"Para comunicarse con el personal de la estación, utilice los interfonos amarillos "
Sòcrates

dijous, 28 d’abril de 2011

Manual de supervivència per a la Fi del Món

Ja està, amb el títol ja n'hi ha prou i de sobres. En aquest blog s'evitarà parlar d'aquest desconegut esport anomenat futbol perquè a les noticies i als diaris ja es diuen prous coses apassionants sobre aquest tema.

Anant a temes més mundans i patètics, un servidor es disposarà a començar un manual de supervivència per a la Fi del Món.

Llegeix atentament lector, perquè ara que arriba el Cataclisme Vietnamític, aquest petit butlletò digital et pot salvar la vida.

Les tres lleis primordials
1- El més important és sobreviure, no importa a quin preu.
2- Oblida't de les teves amistats, dels teus principis morals i de les teves creences. Amb l'Apocalipsi ja no fan falta perquè l'Infern és a la Terra i ningú et pot salvar.
3- Acabaràs morint de forma esgarrifosa facis el que facis. Per tant, aprofita per passar-t'ho el millor que puguis mentre visquis.

Les deu normes bàsiques de supervivència
1- Quan el món sigui una gran bola de fang radioactiva, no confiis ni en la teva ombra: seràs un obstacle pels demés alhora de buscar menjar. Per tant, viatga sempre sol o amb un Tamagochi amb piles de recanvi.
2-Vés sempre armat. S'aconsellen armes de foc, però "a falta de pan güenas son galletas": també valen martells, forquilles, potes de cadira, gats dissecats, etc.
3- No beguis mai aigua sense haver-la bullit abans. Pot estar contaminada. De totes maneres, encara que la bullis, la radioactivitat no marxa.
4- Mata a tothom que et pregunti si ets de Massanet-Maçanes. La gent de Massanet-Maçanes sempre ha sigut fastigosa.
5- Mata a tothom que vegis que té pinta d'estar ben alimentat. Pot ser que sàpiga on trobar menjar, que en porti a sobre o que sigui un caníbal de merda.
5'5- Mata a tothom.
6- Passaràs gana, molta gana. Deixa't de manies, que la carn humana passada per la brasa tampoc és tan dolenta.
7- Porta SEMPRE ulleres de sol. No serveixen per a res, però queden molt bé.
8- Si trobes patates (per aquelles casualitats de la vida), no te les mengis. Destíl·lales i enganxat una bona borratxera, que seràn dels pocs moments feliços de la resta de la teva vida.
9- No creuis mai en vermell.
10- Dorm sempre de dia i viatja de nit.

Les 24 coses i mitja que han de viatjar sempre amb tu
1- Navalla suïssa de divuit funcions (de color vermell a ser possible)
2- Tamagochi, Furbi o derivat. Seràn els teus únics companys de viatge.
3- Ulleres de sol. Si pots evitar que siguin Ray-ban millor. Tots els supervivents les portaràn i semblaries "del montón"
5-Botes de muntanya per caminar llargues jornades sota la llum vermellosa de la lluna.
6- Un iPod amb música de la bona (especificada més endavant)
7- Un sac de dormir i una màrfaga de camuflatge
8- Uns prismàtics
9- Una torrada de pa amb all
10- Un rotllo de paper de vàter per múltiples funcions
11- Bastonets d'aquells de netejar les orelles
12- Pasta de dents i respall
13- Ganiveta d'afeitar (si ets home) o de depilar (si ets dona)
14- Ametralladora o qualsevol altra cosa que serveixi per matar
15- Una foto de la teva familia abans del cataclisme
16- Un diccionari Xinès-Francès i un de Rus-Català (nacions amb el màxim nombre de supervivents)
17- Una maqueta de Ferrari Testarrossa escala 1:45
18- Una ampolla d'Estrella Damm de 25cl. Plena.
19- Roba d'abric (impermeable inclòs)
20- Una còpia de la Biblia (Antic i Nou Testament), una de El Quijote (si pot ser traduït al català molt millor), una de Hamlet, una de Vida y Destino de Vassili Grossman, algun tomo de Pau i Laia, una còpia de l'Árbol de la Ciencia, qualsevol novel·la d'en Delibes, el Corà, la República de Platò, 1984 de George Orwell i Un Món Feliç d'Aldous Huxley, el Tirant lo Blanch, les Cinc històries del mar d'en Pla, David Copperfield, Alice in Wonderland i el teu llibre preferit.
21- Un esclau perquè et porti tots aquests llibres. És important alimentar-lo de tant en tant. Si no, no tindrà menjar, morirà de gana i te l'hauràs de menjar tu a ell.
22- Un "parche" del símbol anarquista a la motxilla.
23- Una Motxilla. Amb moltes butxaques queda més de supervivent nat.
24- Mitjons i roba interior de recanvi per a 3 dies.
24'5- Una calculadora per fer gràfics

