FÒSSIL
COM LI PLAU ENORMEMENT EL COMBUSTIBLE FÒSSIL
SUBMINISTRA'M UNA QUANTITAT MÉS ELEVADA DE COMBUSTIBLE FÒSSIL

Per molts anys a un dels futurs referents de la literatura catalana, autor de La Pastanaga Verda, un blog que sens dubte supera en qualitat i interès les merdes de política aquí narrades. Frank, que en facis molts més.

dijous, 15 de novembre de 2012

En Cambó, els picots i l'espai-temps deformat

Avui és un dia per a escriure propostes de millora d'aquesta merda de terra en la què vivim, diferents a la moda de voler marxar d'on crema. Un servidor podria recordar que traient el finançament públic a sindicats i partits polítics, reformant el sistema electoral per  llistes semiobertes, donant majories qualificades per a l'aprovació de reformes educatives i fent-les més rígides... Recordar el que sap tothom, que fent tres o quatre cosetes, aquesta terra de caos i pandemònium seria un lloc més habitable. L'entrada post vaga general podria anar d'això, però un servidor està cansat. Cansat i conscient de la seva incapacitat de canviar  res des d'aquest antre de merda virtual. 

Per això, amb l'humil objectiu d'entretindre el lector ni que sigui durant un parell de minuts, un servidro s'inventarà una història que anirà sobre... anirà sobre... un tiu que tenia la capacitat de crear deformacions en l'espai multidimensional amb un únic fi: fer aparèixer botigues de pilotes de ping-pong dintre les escorces dels  pins roigs que hi ha pujant al Carlit.

Abans, no obstant, la banda sonora del conte: In The Summertime, de Mungo Jerry

Doncs bé, així comença el conte que un bon dia un avi va explicar a un servidor un fred vespre de tardor, a la vora del foc:

"Mira jove, ja sé que amb tot això dels talèfunus que retraten, del Messi, de la Internet aquesta on mireu tetes tot el dia i totes aquestes coses tant americanes, a vosaltres els joves no us interessen les històries sobre els Prepirineus i les deformacions de l'espai temps, però com que sóc vell i puc ser tant pesat i avorrit com els meus desgastats ossos m'ho permeten, t'explicaré una història que no ha quedat mai clar si es va produir on diuen que es va produir, o més aviat va ser producte d'una ment ben estructurada, imaginativa i alhora, amant de la mentida. De totes maneres, no em correspòn a mi emetre un judici sobre la veracitat de les paraules que sortiràn de la meva antiga faringe... No t'adormis encara, que començo.

Així comença el conte que un bon dia un avi em va explicar un fred vespre de tardor, a la vora del foc:
   "Mira jove, ja sé que amb tot això de la arràdio, del Kubala, de les películes aquestes de gàngsters on tota l'estona es fan petons i maten gent i totes aquestes coses tant franceses, a vosaltres els joves no us interessen les històries sobre els Prepirineus i les deformacions de l'espai temps, però com que sóc un venerable ancià, t'explicaré el què em passi per les barbes, així que escolta amb l'orella atenta i el cor disposat, perquè aquesta història li va succeir a un valent peregrí quan pujava cap al Carlit per l'Estany de les Bulloses, quan encara no era un pantà construit pel nostre estimat Generalíssimo, perquè de fet el nostre Generalissimo era un joven cadete quan va passar aquesta història.

"La llar de foc"
    Cal dir que aquest peregrí no era ben bé un peregrí, sinó més aviat un membre de la Lliga d'en Cambó que havia anat a passar el cap de setmana al Pirineu gironí per descansar de l'atrafegada vida barcelonina. Doncs bé, l'afiliat a en Cambó, que li posarem el nom de Marcial... Jove, no t'adormis encara, que no han succeït les grans coses. ...aquest afiliat d'en Cambó anava pujant xino-xano pel caminet, quan de cop, li va caure una pilota de ping-pong -aquella cosa a la que juguen els mandarinus de la Xina que és com una mena de tenis al damunt d'una taula amb unes pilotes que semblen mandarines- al nas. Ell es va extranyar. Va agafar la pilota, la va examinar i va mirar enlaire.

     Al costat del caminet hi havia molts pins roigs. Aquells arbres que són com els pins de Tamariu però amb el tronc més... Que no has estat a Tamariu? És ben bé que la gent d'Olot us mogueu poc de casa, i mira que teniu el tren petit... La qüestió és que hi havia un pi roig, i enganxat a l'escorça del pi, un pica-soques feia la seva feina amb empeny. És a dir que foradava el pi per a fer-hi un niu. En aquella situació tan quotidiana a la muntanya però, hi havia alguna cosa que no rutllava: del forat de la soca van començar a caure, primer a poc a poc i després en quantitats inimaginables, pilotetes de ping-pong que rodaven carena avall.

    El senyor Marcial va proferir un crit de sorpresa, i es pensava que allò era obra del dimoni: va arrencar a còrrer muntanya avall abans d'adonar-se que al darrere dels pins hi havia un senyor que reia amb força. Reia perquè havia sigut ell el que havia posat una tenda de pilotes de ping-pong a dins de l'escorça de l'arbre. Reia molt fort i era molt pelut de la panxa. I fumava una pipa."

Doncs bé jove, què t'ha semblat l'història que em van explicar a mi quan era jove? T'ha agradat? Em sorprèn que no t'hagis adormit."

Ha d'admetre un servidor que no s'acaba de creure aquesta història del senyor que deformava l'espai per ficar botigues de pilotes de ping-pong dins les escorces dels arbres. De totes maneres, és una bona història.



dimarts, 6 de novembre de 2012

La nova era del Blog Regulero (O sobre els Salesians Menors)

En vistes del considerable èxit de l'entrada anterior que parlava sobre les barraques de Girona, -molt més llegida que totes les altres porqueries penjades en aquest blog- aquest modest servidor s'ha plantejat si el públic prefereix un registre més assequible, fàcil de païr, emotiu i comprensible, enlloc de les misèries que surten publicades amb relativa freqüència en aquest espai. Per uns instants s'ha vist temptat de caure en una escriptura que li sembla més fàcil i agraïda, la que ha descobert que ven més entre el públic. S'ha trobat en un punt d'inflexió en el qual tots els grans genis de la literatura han hagut de parar i pensar: 
"Montecassino, 1944"
-Em converteixo en un escriptor de best-sellers mundialment conegut o enlloc d'això, em mantinc fidel al meu registre i em condemno al fracàs? 

