"Para comunicarse con el personal de la estación, utilice los interfonos amarillos "
Sòcrates

dilluns, 21 de novembre de 2011

No és política. Son fets.

Els resultats han estat els que han estat, i hi haurà gent que estarà eufòrica i d'altra que acollonida. Tothom, al llarg del dia d'avui i al llarg d'aquesta setmana, opinarà sobre si la majoria absoluta és massa absoluta, sobre les retallades que ens esperen...

Tothom té alguna cosa a dir. N'hi haurà que diràn que no han votat perquè els polítics foten fàstic, i tindràn raó. El problema és que si els polítics no fotéssin fàstic tampoc votarien, perquè no saben ni què és el sistema bicameral ni els hi interessa la política, tant si és de qualitat com si és espanyola. Aquests últims simulen indignació envers el sistema per amagar la seva apatia i la manca d'iniciatives. Està bé que no votin, però que almenys proposin una alternativa que no sigui quedar-se a casa jugant a la Play.

També hi haurà un altre conjunt de gent que haurà anat a votar al PSOE perquè el PP afavorirà els rics i ells, que són pobres, no volen ser expoliats. Aquests no s'adonen que els que han sortit més perjudicats per la miserable gestió del govern socialista han estat ells, ja que els joves pijos continuen essent joves pijos i els pares pijos continuen treballant encara que els hi hagin posat molts impostos a les seves empreses.


"Corred, insensatos!"
Gran part del contingent pepero, més difícil de classificar pel fet d'haver-hi molta gent que ha votat a castigar en Rubalcaba, es pensa que la crisi s'acabarà per art de màgia. Es pensen que amb les reformes en economia la cosa tirarà sola. Bé, de fet, no ens enganyem. Ningú s'ho pensa, però a tots ens agradaria.

Els catalans, per altra banda, estan acollonits i tristos perquè no saben el què els espera, i s'han negat a votar tant a uns com als altres, decantant-se per un putero que diu que ens defensarà a Madrid, la ciutat en la qual ha viscut des del 1982, concretament a l'hotel Wellington. Els que no han votat en Duran ni al PP ni al PSOE teníen poques opcions: o votar ERC o optar per l'independentisme més inconscient. La forma que han utilitzat els independentistes per defensar Catalunya és bastant graciosa: votar nul. D'aquesta manera, enlloc de treure escons als populars per evitar que ens acabin de matxacar, els hi han deixat alguns seients de més per tal que puguin aprovar les lleis que vulguin sense cap mena de pacte. Enhorabona pel vostre sentit comú! De moment vosaltres aneu organitzant declaracions unilaterals, que mentrestant a Madrid aprofitaran per acabar-nos de xuclar la poca sang que ens queda...

Evidentment, tot això és opinable i qüestionable, i és aquí on resideix l'esperit de la democràcia. Només hi ha un petiiiit problema: mentre Sálvame Deluxe sigui un dels programes amb més audiència del país, ja podem anar fent lleis, jugar als polítics i discutir sobre com sortir de la crisi, que d'aquest pou de merda no ens treu ni en Gandalf el Blanco.

diumenge, 20 de novembre de 2011

L'incultura plasmada en un llibret de 252 pàgines


"Si señor, estoy seguro. El canguro es
un ave rapaz"

L'educació sempre ha estat un problema a la nostra terra. Tot i que ens pensem que és impossible que fa uns anys hi hagués tant de retrassat pel carrer com ara, ja en temps del Generalísimo la gent hauria portat gorra per sortir de festa, si s'haugés posat de moda. Per demostrar el contrari i intentar injectar una mica d'optimisme en aquests temps difícils, un servidor ha decidit obrir una nova secció al blog anomenada "Veritats ocultes".

En aquesta nova secció simplement es copiaran frases d'un llibre editat l'any 1979 anomenat Antología del disparate. En aquest llibre, l'autor (Luis Díez Jiménez), va recopilar durant els seus anys de docència una infinitat de frases lapidàries, inverosímils i espectaculars, que van escriure els seus alumnes com a respostes a preguntes d'examens.