Les 35 cançons que han de sobreviure a la Fi del Món
Wish You Were Here - Pink Floyd
Walk on the Wild Side - Lou Reed
Bohemian Rhapsody - Queen
Revolution - The Beatles
Entre Dos Aguas - Paco de Lucía
Master of Puppets - Metallica
19th Nervous Breakdown - The Rolling Stones
Like a Rolling Stone - Bob Dylan
Red Morning Light - Kings of Leon
9ª Simfonia - Ludwig Van Beethoven
Bullet With Butterfly Wings - Smashing Pumpkins
Jesus Joy of Man's Desiring - Johann Sebastian Bach
Have You Ever Seen the Rain - Creedence Clearwater Revival
Marxa Turca - Wolfgang Amadeus Mozart
Champagne Supernova - Oasis
Captatio Benevolentiae - Manel
19 Días y 500 Noches - Joaquín Sabina
All My Loving - Los Manolos (The Beatles Cover)
Tears in Heaven - Eric Clapton
The River - Bruce Springsteen
Bad - Michael Jackson
Jailhouse Rock - Elvis Presley
Whisky barato - Fito y los Fitipaldis
Walk the Line - Johnny Cash
Offend in Every Way - The White Stripes
Should I Stay or Should I Go - The Clash
I Wanna be Sedated - The Ramones
Canon in D Major - Johann Cristoph Pachelbel
La Rosa de los Vientos - Mago de Oz
One Love - Bob Marley
Teenage Wasteland - The Who
Hallellujah - Leonard Cohen
Sound of Silence - Simon and Garfunkel
Imagine - John Lennon
La teva cançò preferida

Els 7 adjectius bàsics per sobreviure
1- ciríl·lic
2- xamòs
3- peptídic
4- kafkià
6- lleig
7- dantesc

Les cinc espècies més perilloses d'aquest el nostre post-apocalíptic món
1- Les aranyes marrons
2- Els rat-penats
3- Els gat-penats
4- Els cactus (al tanto amb les punxes!)
5- Els que jugen al World of Warcraft


Sort lector. Ens trobarem vagant per l'estepa morts de gana, escoltant els Rollings i llegint el Corà.

diumenge, 24 d’abril de 2011

Disculpes per les mostres de feixisme desorbitant



Tots sabem que la cultura catalana es troba penjant cap per avall d'un abisme, i que el català només el parlen quatre gats desorganitzats socialment i política. Si no anem al tanto, el TC en tres mesos ens haurà esborrat del mapa.

A l'entrada anterior, però, si un servidor no s'equivoca, no hi ha cap referència a l'aniquilament de la cultura catalana ni a la destrucció de les llengües. 
Davant les (esperades) crítiques per part dels lectors, només es pot demanar que tornin a llegir l'entrada atentament i que entenguin que l'únic que es pretén aquí, a part de criticar una mica la nostra estimada Girona, és fer veure que si el que volem es tenir universitats amb projecció més que local (que per això es diuen UNIVERSITATS), s'ha de començar per intentar atraure gent de fora del país, començant pels nostres veïns.

També podria ser que als catalans no ens interessi facilitar la vinguda d'estudiants no catalans a les nostres universitats, no fós cas que aprenguéssim d'altres cultures i llavors la sardana, els castells i el català desapareguéssin. En tal cas, res a dir.