Evidentment, un servidor ha estat seduït per la sensual veu de l'èxit fàcil i ha decidit convertir aquest blog en un lloc en al qual només es parlarà de coses normals, en un to normal i sense contradiccions, tal com va fer Kafka. No hi ha una història millor per a innaugurar aquesta nova etapa de la vida del Blog Regulero que l'història de l'Ordre dels Salesians Menors.

Història de l'Ordre dels Salesians Menors
Tot va començar a Montecassino per allà a principis del S.VI, on Sant Benet estava capficat amb la fundació de la seva ordre religiosa, primera en l'història del cristianisme i de gran importància en els temps que havien de venir. El bon home estava molt il·lusionat amb el funcionament del seu monestir, i estava tant entusiasmat amb aquella fita que no parava de comentar-ho entre els seus col·legues Doctors de l'Església. Com que encara eren joves i la santedat els hi quedava una mica lluny, algun d'ells li tenia una mica d'enveja, tot i que era la típica enveja sana que no fa mal a ningú. O això es pensava Salesi, un nano d'uns 25 anys que havia anat a classe amb en Benet, a qui tenia en gran estima i admiració. La qüestió és que el jove Salesi, amb el bon esperit de contribuir a l'expansió de la Bona Nova combinat amb el "jo no seré menys que en Benet", una bona tarda de maig va decidir fundar la seva pròpia Ordre Religiosa.

Aquells lectors que no estiguin formats l'art de la fundació d'ordres religioses han de saber que és  aquest un procés complicat i en absolut assequible per al ciutadà "normal", i que és molt fàcil que surgeixin complicacions de tota mena durant el procés. Salesi no va ser l'excepció que confirmava la norma. Ja ho havia estat Sant Benet amb els seus Benedictins.

Tot anava molt bé fins que va haver de redactar els vots que els futurs salesians haurien de fer per tal d'entrar a formar part de la vida comunal. Copiant una mica a Sant Benet, va posar els tres primers vots dels Benedictins: Estabilitat, Conversió de Costums i Ordre. El problema és que es volia diferenciar en alguna cosa del seu admirat predecessor, i hi va afegir un quart vot sense pensar-se'l massa: Invisiblitat. Ni més ni menys. Estabilitat, Conversió de Costums, Ordre i Invisiblitat. Aquests eren els vots dels Salesians.

"D'esquerra a dreta: Fra Ferran, Fra Esteve i Fra Miquel.
Monestir de Sant Cirili, Ripoll, 1976"
Què collons vol dir un vot d'Invisiblitat? A on volia anar a parar el jove i imprudent Salesi? Ni ell ho sabia, però la qüestió és que la cosa va quedar així. La jurisprudència eclesiàstica ho ha volgut interpretar des de fa segles com una hipèrbole del concepte de discreció, però des del primer moment els Salesians es va negar a acceptar-ho. El fundador hauria tingut les seves raons per escriure "Invisiblitas" sobre el paper, així que ningú ho canviaria.

Un lector s'estarà preguntant quines conseqüències reals pot tenir el vot d'Invisiblitat en l'Ordre Salesiana Menor, i la resposta la té al davant dels nassos però no la veu: Invisiblitat. Els novicis que passen a formar part del cos de religiosos del monestir es tornen invisibles en el moment de fer els vots. Total i absolutament invisibles. Són impossibles de veure. De fet, ni entre ells mateixos es veuen. Ni els instruments òptics més avançats actualment han aconseguit veure un Salesià Menor. No obstant, ningú dubta de la seva existència i els seus documents no són part dels Arxius Secrets del Vaticà, a diferència dels que afirmen que Maria Magdalena era agent del Mosad. No hi ha masses monestirs de Salesians Menors, però si hom està interessat, a Catalunya i ha el Monestir de Sant Cirili, a les afores de Ripoll.

Si un desinformat visitant entra en un monestir dels Salesians Menors, és molt probable que s'emporti un bon ensurt: veurà horts que sembla que es conreen sols, cants gregorians que sorgeixen d'enlloc al més pur estil Bécquer, cuines amb cassoles i plats repicant suspesos en l'aire... I de tant en tant, algun comentari tipus:
-Al tanto germà Ignasi, que m'acaba de trepitjar el peu! 
-Germà Ireneu, no sóc el germà Ignasi. Sóc el germà Esteve. El germà Ignasi és a l'altre costat del claustre, o almenys aquell és el seu Breviari... Perdoni germà Pau! Li he ficat el dit a l'ull?

Per causa del relatiu desordre que regna en els monestirs d'aquest Ordre i en una mena d'intent de fer-la desaparèixer de forma progressiva, a principis del S.XIX Sant Joan Bosco va fundar la Nova i Visible Ordre Salesiana, i des d'aquell moment aquests peculiars i poc visibles religiosos han passat a anomenar-se Salesians Menors.

dimarts, 30 d’octubre de 2012

Xurros, porros, quillos, endogàmia i vells amics

Ja han passat uns anys des que un servidor, amagant el nerviosisme per tal d'aconseguir el seu objectiu, es va dirigir cap a la barraca dels sords per primera vegada a demanar una cervesa, on era segur que no demanaven el DNI. Li feien una mica de por els ramats de quillos que hi havia per allà, i la temença per la seva integritat física es barrejava amb l'emoció de formar part d'una de les tradicions més absurdes i estimades per tots els habitants d'una ciutat que és tres vegades immortal i quatre vegades orgullosa de ser tres vegades immortal.