Quan llegeixis les respostes estimat lector, és molt probable que no creguis que fóssin reals, sino fruit d'una altra farsa d'un servidor. Doncs tingués fe en l'estupidesa humana, perquè les sentències i dogmes que llegiràs a partir d'ara en aquesta nova secció pertanyen a la generació dels nostres pares.

divendres, 18 de novembre de 2011

Europa en temps de l'escatologia i la vergonya

Obligatori posar play a Society, de l'Eddie Vedder , abans de començar a llegir. I després de llegir, mirar la película Into the Wild:

Està molt bé parlar del Senyor de les Forces del Mal, del Twitter, dels viatges quàntics a través del temps... Tot això és molt formatiu i divertit, però l'hora de la veritat ha arribat. El Vell Continent es precipita a l'Abisme, i nosaltres amb ell.

Els temps de glòria d'Occident, dels ideals de llibertat i fraternitat, de l'orgull conqueridor i pioner, s'en van a la merda amb la borsa, amb el deute extern, amb l'atur infinit, amb la gana, amb les manifestacions, amb la desconfiança en els mercats... El que abans havia estat un respectat i exemplar creuer de luxe, està naufragant, i els músics no poden seguir tocant perquè els hi han embargat els instruments. La culpa la té tant la tripulació com els passatgers que, confiats per la bona travessia i oblidant el què els hi ha costat construir aquell prodigi flotant, han baixat la guàrdia i s'han adormit, ebris, després d'una orgia massa llarga.

Deixem-nos de metàfores perquè hi ha gent que no ho entendria: l'Estat Espanyol, juntament amb la resta d'Europa, està visquent uns moments realment complicats. Complicats per milers de factors que un servidor no es veu ni capaç ni necessitat d'exposar. Tothom sap de què parla. Li val amb dir que el què ens ha portat a aquesta debacle han sigut l'apatia i l'estúpida supèrbia del qui es creu etern vencedor pels mèrits dels seus avis i pares.

Aquesta crisi econòmica vé d'una crisi de valors. És un autèntic tòpic però és que els tòpics solen ser autèntics: vam canviar la mentalitat de treball i esforç adquirida durant els cataclismes de finals del segle XIX i de principis del XX per una actitud a favor del materialisme i la recerca del benefici immediat sense sacrifici a canvi.
"Si et sembla lleig, estimat lector, vés-t'hi acostumant,
perquè ens n'anem cap al fons a viure amb ells"

Com que aquest món a vegades és cruel però sempre és igual, és lògic que forrar-se sense cardar ni brot no sigui factible almenys a llarg plaç. Hem creat tota mena de bombolles econòmiques que ens han fet creure que érem tant putos amos que estavem aconseguint l'impossible. Ens estàvem forrant i gastant com mai, i mai havíem treballat tant poc. Milers de funcionaris, especuladors, hippies, sindicats, polítics, treballadors... Tots desparramant els calers pel globus terraqui, creient que la gallina dels ous d'or no pararia mai de pondre.

Al final la gallina ha mort de sobreesforç, i els ous, de tantes coses rares que s'han fet amb ells, han acabat desaparexient. Ara mateix els xinos, russos, brasilenys i demés, que no tenen ni gallines mortes ni res similar, ens miren sorpresos i encuriosits: Com pot ser que uns tius tan guays com els europeus s'estiguin revolcant en el fang? Com pot ser que nosaltres, tercermundistes, els hi estiguem passant al devant? 

Una gran part de la resposta la tenia un professor d'història d'un servidor quan aquest feia tercer d'ESO: "Mentre vosaltres esteu aprenent a fer arrels quadrades, a Rio de Janeiro, els nanos de la vostra edat, a part d'alimentar a els seves famílies, s'estan trencant el cap a fer límits i integrals."

