"Para comunicarse con el personal de la estación, utilice los interfonos amarillos "
Sòcrates

divendres, 27 de maig de 2011

Indignez-vous madames et monsieurs de la boulangerie!

Nota del censor: El vostre servidor habitual té exàmens i diu que no pot perdre el temps escrivint per vosaltres. Així que ho faré jo. Espero que us agradi. És una història que val la pena.
L'altre dia m'estava passejant per Haití i em vaig trobar una nena petita que es deia Madeleine fent un cafè en un restaurant de luxe amb uns damnificats xilens.
Què dius? Que Haití no et sona? Si home si, és aquell lloc on va passar alguna cosa greu farà ara uns mesos i que va fer que un piló de cantants es forréssin...
La Madeleine dius? Si home si, és aquella nena que van segrestar, que tots els diaris en parlaven i feien muntanyes de bitllets implicant-hi als pares i ordint trames universals...
Els xilens? Ah, si, diria que son una gent que van tenir un terratrèmol fa quatre dies i que tothom va donar un bon grapat de calers sense saber si ara el seu país encara existeix o si ja fa temps que va desaparèixer sota les aigües del mar...
"Tomando el sol, insolación!"

Vaig passar d'aquest peculiar grup i vaig anar a parar a un casino, també de luxe, (evidentment, perquè a Haití actualment viuen de puta mare). Asseguts a la taula de pòquer, amb roba cara i la mirada concentrada en el joc, hi havia tots els caps de les empreses farmacèutiques que es van inventar una història sobre una tal Grip A. No sé si et sona estimat lector... El crupier, encara xop, era un indi que fa uns 6 o 7 anys va perdre a tota la seva família en un Tsunami que va destrossar tota la costa sud asiàtica...

Com que no m'agrada el pòquer ni les apostes, vaig sortir del casino i vaig anar a la platja. No t'imagines a qui em vaig trobar: en Carod Rovira fent surf amb uns etarres amics seus! S'ha de dir que el banyador de floretes l'afavoreix bastant a en Josep Lluís. 

S'ho miraven des de la sorra un bon grapat de polítics acusats de corrupció que acabaven de guanyar un altre cop les municipals. Envoltats de senyores que marcaven mugrons i prenent uns Waikikis es reien de la gent del carrer perquè com que els diaris ja no parlaven d'ells, els havien tornat a votar!

En un racó de la platja, prenent el sol, hi havia en Bin Laden, que estava eufòric perquè tornava a estar de moda. Fins i tot semblava que havent mort era el bo de la pel·lícula!

Un tal Julian Assange es passejava mort d’enveja pel passeig, mirant com l’Strauss-Kahn li robava tot el protagonisme, firmant autògrafs i fent-se fotos amb les filles grans de les famílies. Fent-se fotos amb ell hi havia un parell d’ “indignats”, que semblava que cada cop tenien menys feina allà a les places de les ciutats...

Això sí, el que s’estava partint el cul de debò era l’al-Assad, que portava uns mesos assassinant a desenes de persones a Siria i el que s’estava menjant la merda era el matat d’en Gadafi, que no tenia collons ni per matar uns quants centenars de civils.
De fet, comentaven preocupats dos industrials de Saragossa, algun civil si que havia matat l’amic Muanmar, i ho havia fet amb les bombes que ells li havien venut, però no et preocupis es deien. D’aquí dos dies ningú parlarà de nosaltres.

Quan jo me n’anava perquè m’estava posant nerviós, va amarrar un vaixell amb uns quants pirates que venien de Somalia, avisant que els pròxims en arribar serien la Lady Gaga i en Mourinho, que pel què es veu els diaris ja no venien tant a la seva costa.

dissabte, 21 de maig de 2011

Jo estube allí...

Un servidor, més per curiositat i per poder opinar que per cap altra cosa, va decidir, en companyia d'un bon amic i compatriota, anar a donar un volt per Puerta del Sol, al centre neuràlgic de l'Imperi, al km 0 de l'Univers, al cor de la Noblíssima Pàtria, per veure quin ambient hi havia.