"Aquí tenim l'absent protagonista
d'aquestes nobles festes"
Les festes de Sant Narcís, el nom de les quals ja es podria canviar per Barraques de Girona tenint en compte que almenys pels joves a això es redueixen, són una gran ocasió per a tota mena d'individus. En primer lloc, l'escòria amb piercings blancs de la ciutat pot obrir la caixa de Pandora sobre els joves desprevinguts que van a la Devesa per primer cop pensant-se que allò és la festa del bon rotllo: un servidor no ha vist enlloc tanta gent amb males intencions enlloc, exceptuant els plens del Senat. Aprofiten molts, amb una ajudeta extra, per a venjar-se dels vells enemics en emblemàtiques batalles campals on surt malparat fins i tot l'apuntador. També és ocasió, pels nens i nenes de 15 anys, de començar a fumar herba en quantitats més que interessants i d'arribar als llindars del coma etílic gràcies als vodka amb lima que els de l'associació Basket Sant Josep els hi venen. 

Tot això, sobre píxel, pot semblar que traspua amargura i que un servidor pretèn fer mala propaganda de les barraques. Res més lluny de la realitat. L'autor d'aquesta misèria de blog espera amb ànsia que arribin aquests dies de cerveseta i bufanda perquè són el gran moment per a retrobar vells amics i coneguts en un escenari, com a mínim, lamentable, curiós i èpic alhora.

Baixar del bus de línia a Correus, encalar-te el gorro fins les orelles, una bona jaqueta i bufanda i anar tirant sol, amb calma i mans a les butxaques, cap on et porta la multitud. No passen ni 5 segons que algú et crida. Et gires i veus que és el lateral dret del teu antic equip d'handbol. Feia 2 anys que no el veies, i no recordes què estudiava. Li dius que us veieu d'aquí una estona per allà, i efectivament així serà. Continues caminant, somiant sense massa profunditat amb els partits del llegendari Fornells de la Selva, i badant badant, topes amb una esquena que en fa dos com la teva. Merda penses. Que no sigui un quillo de 16 anys que es vol estrenar abans de les 12 de la nit. Afortunadament no ho és. És el teu cosí, amb qui havíeu quedat a la parada de castanyes que hi ha passant per sota la via. Ell va amb uns amics de l'insti, que només coneixes de les barraques d'altres anys. Mentre us aneu posant al dia dels últims mesos, arribeu a l'esplanada amb les faroles, poc i quasi exclusivament poblada per nanos d'entre 14 i 17 anys que xuclen Camels amb cara de circumstància ben abrigats amb jaquetes de caputxa emplomallada. 

"No descarto, estimat lector que en aquesta foto coneixis
a més d'un subjecte."
Aneu a buscar una cervesa a la primera barraca que trobeu, i decidiu que la ronda de reconeixement ja la fareu més tard, quan comenci a arribar gent. De moment, limitem-nos a deixar que l'ambientillo ens inundi: llum blanca de la gran farola, flaire a porrillo de tant en tant, vapor blanc que surt de les boques dels amics que es retroben, algú enviant Whatsapps pel mòvil perquè no troba la seva gent...
Mentrestant, dalt de l'escenari, els membres d'un grup que probablement es digui "Kancer de Zerbeza" o "Kagando Líkido" estan desembolicant els cables del sistema d'amplificació de les guitarres, sense saber que absolutament ningú els hi farà ni puto cas en tota la nit. 

L'estona ha anat passant i tu ja has perdut de vista el teu cosí, que a la vegada ha perdut de vista els amics que s'havia trobat quan tu havies anat a saludar a gent de la teva classe de batxillerat, que parlant parlant s'havien oblidat que a la barraca del karate els esperaven un parell de coneguts seus que parlaven amb unes noies que són molt amigues teves i que et trobaràs en un parell d'horetes juntament amb l'ex-novia del teu millor amic de primària, que cap allà a les 3, quan estigueu al costat de la barraca de les CUP parlant amb els vostres respectius germans, et comentarà que ell també s'ha trobat la teva ex, que ara surt amb el teu veí, per si no ho sabies.

Les nits de barraques són nits plenes d'historietes sobre moros que van apallissar el germà petit d'en Pérez el cap de setmana passat, quan tu no vas baixar de Barcelona perquè tenies exàmens, de skin heads que li tiraven glaçons de gel a en Pere quan ell agonitzava per l'alcohol sota el pont del costat de la rotonda del Ter fa tres anys, de parelles que es trenquen i es formen a la llum de les faroles. Nits d'abraçades efusives i de fredes encaixades de fredes mans. Nits d'enamorar-se i desenamorase, d'arreclar el món i emocionar-se Nits de plorar de riure quan recordes en Marc perseguit per un grup de quillos que el volien matar perquè li havia fotut una lamentable patada al cul a una choni de les de debó...  En definitiva, nits que tots aprofitem per tornar a l'adolescència gironina més ingènua i simple, amb tots els seus defectes i virtuts.

Gironins, un servidor us trobarà a faltar. Viure aquestes festes des de la distància de la Capital de l'Imperi les mitifica i engrandeix, però en això consisteix a vegades escriure... Convertir la merda en or. Brindeu per mi.

dimecres, 24 d’octubre de 2012

13 minuts i 12 segons per a la Fi dels Temps

A un servidor li queden uns 13 minuts per escriure abans que el món acabi per l'impacte d'un enorme astre que ningú ha detectat a causa de la gran velocitat a la que es desplaça pel medi. Com que el temps escasseja, les últimes paraules que aquest gilipolles -modèstia apart- vol dirigir als seus fidels seguidors no són paraules èpiques de comiat ni un alliçonador discurs. Per què alliçonar a algú que estarà mort en 13 minuts? Per quina raó dir adéu a algú que retrobaràs en 14 minuts en una dimensió molt més interessant?

Per això, aquestes paraules seràn paraules de consol. A tots ens pesa deixar aquest imperfecte planeta, ja siquem vells o joves, ja hàgim viscut vides plenes o hàgim tirat el temps per la finestra, ja siguem de lletres o ciències o de jugar a la play. Em queden 7 minuts.