I que quedi clar que en aquest blog no es parla de política, bàsicament perquè un servidor no en té ni ideia.

divendres, 22 d’abril de 2011

Endogàmia gironina



Tornar a la terra natal sempre és un plaer. Tornar a veure els amics de tota la vida, dormir en el llit de tota la vida, passar les tardes amb els germans i els pares de tota la vida, sortir de festa i trobar-te els mateixos gilipolles que van per la nit amb gorra de tota la vida, anar al mateix bar que portes visitant tots els caps de setmana de tota la vida...

"La cavalleria francesa donant un volt per
la Devesa fa uns anyets, intentant il·lustrar-nos"
Girona és el que té: un bonic barri jueu, uns preciosos monuments gòtics i romànics, uns pocs habitants que es coneixen -i es critiquen- tots entre ells, uns bastants imbècils que van pel carrer atracant adolescents i sobretot, un aire de poble que no se l'acaba ningú.

Un servidor pot semblar que ara se les dongui de viatjat i d'indulgent amb la seva vil·la, però un lector no pot estar més lluny de la realitat. Tot gironí amb dos dits de front s'adona que viu en una pseudociutat d'ambient rural, opressiu i retrògrad, el qual ell/ella contribueix a crear a base de mirar amb hostilitat a la resta de gent que es passeja pels tranquils carrers del centre.

Avui no toca parlar bé de la meva estimadissima ciutat, ja que tothom ho fa contínuament i es nega a admetre que és un poble ideal per viure-hi quan s'és vell i per avorrir-se quan s'és jove. Afortunadament, tenir la UDG alleuja considerablement aquesta atmòsfera grisa i pesada, però encara falta més gent de fora de Cataluña per ampliar-li les mires a aquesta endogàmica ciutat. Un petit problema: a Lleò, Còrdoba i Guadalajara no parlen català, i no n'apendràn per anar a estudiar un grau a Girona i tornar a marxar al cap de 4 anys. Tenim dos opcions: fer escoles de català a Guadalajara, Lleò i Còrdoba o fer algunes classes en castellà (idioma de fatxes, per cert) a la universitat de Gerunda. (I siusplau, no demanar el nivell C als professors universitaris, que ens quedarem sols).


dijous, 14 d’abril de 2011

Llibertat, igualtat, fraternitat i més parides

Avui fa 80 anys, una bandera tricolor s'alçava al cel proclamant l'instauració de la Segona República Espanyola.
Semblava que s'acostaven temps de llibertat i alegria, però els ideals que suposadament eren els fonaments d'aquella avançada institució per a la seva època van començar trontollar des del principi: tensions per totes bandes i pressiò de les dretes, esquerres, amunts i avalls en concret van precipitar aquell govern ideal cap al precipici que seria la Guerra Civil Espanyola.

Un lector habituat a llegir aquest blog es sorprendrà de la serietat del primer pàrraf. Té raò, un servidor, parlant d'aquest tema no ha pogut evitar posar-se nerviòs i seriòs i ploròs i llardòs i greixòs i tremolòs. I melancòl·lic i tètric i històric i crític.

Ara fa 1 dia, a les eleccions del Rector de la Universidaz Complutense de Madriz ha sortit escollit José Carrillo Menéndez, amb un 58% dels vots. L'altre candidat, que també es diu José el molt pillo (Iturmendi Morales) s'ha emportat un 41% dels vots.

Què tenen a veure la Segona República i la Guerra Civil amb els Pepes? Més del que et penses estimat lector. No només el cognom Carrillo i unes eleccions de pel mig. També una mordaç lluita ideològica que quasi acaba amb l'equilibri de la nostra Vella Europa. No obstant, començem pel principi.

Un servidor està fent unes canyes per la Capital del Món (Madriz, per aquells que encara no ho sabíeu) amb dos individus d'ideologia més aviat fatxa de collons dretana, que diguèssim. Un és estudiant d'Economia per la  Universidaz Complutense i l'altre estudiant d'Ingeniería Industrial per la Universidaz Politécnica de Madriz. Els dos fatxes estudiants comenten preocupats que un tal Carrillo, que es veu que és un comunista "de mierda" declarat, ha dit que si guanya les eleccions a rector, a part de cobrar un "petit" sou com a bon comunista que diu ser, tancarà totes les capelles de la Universitat (en nom de la tolerància i la llibertat, evidentment).