A causa dels examens, un servidor no s'esplaiarà narrant les nombroses viscicituds que va afrontar junt amb el seu company d'aventures durant la nit revolucionària, sinó que es limitarà a plasmar una sèrie de conclusions que va extreure d'aquell apolític passeig:
"El oso y el madroño están
hasta los huevos"
1ª- Hi havia gent de tota mena, edat, intenció, color de pell, origen i aficions.
2ª- Hi havia un no despreciable contingent d'individus fumant maria i bevent litrones que no sabien per què collons estaven allà.
3ª- Els mitjans de comunicació es limitaven a retransmetre imatges d'aquest contingent antisistema-destructiu, donant una imatge de la manifestació molt llunyana de la que era realment. Probablement perquè la televisió la controla el Govern.
4ª- La resta de persones que formaven part de la manifestació estaven d'acord en només una cosa: la política del país necesitava una important reforma.
5ª- Les propostes de reforma eren enormement variades, des d'instaurar una anarquia a reformar la llei electoral, passant per una simple reducció dels sous dels parlamentaris.
6ª- Aquestes propostes estaven plasmades en una infinitat de cartells amb missatges tant variats com: "Apaga la TV y enciende tu alma", "Indignaos"; "Banqueros asesinos"; "No somos mercancía, somos ciudadanía"; "Nosotras parimos, nosotras decidimos" (??); "Teorema de Pitágoras: cateto(a)^2+cateto(b)^2= País a la Mierda^2, siendo cateto(a)=banquero y cateto(b)=diputado"; "Sólo pedimos honradez"; "Tengo un gato"; "De la revolución del placer al placer de la revolución"; "Esto no es un botellón"; etc.
8ª- Alguns partits d'esquerres volien atribuir-se la iniciativa o les idees de la manifestació i alguns periodistes de dretes les volien associar a ETA o a les esquerres. Els que estaven allà no volien saber res de partits.
7ª- La gran majoria de persones que es manifestaven no tenien una solució a la situació política.
8ª- Quasi ningú sabia quines eren les reformes que s'haurien de fer a la llei electoral.
9ª- Molta gent es queixava del bipartidisme sense adonar-se que la senzilla solució a aquest problema és votar partits minoritaris.
10ª- Pizza

Moment demagògic
Demà hi ha eleccions, estimat lector, i està a les teves mans posar un granet de sorra per intentar millorar la muntanya de merda en la què vivim. Vés a votar, encara que sigui a Escons en Blanc, però vota útil. 


dijous, 19 de maig de 2011

De bombons, d'autistes i de "punkies"

Com bé va dir aquell, la vida és com una caixa de bombons. El què no va dir però que segurament sabia és que la gent també és una caixa de bombons. Un servidor no parla del convencional bombó femení que tothom segueix amb la mirada al passar. Ni tampoc parla del convencioinal bombó gegant de xocolata que tothom segueix amb la mirada al passar. Fa referència a la persona-caixa-de-bombons-en-el-sentit-que-té-habilitats-amagades-com-el-temut-bombò-amb-licor-que-només-agrada-als-borratxos-i-a-les-àvies.

Amb aquest substantiu concret un servidor fa referència al seu professor d'anglès jurídic de la universitat de fatxes a la que va. Des del primer dia li va semblar una persona interessant i curiosa: nascut a Manchester, crític de cinema Ehpañol per la revista Variety, casat amb una sevishana, amant dels Monthy Python, 40 anys i bec, esquelètic, cabell blanc i llarga, mirada de malparit... Tot un individu digne de conèixer i encara més d'escoltar.

Fins aquí tot més o menys normal, però l'altre dia un servidor va rebre per mail el següent missatge: 
"Anant cap al concert"

Hello Everyone:

I have a rock band and we're playing in the Lolita Lounge at 9pm on 3d May. €10 and it's for charity, for children with autism. If you want to come, or if you just want to donate, click on the link. I have tickets, or you can pay online. Tell everyone you know - these are the only names I have in my contacts!

While I'm playing, I don't wear a blue shirt, I don't wear glasses, and I don't remind everyone to put a capital "S" on "Spanish".

See you soon,

James (Mr Hepburn)

Evidentment un servidor es negava a perdre's tal espectacle, i amb un parell de companys de clase se'n va anar al concert a veure el seu professor.