Però és bo mirar les coses pel costat positiu sempre, encara que falti poc per morir. Per això un servidor us diu: ¡alegreu-vos de morir i no haver de viure les eleccions del 25 de novembre, unes eleccions en les quals tothom votaria convençut que en Mas té un pla per al complexe procés que és l'independència però que en realitat no ha ni pensat dur a terme! En aquests últims 5 minuts de vida que li resten a la humanitat, cal que els gironins recordem que fa cosa d'un any, el nostre estimat alcalde va ser esbroncat via telefònica pel nostre estimadíssim president el dia que el primer va tenir l'ocurrència de convocar un referèndum consultiu d'independència. 

"Foto de la causa de nostra desaparició
 des de la finestra de la meva habitació"
Pensa, estimat lector, et queden 2 minuts: si en un any el Rei Artús ha passat de tenir por als referèndums locals consultius d'independència a dir que portarà la seva nació al capdavant d'Europa, vols dir que no tornarà a canviar de parer un cop la gent l'hagi tornat a votar? Sap perfectament que ens cardaràn una patada al cul des del Vell Continent, per molt que els alemanys o/i els francesos els hi fés il·lusió tenir-nos com a estat veí (que considerant la seva estructura interna, tampoc és així). No ho diu un servidor, ho posa al Tractat de Funcionament de l'Unió Europea.

Si el que succeïrà d'aquí a 30 segons no succeís, els catalans hauríem de seguir enfrontat a un fet que porta massa temps donant-se: tenim uns polítics que no saben gestionar els calers que tenen i es treuen la merda de sobre a base d'enfrontar a la gent del carrer. Hitler va fer el mateix després de Weimar*.

*Per aquells que encara no heu mort pel gran núvol de foc que està arrasant al terra en aquests moments, tingueu els últims moments de sentit comú de la raça humana i adoneu-vos que a Madrid un servidor es passa el dia intentant fer entendre a aquells bàrbars que ens estàn tractant com el cul, però una cosa no treu l'altra.

dimarts, 16 d’octubre de 2012

D'una veu que surt d'una caverna

Un servidor va plorar. No sabia ben bé perquè però va plorar. No cabia dubte que les llàgrimes li brollaven per una causa molt llunyana a la tristesa, al dolor o a l'al·lèrgia. Però tampoc eren làgrimes de malenconia o alegria. Venien de més endins, d'alguna part que no n'acostuma a sortir gaire res. No és fàcil descriure el què una persona sent quan la Música opera quelcom dins seu, però a un servidor li va venir al cap aquella creació de la Terra Mitjana a través de la música del Silmarillion de Tolkien. 

El Palacio de los Deportes estava plè a vessar. El públic estava majoritàriament integrat per parelles o grups d'amics d'uns 50 anys d'edat. No hi faltava gent com Sabina o Leiva, i la solemnitat d'aquell 5 d'octubre es respirava només entrar a l'estadi. Un servidor va trobar el seu seient en una grada lateral, a uns 40 metres de l'escenari, a l'alçada de tot l'equip d'amplificació. La cosa prometia.

A les nou i quinze minuts de la nit es van apagar els llums, i un escenari decorat amb sobries cortines de teatre va cobrar vida. Del costat esquerre, un rere l'altre i amb parsimònia, van començar a entrar els integrants de la banda: els sis homes d'etiqueta i amb barret negre, i les tres dones amb camisa blanca, americana i faldilla negra. Una bateria, uns teclats, una guitarra elèctrica, un baix, una bandúrria, tres veus angelicals... 

Añadir leyenda: Leonard Cohen ya lleva añadido desde
hace bastante, señor ordenador.
Uns arpegis amb uns compassos lents de brass van començar a sonar, i un home gran amb barret va entrar a l'escenari balancejant-se amb el·legància al ritme de "Dance Me to the End of Love": esquena ampla, americana i pantalons foscos, passes mesurades i veu daurada, Leonard Norman Cohen, un dels més gran cantautors i músics de tots els temps, es va posar a cantar.

D'aquella gola envellida per les incomptables hores passades amb el whiskey i els cigarrets com a únics amics, per les fosques i ardents nits de sexe amb Suzannes, Alexandras i Mariannes en hostals de carretera, per la recerca continuada d'una espiritualitat que mai ha trobat del tot però que mai s'ha amagat de defensar des d'un ambigu judaïsme, i per moltes més coses que no sabem, sortien unes notes massa profundes per ésser d'aquest món, i les unes lletres que encara ens posaven més difícil situar aque, acostant-nos a Déu, a les Escriptures i a l'amor més pur en cançons com "Halleluyah", "In My Secret Life",  per després revolcar-nos en el fang d'històries de SIDA i sexe anal en obres mestres com "Everybody Knows" o "The Future".

No és l'intenció d'un servidor fer una crònica del concert ni molt menys d'explicar la vida d'aquest kohen de la música. Pretén, més que res, fer arribar a través d'aquest brut teclat una ínfima part de la potència i la força evocadora que les melodies i les lletres d'aquest admirable senyor de 78 anys que, sense perdre consciència de les seves grans virtuts, es sap riure d'ell mateix en més d'una cançò:

"I love to speak with Leonard
He’s a sportsman and a shepherd
He’s a lazy bastard
Living in a suit

But he does say what I tell him
Even though it isn’t welcome
He will never have the freedom
To refuse

He will speak these words of wisdom
Like a sage, a man of vision
Though he knows he’s really nothing
But the brief elaboration of a tube"

Van ser tres hores i mitja de parèntesis com mai havia experimentat un servidor en un concert tot i que ja pot presumir d'haver-ne estat en un respectable grapat tot i la seva patètica edat: Leonard Cohen i la seva impressionant banda van tallar la respiració i la parla a les més de 15000 persones que vam tenir la fortuna i l'encert de formar part d'aquella cerimònia, com ha estat fent des de fa més de cinquanta anys. Estimat lector, si mai tens l'oportunitat d'escoltar-lo en directe, no la deixis passar encara que et vagi més el rollo de Pitbull o Paulina Rubio: embarga't la casa, ven-te el ronyó dret i compra una entrada.

dilluns, 1 d’octubre de 2012

Dos coses diferents però que va bé saber-les

Aquesta entrada constarà de dos parts, ínimament irrelacionades. La primera part es titularà "Sobre la facilitat amb què ens enganyen". La segona part és titularà "Sobre la probabilitat que una gran borratxera t'arrecli la vida sencera". En aquest blog, com que un servidor va de trencador, no s'acostumen a començar les coses pel principi, sinó per algun altre lloc. En el cas concret, no l'hi queda altra opció que començar per la segona part, considerant que començar per la primera no seria trencador, sinó més aviat, post-trencador.