"Llarga vida a la gent amb criteri"
Continuant amb la conversa, els dos conservadors i conversadors companys d'un servidor li han explicat a aquest últim que a uns amics seus els van treure a insults i crits de la facultat de Fizulufia i Humanitats de la "Complu", tot perquè portaven una samarreta de la Jornada Mundial de la Juventut i repartien papers informant sobre aquest cast i entranyable i amoròs i pacífic i catòlic i harmònic i anabòlic i catabòlic acte de ressò mundial on en Benedict 16th intentarà que els joves deixem els porros i la pornografia gratuita per intentar fer d'aquest el nostre món un lloc millor. Públic, hiperbòlic, lúdic, biològic, religiós i ecumènic. I utòpic i rígid.

El cas és que els futurs fil·lòsofs i polítics d'aquesta terra són al·lèrgics a la gent que porta informació sobre aquesta trobada de fanàtics tant perillosa per a la Humanitat: el Gran Pederasta de Roma es reunirà amb tots els joves sense criteri i "mojigatos" del planeta per dir-els-hi que han de portar el polo per dins i que mirar tetes és pecat i que han de violar tants nens petits com puguin. I que es facin tots de l'Opus perquè així encara serà més fàcil dominar el món, perquè els de l'Opus estàn forrats i son tots uns pijus.

Continuant amb la conversa, un servidor els hi pregunta als seus companys de canyes que què en pensen d'un home que tancarà les capelles i que diu ser comunista com el seu pare, Santiago Carrillo. Ells dos, defensors dels ideals cristians, catòlics i romans, diuen que és un fill de puta com tots els que pensen com ell. Que els hauríem de matar a tots perquè no respecten res, i que són uns hipotecats, i que això amb en Franco no passaria, i que en Santi Carrillo va matar mil·lers de persones i que el seu fill faria el mateix si pogués. I que el Papa molava més quan portava un barret daurat i deu tonelades d'anells a les mans, i que quan en Rouco Varela dongui l'ordre, sortiràn tots a la "caza del rojo de mierda".

Déu ni do amb els fatxes!

Un servidor es comença a posar nerviòs amb tanta història de "rojos" i "sectarios"  i es pregunta d'on han sortit tants odis soterrats. Unes 8 canyes després, arriba a l'habitació borratxo amb ganes de riure i es posa a mirar vídeos de l'APM.

Eureka!Ha trobat part de la resposta. Encara es continua utilitzant el criteri de "dretes" i "esquerres", de "fachas" i "rojos", de "opresores de mierda" i "tiesos de mierda", de "nazis" i "comunistas" gràcies als mitjans de (in)comunicació: en 5 minuts de videos al yutup, ha vist en Losantos cagar-se en els traïdors dels comunistes i els catalans  uns 8 cops, en Tardà desitjant-li la mort al "campechano" d'en Joan Carles, a un quillo etílic amb una esvàstica tatuada, a un hippie fent vaga a les portes de la UB perquè els imperialistes de l'Administració no els hi posen màquines de Coca-Cola*, als erudits del Gato al Agua dient que hi ha una trama internacional "anarco-comunista y separatista" en contra de la Santa Madre Iglesia, que vol imposar que el català sigui la llengua vehicular del nou Camarada-Papa.

Només ens falta armar-nos tots i fer una bona guerra en nom de la llibertat i el respecte. Morirem per una bona causa: perquè tothom pugui pensar com vulgui i tothom sigui respectuòs amb els que no pensen com ell. Però per això cal acabar amb tots els catòlics, o amb tots els catalanistes, o amb tots els comunistes, o amb tots els que voten el PP (que són potser els més cabrons de tots).

Germà, agafa el fusell i mata en nom d'España/de Déu/de la revolució obrera/del Barça!

*El poderòs lobby Vaticà ha aconseguit col·locar l'eslògan de la JMJ (Junts Matarem els Jueus) a les llaunes de Coca-cola. Fixa-t'hi estimat lector.

dissabte, 9 d’abril de 2011

Va de guay perquè té un carro, en Manelic.