El convoy de groupies va arribar 15 minuts tard al Lolita Lounge i l'espectacle no podia ser més llegendari i decadent: 4 individus de 40-50 anys, barbuts, suats i etílics tocant enmig d'un públic que, frenètic, es sabia tots els temes que tocaven a un nivell digne dels The Clash.

Al dalt de l'escenari, tot sol, de cinquè home, a la bateria, amb els cabells xops, sense samarreta i totalment aïllat del seu entorn, el professor rebentava els plats i la caixa mentre feia els cors de les cançons amb una veu més rebentada que la d'en Syd Vicious.

En aquell moment un servidor va decidir que mai més opinaria sobre algú sense saber PERFECTAMENT com era aquella persona.

La Merkel segur que és racista.

Part d'aquesta història és mentida, que quedi clar.




divendres, 13 de maig de 2011

Maure el Tiranosaure

Avui, d’històries va la cosa, i de dinosaures van les històries. La d’avui és la historia d’en Maure el Tiranosaure, un brutal depredador de finals de l’època Juràssica que evidentment no sabia trobar el complement directe en una oració simple tipus: “En Marc té un rellotge
En Maure el Tiranosaure, tot i no tenir un nom massa collonut, era una màquina de devorar, i sempre tenia gana. Un dia es va menjar fins i tot a la seva mare, el molt grassò!
Un dilluns al matí en Maure el Tiranosaure va sortir de la cova i va veure que estava plovent. L’aigua en si no li feia por, però com que no sabia nadar es va posar una mica nerviós i va fer un crit que es va sentir per tota la prehistòrica arbreda. Superant el nerviosisme, es va dirigir cap als prats on hi havia els herbívors prenent la fresca disposat a esmorzar.
Nota del censor: Degut a la prematura edat d’alguns dels seguidors d’aquest blog, em veig obligat a eliminar l’escena de brutal violència que es desenvoluparia en aquestes línies si no fos per la meva providencial intervenció.
Ja tip, en Maure es va llepar les dents plenes de sang i de fragments d’òrgans vitals encara calents i va tornar a la cova a mirar una estoneta la televisió. La televisió havia desaparegut!
Va tornar a sortir a l’aire fresc del matí i va anar a veure els Altres Amics Tiranosaures, que eren els més xul·los del continent i tenien a la resta d’espècies terroritzades. De camí cap a les coves dels Altres Amics Tiranosaures va tenir temps de menjar-se a en Palop el Triceratop i a tota la seva família. Vindrien a ser com la família Flanders però en versió antediluviana. Un cop allà, es va trobar un panorama desolador: els Altres Amics Tiranosaures havien mort de gana sense ell poder fer-hi res. Va plorar una mica i va tornar cap a la seva cova per dinar.
Desprès d’endrapar-se a les divuit cries de Parasaurolopus que vivien a la cova del costat de la seva, va anar a fer el típic passeig pel bosc que tant li agradava fer desprès de menjar cries de Parasaurolopus.
Quan ja es trobava en el bosc on moriria, un petit gra de llavor de pica-pica li va caure al clatell, i li va començar a picar fortament. En Maure el Tiranosaure, que a part de ser una màquina de devorar que es va menjar a la seva mare el molt grassò també era un individu amb bastant autocontrol, va pensar que el millor que podia fer era no rascar-se, perquè ja se sap que si et rasques encara pica més.
Però la picor no cessava, i en Maure el Tiranosaure cada cop es posava més nerviós fins que va decidir rascar-se el clatell. Però... ai las! Els seus braços patèticament curts no li permetien arribar a la zona del clatell que li picava! Estava perdut! El picor era insuportable i no es podia rascar! El ridícul radi d'acció dels seus apèndixs superiors el portarà a l'extinció!
Just abans de caure desplomat a causa de l’insuportable picor del pica-pica, va mirar a les copes dels arbres i va cridar: Evolució, jo et maleeixo!
Llavors, es va morir.