Sobre la probabilitat que una gran borratxera t'arrecli la vida sencera
En Pere Serra Fullerola no era més desfassat que la resta dels tius, però feia molts dies que no bevia tant i la nit abans no havia dormit perquè a la senyora del tercer segona se li havia inundat el pis a les tres de la matinada i ell havia anat a dornar-li un cop de mà. Per aquestes dues raons estava en calçotets al pòdium de la discoteca amb els braços extesos i la mirada perduda en l'infinit, oscil·lant lleugerament al ritme de Kasabian. Anava torradíssim, i la nit li passava a sotragades: de cop tot anava a tota llet i les llums verdes i blaves l'encegaven. En res, tot es posava a càmera lenta i el món rodava estúpidament en direcció contrària, però ell en tot moment es sentia increïblement atractiu i no s'explicava les cares de fàstic de les femelles quan s'hi acostava movent la cintura amb aire cubà...
En un moment determinat de la nit, tot es va fondre i les imatges se li entrecreuaven en la ment sense cap mena de connexió. De cop, la màquina de recordar del seu humil cervell es va parar.

Són les 8 del matí i sona un despertador. Obre un ull, però les lleganyes li impedeixen veure res. Obre l'altre i s'adona que està amb el cap sobre l'escriptori de casa seva. Quina boca més seca que té! Està envoltat de papers mida DIN A-4, alguns en blanc i d'altres arrugats. Aixeca el cap de l'escriptori i es nota un boli blau a la mà. A la paperera n'hi ha 15 més, tots sense una gota de tinta. Torna a mirar la taula i no entén res. Molt malt de cap. Moltíssim. En una de les cantonades de l'escriptori hi ha un feix de fulls perfectament apilonats. En aquell feix hi deu haver més de mil pàgines escrites. Deixa el boli i s'incorpora de la cadira. Mira el títol i veu que la lletra és seva. Llegeix el títol:

Relacions a nivell ontològic
entre els fonaments del nihilisme 
polac i la moral calvinista tardana

Tesi doctoral elaborada per Pere Serra i Fullerola

Ell és lampista d'ofici, però defensarà la tesi a l'Universitat de Barcelona i li donaran el doctorat.
Donarà classes a l'Universitat d'Estocolm i es casarà amb una sueca alumna seva, amb la qual tindrà 4 fills sans i valents.


Sobre la facilitat amb què ens enganyen
"Beggar puppet"
Serà una primera part molt curta. L'idea vindria a ser la següent: quants catalans van demanar l'Estatut? Cap. Quants catalans van votar si a l'Estatut? El 73% dels que van anar a votar, que representaven la meitat de la població catalana que podia votar (50% d'abstenció), que a la vegada representa aproximadament la meitat de la població catalana. Dels que el van demanar, quants catalans s'han llegit el text i sabien per què es queixaven quant el TC el va tombar? Si comencem a fer números, és probable que no arribin als 2000. Els altres milions de catalans ens caguem en tot només perquè amb el pas del temps ens hem oblidat que va ser una estratègia política que ningú es va creure en el seu moment i que els hi ha anat molt bé per tenir-nos distrets. Ara defensem aquell text a ultrança bàsicament perquè la Generalitat ens la porta colant des de fa més de 10 anys i nosaltres ens anem creguent que l'encarnació del Mal és només el govern central. Un servidor no es posarà ara a penjar links dels Pressupostos de la Generalitat* ni de Madrid (que ha estat dos setmanes intentant resumir) perquè ningú entendrà res i perquè amb les xifres es poden fer trampes (pot ser n'ha fet amb els resultats del referèndum de 2006). Aquesta primera part només hi és per emplenar pantalla, però ja que un servidor s'hi ha posat, potser aprofita per dir que ens la tornen a colar. Aquest cop és en Mas. Els polítics catalans ens l'estant tornant a colar una altra vegada.

L'inconstant redactor d'aquest antre virtual us semblarà un manipulador i un demagog. Potser teniu raó, estimats lectors. Però ens estan cardant el pal i no sabem d'on ens baixa perquè ens l'estan cardant des de casa i estem tot el dia queixant-nos de fora.

*Col·legues, aquí teniu un resum de la intenció de despesa i ingressos per al 2011. No es van complir, però almenys serveixen d'orientació. Treieu conclusions.

dimecres, 5 de setembre de 2012

Papàs, el sistema endocrí em fa el tonto



Ha passat un any, pero l'entrepà de pernil i formatge té el mateix gust. Barcelona a les nou del vespre d'un diumenge es presenta a un servidor com a una ciutat desconeguda i fins i tot desagradable. El soroll de les maletes amb rodes ho emplena tot. No s'entenen ni les converses dels xinos del bar, i faig un glop a la llauna de Mahou. Recordo aquesta escena 12 mesos enrere, intentant deformar-la amb la nostalgia del passat per a convertir-la en millor que la present. No tinc èxit.

Em passen pel cap totes les coses que he fet aquest estiu, i totes les que no he pogut fer. També passa, no pel meu cap sinó per la mateixa acera on hi ha la meva taula, una senyora d'uns seixanta anys vestida de sevillana amb dos gossos que intenten ser snausers. Hi ha una maleta grossa que espera el seu propietari a la porta del bar, i els dos gossos, un rere l'altre i amb tota la parsimònia que pugi haver-hi en una ciutat com la Comtal, procedeixen a pixar-s'hi. Marxen amb la senyora, que és boja.

