"Para comunicarse con el personal de la estación, utilice los interfonos amarillos "
Sòcrates

dijous, 28 de juliol de 2011

Pensant en veu alta i fent unes cerveses i no menjant pizza

Posar play i començar a yeyir.


Hi ha poques coses equiparables al plaer que es sent al anar a dormir després d'haver passat una bona nit de tertulia amb amics de tota la vida.
Les anècdotes que serien avorrides si no fóssin de tots junts.
Els silencis, amb somriures dibuixats i mirada perduda, que uneixen les memòries de tots els presents.
Les cerveses, mil i un cops compartides, que es buiden inconscients com les hores.
Les bromes que no farien gràcia si no fós perquè es van crear en conjunt.
Els riures, que al coincidir un cop més, es reconeixen i s'allarguen fins l'esgotament.
Les tragèdies compartides, que semblen menys tragèdies quan els companys del viatge de la vida ajuden a portar-ne el pes.
Les relacions de parella, que en aquests moments semblen llunyanes i molestes.
Els temes de conversa quotidians, que perden tal adjectiu perquè l'ausència i la distància els converteixen en excepcionals.
Les hores en autobusos de merda, que passen a convertir-se en odissees irrepetibles.
Els cabreigs que acaben en abraçada i, en el cas dels més emotius, en llàgrimes de reconciliació, ridiculitzades  per la posteritat.
Els moments incòmodes que no es dignen a aparèixer.
Els debats de política, que sempre comencen i acaben igual.
Els crèdits i dèbits, que en comptes de solventar-se, es van multiplicant.
Tot plegat.

dilluns, 25 de juliol de 2011

Els anys que visquérem mandrosament (i color Blau)

Un servidor ara mateix està colpit i amb ganes de contribuir a fer un món millor.
No es considera un ésser altruista ni massa idealista, però és que acaba de veure El año que vivimos peligrosamente de Peter Weir, protagonitzada pel catòlic-etílic Mel Gibson i la llavors joveníssima Sigourney Weaver (la doctora obsessionada per les arrels a Avatar de James Cameron, protagonitzada per l'ateu-etílic Avatar Mascle de Color Blau i la llavors i encara joveníssima Avatar Femella També de Color Blau).

No farà falta parlar de què tracta la pinícula per parlar del què un servidor vol parlar, però abans de parlar del què vol parlar recomana a tots els lectors que la vegin algun cop a la seva vida, que val molt la pena (no només són bones pinícules les de la Saga Crepúsculo).
"Els periodistes a les pinícules vestim hortera"

Tot això té a veure amb les ganes de contribuir a fer un món millor pel fet que El año que vivimos peligrosamente reflexa bastant bé la controvèrsia de l'occidental que se sent culpable per haver nascut on ha nascut i no contribuir tant com podria a reduir la infinitat de mals i injustícies que hi ha en aquest el nostre planeta Blau: veiem que si enlloc de tenir una tele amb els diners que ens ha costat apadrinéssim a un nen, aquest "negrito" menjaria durant un any. Però tampoc val la pena, perquè amb la de milions de nens que passen gana, alimentar durant un any a un sol nen sacrificant una temporada de Sálvame Deluxe o Polònia, és com pixar enmig de l'Atlàntic amb la intenció de fer un oceà d'orina: absurd.



Moment demagògic
Doncs bé, de la manera que un servidor ha entès el missatge principal de la pinícula, es proposa una pragmàtica tercera via davant l'interrogant de "Què fer?": consisteix en intentar millorar el teu entorn més inmediat, començant per un mateix, i anar ampliant el teu radi d'acció benefactora fins on cadascú sigui capaç. En funció del que hàgim rebut, podrem fer més o menys.

No obstant lector, si ets una mica llest (que ho dubto), t'hauràs adonat que aquesta suposada tercera via tampoc diu res sobre què fer amb la teva puta tele. Per tant, et toca decidir a tu.

divendres, 22 de juliol de 2011

Fetsival Intenracional de Bequinàssim


Estimat lector, a l'estiu fa molta mandra escriure perquè hi ha més coses a fer. O això diuen. És certa la primera part de la frase. La segona depèn de cada cas en particular. 
En el cas d'un servidor no ho sabràs mai lector, ja que es tracta d'un individu difuminat en el cosmos virtual de la xarxa que es nega a subministrar cap mena d'informació sobre la seva real i privada vida.