Si almenys ens dediquéssim a fer arrels quadrades...

dijous, 17 de novembre de 2011

Segon estudi americà infalible! Pasen, vean y participen!

Els esperats resultats de l'última enquesta confirmen la teoria d'un servidor sobre la Velocitat Ordinal de les Coses Diverses (VOCD): la cosa diversa que va més a poc a poc és el 600 groc de la Gorda del 600 groc, probablement a causa dels amortidors rebentats. Ell i el 600 verd son les segones coses diverses en anar més a poc a poc -suposant que a ell el poguem considerar una cosa diversa-. Jo, en canvi, ja sóc més ràpid, tot i que es podria considerar que tu ho ets tant com jo, depenent de com ho entenguéssis en el moment de contestar. Com és obvi, un gat mutant va molt ràpid, molt més que jo, però no té res a fer amb el velocíssim i inadelantable Senyor de les Forces del Mal, que ostenta la pole position pel que fa a temes de velocitat.

"Lord Voldemort a punt d'anar super ràpid"
Després del demolidor èxit aconseguit en el Primer Estudi americà infalible!, el professor Andy Pollock del "Psychiatric Endocrinosocial Subterranean Department" (P.E.S.D) del "Massachussets Institute of Technology" (M.I.T.) li ha demanat a un servidor que dugui a terme un altre estudi entre els lectors del seu blog, consistent en trobar el vertader nom de l'àlies Todd Riddle, àlies Voldemort, àlies l'Innominable, àlies He-Who-Ha-Must-Not-Bhe-Nhamed-Ha, actual Velocista Ordinal Primer de l'Univers.


Per tant lector: Quin és el vertader nom de Voldemort? Pinta y colorea!

dimarts, 8 de novembre de 2011

Mort a Twitter (O com ser un hipòcrita sense que es noti)

Ahir a la nit un servidor, mentre al·lucinava amb la falta d'escrúpols de la nostra estimada clase política durant la baralla de nens petits duta a terme a can Darth Vader entre dos barbuts demagogs, va arribar a la conclusió que l'ego ens importa més als homes (i a les dones, és clar) que no pas el poder tenir quelcom que posar-nos a la boca. Ara veuràs perquè, lector. 

"Estrella de la Muerte 3.0"
(Només el frikis d'Star  Wars entendran perquè és 3.0 i no 2.0)
Assegut al costat d'un servidor, davant la tele on transcorria lamentablement el debat que un servidor s'abstindrà de comentar, un noi jove amb un iPhone escrivia a la pantalla del seu gadget sense parar. No parava cap atenció al que dèien aquells dos gòblins ni al moderador bigotut. Només escrivia i somreia de tant en tant, absort per l'enginy del Sr. Jobs (RIP). Un servidor, mogut per la curiositat, com aquell qui no vol la cosa, dissimuladament, va inclinar el cap per mirar que tramava el noi jove. Doncs bé, no tramava res. Simplement escrivia parides al Twitter. El més curiós de tot és que les parides anaven sobre allò que no estava mirant precisament! Es tractava d'anar posant tweets enginyosos que demostressin que en @noijovedelcostatdunservidor era un tiu modern, amb culturilla general i sobretot, enrotllat. Molt enrotllat. Per comentaris enginyosos s'entenen tweets del tipus:
"El plató de #eldebate es muy caro, y los banqueros nos chupan el dinero y el pito jajajaj"
"Rubalcalva y Rajoyón, la misma mierda son. #tomarima"
"Sigo sin entender un #debate a dos bandas si pretendemos una democracia adulta y real... me aburrió más de lo mismo de los mismos!"
"Nos están dando #polculo y nadie se hentera"
"Rajoy=caca. Rubalcaba=cacota. Rubalcaba>Rajoy"

Bé, no cal prosseguir amb aquestes mostres d'imbecilitat. És només per exemplificar un dels milions d'usuaris de twitter que es limiten a esperar que algú aplaudeixi les seves gracietes i d'aquesta manera sentir-se estimats. Una de les situacions més incòmodes en les que s'ha trobat un servidor en tota la seva vida:
Amic: "Servidor, mira el tweet que acabo d'escriure sobre lo gilipolles que és en Mourinho! Me l'he currat bastant!"
Servidor, després de llegir el tweet: "Sí, bé... Està bastant currat... On hi ha una armeria en aquest barri?"