"Els Bee Gees"
No paren de baixar dels autobusos, amb cara d'il·lusió, "motxil·leros" i guiris amb pinta de domingueros. Els darrers em fan enveja perquè passaran uns dies a la Costa Brava, torrant-se lleugerament al ja cansat Sol de setembre mentre un servidor es carbonitza a la capital de l'Imperi entre manuals d'Econometria i Penal Part Especial. Per altra banda, els primers em traslladen al Bangkok d'un mes i mig enrere, i si no fós perquè les sirenes de 5 cotxes de policia passant a tota velocitat m'han distret, m'hauria posat a plorar recordant aquelles terres. Serà un tiroteig? O el desmantellament d'un magatzem de cocaïna a la Barceloneta? De què estava parlant?

És trist sentir-te trist pel fet d'anar a l'universitat, tenint en compte que la vida de l'estudiant és la millor vida possible. Afortunadament, aquesta tristor m'alegra perquè em vol dir que han estat dos mesos que no han passat en va. No m'han portat tovallons i, per mandra a a aixecar-me, em rento les mans amb la funda de la guitarra, que ara que hi penso, mai posaré a la rentadora. La preciositat de cambrera que fins ara badava em veu fent aquesta gilipollada i s'afanya a portar-me paper, pero ja és tard... Quanta gent que m'hauria agradat retrobar aquest estiu resta en parer i situació desconeguda per a un servidor! N'hi ha que diuen que no hi ha temps per a tot. Jo encara no he tingut temps per formar una opinió al respecte.
Al vidre del locutori xinès que hi ha al costat del bar xinès on jo estic sopant un entrepà de pernil i formatge abans de pujar el bus nocturn que em portarà a Madrid, algun desconegut ha pintat amb esprai negre una frase que s'em presenta com un absolut misteri i que així restarà pels segles dels segles: "Elfos, aquello que no sabíais me lo encontré debajo de la mesa."

MOMENT DEMAGÒGIC: Amb això acabo, estimat lector. Només m'agradaria recomanar-te que si encara tens vacances, agafis un llapis i un paper, facis una llista de totes les coses que t'agradaria fer al llarg de la teva vida, en triis dues i les duguis a terme durant aquest ocàs de l'estiu. No val "SEGRESTAR UN SURICATO DEL ZOO DE BARCELONA I POSAR-LO DINS EL BOTAFUMEIRO DE LA CATEDRAL DE SANTIAGO DE COMPOSTELA I COLUMPIAR EL BOTAFUMEIRO FINS QUE EL SURICATO DIGUI QUE ¡JA N'HI HA PROU!"

dijous, 23 d’agost de 2012

Pau, silenci i dípters de Marsella

El silenci ho emplenava tot: les muntanyes, els boscos, els rius, els núvols, les cascades, les pedres, els ocells, els insectes més insignificants... Tot era silenci des d'on ell es trobava. Tot era pau. Els fantasmes del passat ja no tornaven casi mai. Després de cinc mesos començava a notar aquella buidor daurada en el seu interior. El monestir perdut enmig de la selva havia de ser el lloc en el qual en Pierre trobaria l'harmonia. Després d'haver buscat la felicitat en l'LSD, les tetes i la música electrònica, després d'haver fracassat estrepitosament i d'haver estat agafat de la mà de la mort masses vegades, després de la presó i la humiliació... Després de tot allò, que ara semblava tant lluny, només hi havia hagut llargues caminades per aquelles selves verges i hores i dies d'aprendre a meditar, a buidar-se per dins i anul·lar tots els desitjos.

Silenci i més silenci. Tancava els ulls i visualitzava el no-res, no-visualitzava el res. Tot anava bé, però de cop:

-ZZZZzzzzzzzZZZZZZZZZZzzzzzzZZZZZZzzZZZZZZ

En Pierre va obrir un ull, pero no va veure cap ésser viu enlloc. Va tancar l'ull i va continuar meditant. Silenci i més silenci. Buidor daurada, cada cop més buida i més daurada, però:

-zzzzzZZZZZzzzzzzzzzzZzZzZzzzzZZZZzzzzzzz

La sensació de pau li va marxar una mica, ho havia de reconèixer. Acostumat al silenci més absolut, aquell antic hippie de Marsella ara habillat amb la túnica taronja d'un monjo budista va notar com la buidor daurada s'emplenava d'un lleuger cabreig envers aquella font d'ones sonores inharmòniques encara desconeguda. Calia retornar al silenci, a la pau int...

-ZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZ

Joder quin mosquit més pesat. Estava fent esforços per evitar emplenar de mala llet el seu esperit en procés de renovació. No podia deixar que un dípter li aixafés la feina mental de tots aquells mesos. L'havia d'anihil·lar, ràpid i sense remordiments. L'estava localitzant dins la cambra per esclafar-lo amb les seves mans quan de cop va recordar l'ensenyança del seu mestre:

-Fill, no matis animals, perquè tu has estat un animal en una altra vida, i a aquest ritme ho seràs a la següent. I recorda, la gota de suor sua sobre l'altra gota, i la suor és part de la gota. Més de la primera, però també de la segona. Una mica.

La part les gotes no l'havia entès, però sí que li havia quedat clara una cosa: aquell mosquit podia ser la seva tia àvia reencarnada, aquella que li portava unes galetes amb ametlles molt amargues i que sempre el renyava perquè cantava cançons de l'Elvis amb la guitarra i que es va morir atropellada per la furgoneta dels gelats quan ell tenia 13 anys. Mai li havia caigut massa bé, però tampoc calia esclafar-la ara que podia. Tenia principis.

Va decidir que aprendria a conviure amb la seva tia àvia, encara que el soroll fós un estorb per a la seva il·luminació. Estava content d'haver près aquella decisió, però no sabia que el pitjor encara estava per venir...