Oh! Gran Astre Rei!
El teu poder igni no fa més que putejar-nos!
Els teus raigs purgadors ens carbonitzen la massa encefàlica!
Tenim ganes d'escriure i ens evapores les ideies!
"Ell i els seus ponis de merda..."
Ets la nostra font de vida, però també el pou dels nostres intel·lectes: et tenim allà fora, i nosaltres dins, tancats, que volem crear i embellir aquest món amb el nostre art. Despertes el nostre instint animal de passejar pels prats i respirar l'aire pur de l'exterior! 

Ai las!

Et rius de nosaltres amb la teva boca de foc perquè no som capaços de superar el teu ardent atractiu! 
Vés-te'n a la merda Helios! Jo vull ser escriptor, no un moreno físicament atractiu.
Desitjo de tot cor que acabis consumint tot el teu combustible i et retrointrodueixis en tu mateix, convertin-te en un nan vermell. Llavors els que riurem serem nosaltres, i tu, impotent des del centre del sistema, observaràs com no engendrem belles obres de literatura virtual! NO COM AQUESTA PORQUERIA QUE ACABO DE VOMITAR!!

*Lector, m'és igual si he parlat en primera persona. Si no t'agrada, deixa de llegir el blog, fastigós còmplice del Sol.

dilluns, 4 d’abril de 2011

Voler menjar-te el món i no acabar-te ni el plat de mongetes del dinar

Mentre viatges amb aviò cap a un país llunyà, et converteixes en el protagonista de totes les tragèdies dels homes, com també de les seves gestes glorioses i les brutalitats perpetrades. De cop, una infinitud de tempestes oceàniques t'assoten el cervell en totes les direccions. Llamps i núvols negres com la nit t'enceguen i t'ofusquen. Totes les forces del món barrejades en un fosc remolí que s'empassa sentiments com la vergonya, la mandra, la humilitat, la por, la pietat, les penes, l'alegria...

Les onades Ens han arrencat tot allò patètic que tenim els homes, i només Ens queda una ràbia freda, una força sense límit per la qual Ens veiem capaços de destruir ciutats senceres i de crear imperis del no-res, un convenciment de què tot està al Nostre abast, sota la Nostra ombra, una ombra monstruosa que empetiteix el Sol. Som imparables. Som un exèrcit d'un sol home que avança de forma inexorable cap a tot arreu, anihilant el que s'interposa entre Nosaltres i el nostre objectiu. Som una màquina de ferro i foc que no s'atura mai, arribant un cop i un altre a dominar-ho tot sense tenir-ne mai prou. Sempre tindrem més gana i ens tornarem a menjar el que ja hem convertit en pols i gloria, cada cop amb més ràbia, intentant ofegar la frustració al adonar-Nos que la Nostra propia ambició és l'únic que Ens venç. La voluntat de ser-ho tot no té límit, i mai quedarà saciada.

És en un d'aquests instants repetits en la infinitud del temps que veiem que l'única forma d'acabar amb el Nostre malestar universal és assassinant la nostra ambició. És una decisió que Ens costa, perquè implica acabar amb tot el què Ens hem convertit i amb tot allò que hem aconseguit durant la tempesta de poder.

Intentem recordar el Nostre passat: un cop vas ser un nen que es  gronxava sense pensar en res, o un pollastre en una nau industrial rodejat d'altres pollastres idèntics que es limitava a menjar pinso, o un alumne que no sabia el verb "To Be", o un professor que tampoc se'l sabia, o un tall de pizza calent dins un forn... No tenies gran cosa, però almenys estaves tranquil en el teu lloc i no feies mal a ningú, ni havies de destrossar planetes sencers per mirar de satisfer el Nostre afany de poder.

Tots aquests pensaments desapareixen en l'instant en què caus del gronxador, et tallen el cap a la carnisseria, et pregunten el verb "To Be", o l'has de preguntar, o et treuen del forn i et claven una forquilla a la mozarella dreta.

Nota: Escoltant Innuendo, de Queen