dissabte, 7 de maig de 2011

Clàssic cèrvol dels boscos alsacians

Ganes descriure però incapacirat per fero. Saps que has danar a dormir però tenganyes pensant que és un momento massa èpic per anar al llit: has d transmetre tota la sinceritat de la raça humana en el momento d’anar etílic. Poses els Kings of Leon y et surt un anunci dun orgasme a Spotify. Merda, no vols orgasmes; ara vols kings of leon. 
Acabes el primer parraf i no saps com continuar. En el fons nomes volies anar d’artista. No tens cap ideia que valgui la pena. Demà corregiràs tots els errors ortogràfics prer tal que la gent t’entengui**, avergonyint-te de la nit anterior, durant la qual t’ho vas pasar de meravella i durant la qual no vas dubtar en cap momento de la bondat dels tteus actes. Potser no era bondat, però almenys no feies mal a ningú, i les noies amb qui ballaves semblaven contentes. Segurament també per l’alcohol.
Merda, a ra si que és hora de dormir. És tard i demà has d’estudiar almenys dos temes de constitucional. Poses el corrector de Word en català perquè tanta línia vermella et posa nerviòs i no vols anar a dormir de mala llet. Estàs orgullós d’haver-li Salvat la vida a una noia que estaba a punt de morir apunyalada*.
Bona nit.


*El cas de la noia és mentida
**L’endemà m’he negat a corregir els errors
***És curiós que vaig escriure tres cops “momento”. Influències feixistes segurament...

diumenge, 1 de maig de 2011

Els que creuen en Déu han volgut matar el seu pare

I han volgut matar el seu pare perquè quan eren nadons, el pare era la persona que tenia relacions sexuals amb la mare, i no ells. És un fet científic. Sap greu dir-ho. Els ateus tampoc es salven. En el fons, tothom ha volgut fer l'amor amb la seva mare.

Si no t'ho creus, estimat lector, estas refusant una de les corrents de pensament més poderoses d'aquest últim segle, que ha marcat no només la psicologia i la psiquiatria sino també la pedagogia, l'ensenyament públic i la forma de veure l'home, radicalment diferent de com s'havia vist fins alhesores.

Abans de començar, el què un lector una mica agut s'haurà preguntat és per quina raò aquest imbècil de servidor s'ha posat a parlar de Freud si no en té ni ideia. Tens raó lector, no en té ni ideia, però l'altre dia va assistir a una conferència sobre aquest tema, que li va semblar realement interessant, i la comentarà una mica en base a la seva afició als jocs d'ordinador, a l'handbol i als best-sellers. És a dir, demana disculpes per la gran quantitat d'imprecisions, imprecacions i errors que seran escrits en breu.

Començant per on es sol començar per entendre el nostre estimat Sigmund, hem de veure com concebia l'ésser humà de la forma més esquemàtica possible. Per a ell, la psique humana -la personalitat-, es composa de tres principals elements: l'allò, el jo i el superjo.
L'allò és la part animal i instintiva de l'home, on s'hi troben tots els impulsos i els desitjos elementals, que Freud separa en pulsions d'autoconservació (buscar menjar, fer caca, odiar els francesos, etc.) i pulsions sexuals, que son les que preserven la vida de l'espècie i ens donen plaer (mirar tetes, tocar culs, la Megan Fox, etc.). L'energia que ens porta a sentir aquests últims impulsos l'anomena líbido. 

El jo és el que queda dels impulsos de l'allò un cop aquests han passat pel filtre del superjo, que són les influències de la societat que reprimeixen els nostres impulsos. A mesura que passa el temps, les influències que rebem de l'entorn són cada cop més grans, i tot i que el jo intenta satisfer sempre que pot les exigències de l'allò, s'acaba reprimint mitjançant diversos mecanismes, a causa de la pressiò del creixent superjo.

"Fumar cigars forma part del superjo,
però no ho puc evitar, quedo massa bé."
La conseqüència lògica d'aquesta concepció és la següent: quan tenim ganes de rebentar-li la cara a algú perquè es gras o negre i no ho fem perquè "sabem" que està malament i ens sentim culpables per haver-ho pensat, estem actuant en base al superjo: la societat ens ha fet creure que picar els negres està malament i ens autoconvençem d'això per diveros mecanismes de tal manera que el jo ha canviat respecte de la forma d'actuar instintiva que li "proposava" l'allò. D'aquesta manera, el sentiment de culpa no és més que això, una sensació provocada pel superjo que no té cap base ontològica. Les consequències en l'ambit de la moral i el dret son evidents: no hi ningú realment culpable de cap crim, perquè els crims son "muntatges" del superjo.