Va venir amb la nit, quan era hora de descansar del llarg i lluminós dia. Les primeres dos hores les va passar despert, sentint un formidable
ZZZZZZZZZZZZZZZZZZZzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzZZZZZZZZZZZZZZZzzzzzzzzzzzzzzzZZZZZZZZZZZZZZZzzzzzZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZzzzzzzzzzzzzzzZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZzzzzzzzzZZZzzZZZZZZZZZZZZzzZzZzZzZzZzZzZzZzZzZzZzZ que no li deixava conciliar el son. Quan finalment va aconseguir dormir, la seva tia àvia el va començar a picar. 

Hi ha mosquits més agressius que d'altres. Uns piquen a llocs no massa incòmodes i d'altres saben trobar els punts estratègics que faran que et passis el dia següent rascan-te i cagan-te en l'insecte. Hi ha mosquits que fan picades grans i mosquits que quasi no deixen senyal.

Però el que va passar aquella nit amb aquell mosquit no s'havia vist enlloc: Quina manera de picar! Quina brutalitat i quina violència! Quines fiblades! La tia àvia d'en Pierre, a nivell de mosquit, era l'equivalent a Jack el Destripador fusionat amb en Vegeta. Va deixar el pobre home convertit en una gran picada. Una massa desfigurada de dolor i frustació que amb prou feines podia controlar el seu impuls assassí envers l'insecte. Però per aquella raó havia viatjat fins a Tailàndia. Havia d'aprendre a expulsar els desitjos mundans per esdevenir pur.

"Imatge amb microscopi electrònic de la presunta tia àvia
del nostre protagonista"
Resignat, va demanar un llibre de zoologia al bibliotecari del monestir, i es va posar a estudiar sobre els mosquits: durant els dies estudiava, durant les nits era perforat una vegada i una altra. Però estava disposat a superar aquella prova.

Els dies passaven, i el seu coneixement sobre els mosquits era cada dia més extens. Es podria dir que era la persona que més en sabia de mosquits en tot el món. Sabia que la seva tia àvia era un Aedes aegypti femella, que estava en època de posar ous i que si entrava un mascle a la seva habitació, en Pierre es podia donar per mort. També sabia que tenia el risc de contraure la febre groga si l'insecte el picava després de donar un volt per les granges del poble d'abaix de la muntanya. I també sabia que si la tenia recluida a dins l'habitació tot el dia i evitava que volés gaire, podria reduir el consum actual del mosquit de 367 calories diàries a unes 84 calories. Si aconseguia això, la seva tia àvia segurament en faria prou amb unes 2 picades cada nit, considerant que li extreia 3 mililitres de sang amb cada picada i que 1 mililitre de sang li aportava unes 14'65 calories. 

Va posar-se a treballar immediatament: va cobrir totes les finestres amb tela mosquitera i li va fer una petita casa de paper molt acollidora per a la seva tia àvia. Va posar-hi fotos de gatets i làmpares antigues de paper perquè recordava que a la casa de Marsella n'estava plè. Gatets i làmpares.

Quan va acabar tota la feina, es va estirar al llit feliç, sabent que aquella seria la primera nit que dormiria tranquil després de tres setmanes terribles. Podria tornar a sentir la buidor daurada. Va mirar el sostre relaxat, pensant en les bones sesions de meditació que li esperaven d'ara endavant. Tot anava bé, assoliria la pau, però de cop:

-TOPOTOPOTOPOTOPOTOPOTOPOTOPOTOPOTOPOTOPOTOPO

Un helicòpter del RACC havia entrat a la seva habitació per la porta, i va aterrissar a la catifa. En Pierre va mirar dins la cabina del pilot i va comprendre que el mosquit que l'havia estat torturant no era la seva tia àvia reencarnada, bàsicament perquè la seva tia àvia estava pilotant l'helicòpter.

FINAL

PD: Si us plau, entreu a l'enllaç que ha penjat un servidor i llegiu els 6 comentaris que ha deixat la gent a la pàgina Todo Sobre Mosquitos. No tenen preu. Bon final d'estiu.

dissabte, 14 de juliol de 2012

Fumar tabac per a trobar l'adjectiu

Perdona'l, estimat lector. Perdona'l per no haver escrit en tot aquest temps. Perdona'l per la seva personalitat egoista i la seva xuleria. Perdona'l també perquè és un despitat i perdona'l perquè es creu un geni. Perdona'l si sovint intenta ser el centre d'atenció o si més aviat al contrari, quan és amb tu, calla i no diu res perquè està pensant en una mena de dispositiu rudimentari per a barnissar parets de fusta inventat a Suïssa. Perdona aquest servidor setanta vegades set. O setanta vegades setanta vegades set, perquè ni així en farà prou.

En els moments que les persones intuïm que la mort pot venir a visitar-nos, el nostre esperit vol estar amb pau amb les persones que ens envolten, a deixar aquest món amb harmonia i dignitat. I és aquesta la raó de la present entrada del Blog Regulero: mirant amb perspectiva les tribulacions viscudes en els pocs anys que porta sobre aquest hermós planeta, s'adona que si no ha de ser el primer en deixar la pedra lapidadora, el segon potser sí. En tot cas no hi ha cap dubte que abans que el quart home hagi deixat tranquila a la dona adúltera, un servidor ja ha d'haver sortit de l'escena.

I tot això, per quina raò? Per què parlar de mort imminent, lapidacions, penediment i dones adúlteres? Quin és el significat d'aquestes paraules? A on anem a parar? Té alguna cosa a veure amb la pujada de l'IVA o amb en Joan Tardà? Ha mort el Borbó? Han tornat de la tomba per a regnar els de la casa d'Àustria? Farigola per un tubo?