Ara fa un parell de setmanes, després d'una forta crisi existencial degut a un problema familiar, un servidor va anar amb tres companys de viatge anomenats X, Y, i Pizza al lloc més idoni de la Pínsula Ibèrica per superar crisis existencials. Es tracta d'un poble de la costa que a l'hivern té uns 34 habitants i a l'estiu uns 18 milions a causa de la ingent quantitat de festivals de música que s'hi celebren: Bequinàssim.

"Femelles guiris guays amb els seus respectius
polls que porten la pulsera del FIB (polls inclosos)"
Doncs bé, un cop va arribar allí amb els seus afortunats companys de viatge, l'ego li va augmentar exponencialment a cada pas que feia. Quasi explota de supèrbia en el moment que li van posar una pulsera groga (semblant a les anelles de seguiment de les aus) que certificava que tenia dret a accedir als concerts. A partir d'aquell instant no era un simple mortal, sino algú que podria presumir durant una dècada de la seva gesta musical: havia pagat un ull de la cara per poder assistir, enmig d'una massa informe de britànics suats i sense samarreta, a una interminable llista de concerts de grupets de moda que ningú coneixerà durant d'aquí onze anys.

I així es va complir: els cuatre intrèpids companys amb un servidor inclòs van passar una setmana enmig de la brutícia, la suor, els fogonets de càmping, l'MDMA (vindria a ser el LSD de moda), els guiris, els espanyols que van de guiris i els polls de nacionalitat desconeguda dels guiris i dels espanyols que no tenen temps de dutxar-se.

El més interessant de tot aquest fenòmen social és que a ningú li interessaven ni realment els Strokes, ni Arcade Fire, ni Antonia Font, ni Primal Scream, ni Portishead, ni els Arctic Monkeys, ni Mumford and Sons ni els Undertones... A la gent només ens interessaven aquests grups en la mesura que després ho poguéssim explicar davant els amics i tinguéssim fotos per penjar a la xarxa.  

Com que a un servidor li fa molta mandra continuar escrivint, aquí ho deixa i a prendre pel sac. Potser algun dia té quelcom interessant a dir.

(Nota del traductor: No he de traduir res lector, però et vull dir que aquests dies un servidor està molt pujat de fums perquè porta la pulsera del FIB el molt friki de merda...)

diumenge, 10 de juliol de 2011

Autopsia d'un autoestopista

El següent poema-protesta va ser trobat a la butxaca dels pantalons d'un camioner Murcià el cadàver del qual va ser trobat en una cuneta fa un parell d'anys. Traduit del castellà:

Autopista en lloc utòpic amb autoestopista etílic STOP.
Alça ociòs el dòcil polze STOP.
No li és difícil STOP.
Cap cotxe es fixa en la gruxiuda ferida de la seva cuixa STOP.
Per tant tots tiren i no s'aturen tot i que tu no les tens totes STOP.
Dius: Déu, li deu doldre el doll de sang! STOP.
El teu germa pensa que amb una pinsa pinçant pinso pensaríem pensaments més positius STOP.

(Nota del traductor: el poema en general és patètic, però aquest últim vers sobre els pensaments positius ratlla la misantropia. M'he plantejat eliminar-lo però seria amagar la veritat dels Road Poems)
Es fa fosc STOP.
L'autoestopista es mor d'amor a l'autopista STOP.
El pobre es podreix impudentment produint pudor STOP.
I pudor senten els qui passen i no s'aturen STOP.
Un cotxe l'aixafa i tot s'esquitxa, s'atura i es satura STOP.


(Nota del traductor: l'autòpsia del cadàver de l'autor indica que aquest va morir al colisionar el seu camiò amb un altre vehicle al saltar-se un STOP a la N-2)

"Stop"