Un cop més o menys (més menys que més) ha quedat explicada la base de l'idea del pensador austríac sobre l'estructura de la psique humana, un servidor voldria continuar amb la part més original de tota la seva teoria.
Segons Freud, quan som nadons ens trobem en un estat en el qual l'allò no troba cap mena d'obstacle i els impulsos sexuals no es veuen reprimits. En consequència, ens volem tirar a la nostra mare.

I ho intentariem si no fós perquè el nostre pare ens la roba i és ell qui té relacions sexuals amb ella. En consequència, volem matar el nostre pare.

Passen els anys i la societat ens afecta de tal manera que ens tranquilitzem una mica. A més, el nostre pare ens ha tractat sempre molt bé i ens sentim culpables per haver-li desitjat la mort. Això, unit al fet que continuem intentant satisfer els desigs d'un allò cada cop més ofegat, ens porta a crear una imatge d'un nou Pare que ens ajudarà a realitzar tots els nostres desitjos: Déu.

Evidentment, tot això es basa en un anàlisi totalment científic, i qui cregui el contrari, com un tal Popper, és perquè el superjo l'ofusca.

Resum fins al punt actual: Freud redueix l'home a la recerca del desig, i a la vegada redueix aquest desig al desig sexual. Alhora, deixa de banda tot el coneixement de la civilització que hi ha hagut fins al moment, atribuïn-li connotacions negatives: Platò, el Budisme, Sant Agustí, Hume... tot a la merda.

No obstant, no tot el que Freud va fer consistia en eliminar la societat humana anterior a ell. També va contribuir de forma molt positiva (amb les seves limitacions) a la psicologia, ideant un mètode que encara s'aplica i pot portar bons resultats: el psicoanàlisi. No volent ficar-se massa en aquesta part del seu llegat, un servidor, per fer més amena la lectura d'aquesta entrada, posarà un exemple de les famoses interpretacions als somnis dels seus pacients:

Un home jove va somiar que s'havia de tornar a posar la jaqueta perquè en el somni es deia que feia molt fre(u)d. En un primer moment, observa Sigmund, aquest innocent somni no presenta res significatiu, però un anàlisi més profund de la qüestió i un bon coneixement del telò de fons ens porta a la següent conclusió: el noi,  el dia abans havia sentit d'una dona que el seu últim fill havia sigut fruit d'un desafortunat accident amb un preservatiu que s'havia punxat perquè no era prou gruixut. Per tant el pacient, en el somni es posa la jaqueta com a representació del preservatiu, ja que el seu subconscient li fa veure que seria una desgràcia que l'accident li passés a ell. Evident no?

Per regla de tres, si tu somies que caus dins una bassa i t'ofegues, voldrà dir que vols tenir relacions sexuals amb la professora de natació? Molt probable.
I si sommies amb una cabra al damunt d'una excavadora? Sens dubte vol dir que et fa por haver estat contagiat amb alguna malaltia de transmissió sexual.

Per acabar i no cansar-te més, passem al món dels fets des d'un punt de vista freudià, en el qual tot es fa per satisfer els desitjos de l'allò. Suposem el cas d'un incendi en el qual un home entra a l'edifici en flames per rescatar a una vella paralítica, i no només no ho aconsegueix sinó que ell també es mor a dins calcinat. ¿Va entrar a l'edifici perquè en el fons el què volia era ser admirat per la gent i així seduïr a alguna noia amb la seva història?  O directament volia lligar amb l'àvia vegetal? Realment, un no sap què pensar, però el que està clar és que si ho va fer per pur heroisme era perquè la societat li havia deformat la ment i era un neuròtic.

Sexesexesexesexesexe. Perdò.

*Dedicada a Sus Vilà, un dels màxims exponents de la vida basada en impulsos, que avui fa anys.