"Vinga som-hi col·legues que la cosa promet!"
Molt senzill. No es tracta d'una catàstrofe a nivell global resultant de la combinació dels fets narrats al paràgraf anterior. El què passa és que un servidor marxa en qüestió d'hores cap a una terra on més de la meitat de la població són elefants asiàtics, i la resta es dediquen a drogar els extrangers per extreure'n els òrgans i vendre els òrgans a compradors extrangers que hi van a comprar òrgans d'extrangers, i també treuen els òrgans als extrangers compradors d'òrgans i els extrangers compradors compren els seus propis òrgans i tot és un negoci d'òrgans extrets a extrangers extorsionats.

Si un servidor no torna mai del sud-est Asiàtic, o si només en torna el 40% dins una bossa de plàstic, no el ploris estimat lector. No lamentis la seva des-organització. No vessis llàgrimes per uns pulmons donats a un francès violador de nenes petites. Més aviat dedica't a fer còrrer la veu sobre la seva gran obra. Una obra que, com ja deia Juli Cèsar en les seves memòries, li assegurarà la immortalitat. Mentre es parli d'un servidor, aquest seguirà viu en els cors dels que el recordin. I de totes maneres, si ningú el recorda, almenys hi haurà alguns individus que el portaran literalment dins seu fins que els des-organitzin a ells per gilipolles.

...

...

No és bonic acabar amb "gilipolles", així que aquí vé un petit conte que acabarà bé:

El conte del nen que li agradava molt anar als "columpius" del Mc Donalds

Hi havia una vegada un nen petit i una mica grassò que sempre volia anar als "columpius" del Mc Donalds, però vivia en un barri humil amb uns pares humils que trovaben que anar al Mc Donalds "només perquè el nen vol anar als columpius és una mica excessiu, no trobes Maria?" Així que el nen només hi havia anat dues vegades i no més vegades que dues. Dos era el nombre de vegades que el nen havia anat als "columpius" del Mc Donalds; ni una ni tres. Dues. Primer una vegada i després una altra.

El dia que el nen grassonet feia 9 anys, els seus pares li van fer un regal humil, sense excessos: li van regalar una pilota del Barça que era prou bonica i botava prou bé. I el nen va estar tant content amb la pilota del Barça que va fer un esforç i va dir que ell ja li era igual anar al Mc Donalds per pujar als "columpius" perquè amb la pilota en tenia prou i ja s'ho passava molt bé. En el fons el nen grassonet encara tenia ganes d'anar als "columpius" però se les va aguantar i els seus pares no ho van notar. I tots estaven molt contents.




I l'adjectiu vindria a ser "grassò". Per exemple: Avui fa un matí grassò, vol ploure i jo jugo a unes cartes que semblen cansades. La taula tonyineja, i els pescadors de Sa Riera em miren secs, com si caiguéssin càntirs.

dimecres, 6 de juny de 2012

I el sol s'enfosquí, i les estrelles del cel caigueren sobre la terra

Avui 19 anys que l'Upcoming Lethal Cataclysm Erradicators and Researchers A-Team, cos especial de recerca de la CIA conegut com Ú.L.C.E.R.A TEAM va trobar, en un cràter produit per l'impacte d'un meteorit a la meseta sud de Table Mountain (Sudàfrica), una forma de vida de característiques similars a un pendrive. El que més va fascinar a aquells científics va ser l'estructura de les seves molècules orgàniques: els bioelements s'unien entre si mitjançant enllaços amb àtoms de silici, i no hi havia carboni enlloc. Com que als anys noranta encara no es disposava de tecnologia USB, va ser necessari esperar un lustre per tal que el Govern dels Estats Units fós capaç de revelar el contingut d'aquell misteriós organisme vingut de l'espai. El 6 de juny de 1998, Bill Clinton va donar l'ordre directa al Departament de Defensa perquè conectés aquell extrany ésser a un Windows XP (ja se sap que a l'exèrcit dels Estats Units ho ténen tot abans que la resta del món).

"I els cavalls de l'Apocalipsi pasturaren lliurement per la Terra"
Era una tarda calurosa a Wahington, i els climatitzadors del búnker d'alta seguretat funcionaven a tota màquina. Els més grans investigadors i líders mundials del segle XX estaven allí reunits, expectants, al voltant d'una taula en forma d'U. Tots miraven una pantalla gegant de la paret contrària, on es retransmetien en directe els preparatius que a milers de quilòmetres d'allà, en un laboratori del desert del Mojave, duien a terme uns científics de l'exèrcit. Dirigint l'operació de connexió hi havia d'haver el doctor Kinsky, però va haver de ser substituit pel doctor Portholos, perquè aquell tenia problemes amb un subjecte menor d'edat que no parpellejava. 

Tot estava a punt a l'àrea 52, i van portar el pendrive orgànic dins un recipient de vidre blindat. Amb uns guants  de seguretat, el doctor va extreure el pendrive i el va connectar a la torre de l'ordinador.

(Nota del censor/traductor/tiu que va escriure una entrada en castellà sobre *utes l'altre dia: estimat lector, si et consideres una persona orgullosa de la teva estabilitat mental i t'agradaria seguir-ne orgullós durant uns anys més, et recomano que no segueixis llegint l'entrada i encara menys que posis play al video que vé a continuació. Els danys cerebrals produits no són responsabilitat del Blog Regulero).

En un primer moment la pantalla de l'ordinador es va posar totalment negra i una mena de brunzit va envair la sala. Tot era expectació i brunzit. Brunzit, expectació i pantalla negra. Però de cop: 

Ho sento, estimat lector. Si acabes de perdre la fe en la raça humana, ho sento. Consomé Panchi és l'encarnació del Mal en el seu estat més pur. No tornaràs a dormir. No tornaràs a somriure. No tornaràs a estimar. CONSOMÉ PANCHI.

Et prego, estimat lector, que si trobes alguna mena d'ordre racional o explicaió en tot aquesta aberració audiovisual, li facis saber a un servidor comentant sota aquesta entrada, i si no és demanar massa, fes arribar aquest post a tothom que puguis per tal d'intentar salvar la Humanitat del seu definitiu cop de gràcia. Això si, agraïria un servidor que l'autoria d'aquesta merda d'espai virtual es mantingués en secret.