Twiteros de merda, esperem que moriu ofegats en el vostre propi ego.

El twitter s'un servidor és @elblogRegulero. Feu-vos followers siusplau, està recent innaugurat.

dijous, 3 de novembre de 2011

El "Papamoscas" de Burgos, una curiosa història d'amor

Allà per terres castellanes, en un lloc el nom del qual no puc recordar i en temps del nostre Rei Pere, vivia un senyor que es deia Esteban i que era campaner de la catedral de Burgos i que portava una jupa vermella i que tenia un padre que se llama Juan. Aquest senyor (el fill, no el pare), com la gran majoria de senyors, es va morir i el van enterrar amb tant mala fortuna que enlloc de posar-lo en una tomba el van incrustar al damunt d'un dels finestrals de la seva estimada catedral.

Ni la familia ni les autoritats van poder fer res al respecte: allà dalt es va quedar el pobre bon Esteban, i tota la vil·la estava acollonida per la situació.  Era gravíssim.

El problema empitjorava dia rere dia i l'Esteban es descomposava dia rere dia. Van passar uns segles fins que a algú de nom Antonio se li va acudir que el podrien convertir en una atracció turística i almenys treure algun benefici d'aquell percal històric.

Tal dit tal fet: a partir d'un dia inconcret del segle XIV, a les guies turístiques de Burgos en concret i de les Espanyes en general sortia una foto amb text com la que s'adjunta: 

"Se encuentra en la hermosa catedral de Burgos una de las
insignias más pintorescas de éste el nuestro país: el cadáver 
de Esteban hijo de Juan, antiguo campanero de la catedral
de Burgos. Observen el rictus facial y aprecien la sutileza 
de sus formas corrompidas por el paso del tiempo.
A la estatuilla pequeña de su derecha no le hagan ni puto
caso; se trata de un gnomo que le quiere hacer la competencia."
Font: El País Avilar

Per milions es van comptar els visitants de la catedral de Burgos i per milions es van contar els milions de pessetes que van obtenir gràcies al pobre bon Esteban. Però ja se sap que les modes són pasatgeres, i l'Esteban no éra més que una moda plena de mosques i pell seca... Els anys van anar passant i la catedral tornava a estar buida.

Afortunadament, un rebesnét d'aquell tal Antonio va tenir una nova idea: podrien mecanitzar el cadàver i convertir-lo en un autòmata que digués l'hora! Els Burgesos estaven eufòrics. Havien trobat la manera de convertir la seva ciutat en el destí turístic per excel·lència, en una Marbella del Renaixement: només calien unes politjes i cargols per retornar l'ofici al bon campaner i allò seria un no parar de fer calers una altra vegada. La renovada atracció turística es va innaugurar cap a voltants del segle XVI amb un petit desperfecte: tot i que havien aconseguit, a base d'ambientadors d' "Hoja de Pino", treure les males olors del temple, les mosques seguien voleiant pels voltants del nostre amic. Li havien agafat carinyo.

Tampoc va esdevenir un problema. De fet, el nom actual li vé d'això: el "Papamoscas" és famòs en part perquè quan els turistes es queden embadalits observant l'extraordinària obra suspesa sobre els seus caps, les mosques baixen desde l'Esteban i els hi entren a la boca a donar un cop d'ull. D'aquí vé també la famosíssima expressió: "Si vas a Burgos lleva un matamoscas contigo, o acabarás cenando Drosophila melanogaster, amigo."