"Para comunicarse con el personal de la estación, utilice los interfonos amarillos "
Sòcrates

dimarts, 29 de març de 2011

Sobre la propietat d'un individu revolucionari

El Nen plora. No s'ho pot creure. Torna a mirar el terrari i encara plora més. El Sr. Ilich ha desaparegut. El vidre trencat de la dreta de la selva simulada ho demostra. És un cabrò, pensa el nen. Jo sempre li dono grills gratis i el trec a passejar, i ell a canvi, s'escapa. Més plors. Va a dir-li a la Mare. Ella se n'alegra d'amagat, però li diu que el busqui pel jardí que segur que el trobarà.

El Nen busca entre les branques de tots els matolls, però no hi ha rastre del rèptil marxista. Torna a plorar perquè s'enrecorda que els camaleons es tornen del color de les coses que trepitjen. Ho va apendre amb la Senyoreta Marta quan encara tenia quatre anys i mig. La Senyoreta Marta va dir que els camaleons es "cafumlaven" o alguna cosa així. Serà difícil trobar-lo, però ja tinc cinc anys i mig i no em rendiré, s'anima el nen.

I té collons el Nen, perquè es passa quatre hores rondant pel jardí, aixecant pedres, arrencant arbres i remenant rajoles, però no troba cap pista de la seva mascota. Plora una mica perquè fa molta estona que no ho fa i llavors perd la pràctica. Quan acaba, para l'orella. Es senten rialles a l'altra banda de la inexpugnable paret de xiprers retallats. És en Marc, el seu veí que només té cinc anys, i que és un tonto perquè al pati sempre li fa esgarrapades i es fa caca. El nen mira pel forat de la paret i xiscla: en Marc, que és un tonto perquè al pati sempre li fa esgarrapades i perquè es fa caca, està jugant amb el malparit d'en Lenin. El nen plora molt i va corrent a la Mare, i li diu que en Marc  li ha agafat el camaleò (no li diu que és un tonto i que al pati sempre li fa esgarrapades i que es fa caca, perquè la Mare s'enfada).

La Mare el porta a casa d'en Marc i ella parla i riu amb el Pare d'en Marc. Li diu al Nen que vagi a jugar amb en Marc que ella té molta feina amb el Pare d'en Marc, i ella i el Pare d'en Marc es miren i riuen i diuen que no hi ha ningú més a la casa. El Nen plora una mica i va cap al jardí, disposat a matar en Marc perquè li ha agafat el camaleò. Primer s'esgarrapen una mica i ploren perquè vinguin els seus pares. Però els seus pares no els senten i decideixen arreclar el conflicte d'acord amb el Dret Romà clàssic.

"Un retrat de Vladímir Ilich Lenin"
Els dos estan d'acord en el punt que es tracta d'un conflicte relacionat amb el dret real de propietat, concretament d'un cas d'ocupació, una de les formes originàries d'adquirir la propietat. La discussió s'inicia quan debateixen sobre els requisits necesaris per tal que el putu rèptil sigui propietat d'en Marc o del Nen. No hi ha dubte que l'intenció de fer pròpia la cosa -l'animus- hi és (a en Marc li ha caigut molt bé en Lenin i se'l vol quedar). Tampoc discuteixen sobre el fet que hi ha hagut un acte d'aprehensió de l'objecte: en Marc el tenia entre les mans fa una estona. El primer punt de conflicte es desenvolupa al voltant de les característiques jurídiques del saure protagonista: per tal que una cosa sigui ocupable, i per tant, suceptible d'ésser propietat d'algú, no ha de pertànyer a ningú -res nullius- i en aquest cas el Nen diu que és seva. En Marc li replica que no ho pot demostrar. El Nen li diu que té el vidre del terrari trencat i que el camaleò no hi és a dins! Podries haver-ho fet tu i tirar la teva comunista mascota pel forat del vàter, diu en Marc. No! Dons demostra-ho. El camaleò que tu tens es igual que el meu, té la mateixa mirada. Demostra-ho. D'acord, mirarem si coincideixen les petjes dactilars del terrari amb les del rèptil que m'has robat.

En Marc torna a derrotar al Nen gràcies als seus amplis coneixements de biologia: els camaleons tenen urpes i per tant no hi haurà petjes dactilars. El Nen plora una mica però la Mare té feina amb el Pare d'en Marc i no el senten. Sap que en Marc té raò (no pot demostrar que el camaleò sigui seu) però encara li queden arguments per fotre el seu veí de cinc anys: el Dret Romà diu que seran objecte d'ocupació només
1)les coses de l'enemic,
2)les coses que el mar arrossega a fins la costa,
3)les illes que neixen al mar i
4)els animals salvatges objecte de caça o pesca, (no domèstics ni amansats)

El cabrò del veí, que té fusta de jurista, li contesta que aquest argument no fa més que reforçar la seva posició: no només es tracta d'un animal salvatge objecte de caça o pesca no amansat (hi ha tribus africanes que caçen camaleons) sino que a més, encara que el Nen tingués proves per demostrar que era seu, ell, en Marc, és el seu enemic i per tant pot prendre el polèmic rèptil bolxevic com a botí de la batalla.

El Nen plora desconsoladament perquè és veritat. Ell i en Marc són enemics (quan al pati juguen a Bola de Drac, ell és sempre en Gojeta al nivell 3 i en Marc en Boo). Torna sol a casa amb una mà a cada butxaca, humiliat per la derrota jurídica.

Sort que el Sr.Ilich és un covard i quan vegi que el seu nou propietari no li dóna grills, tornarà a casa.

dijous, 24 de març de 2011

Panoràmix no va fer bé els deures i per això moriràs

Lector, no esperis gaire entusiasme an aquesta entrada. Un servidor està desolat pels resultats de la darrera enquesta realitzada. El grup musical que ha rebut més vots del la marabunta de lectors ha estat, juntament amb Metàl·lica, ni més ni menys que Carlos Baute.

Per no acabar matant a tothom, rebentant l'ordinador a cops de puny i arrencant-te la pell a través de la pantalla, un servidor no farà cap comentari sobre el nivell musical de Carlos Baute. Abans de perdre el control, dirà el següent sobre aquest error de la creació: quan en Carlitos era petit, va caure en una marmita de "flow latino" i des de llavors no ha parat de fer gilipollades pel món. AOHjgsojglkajglkjaaaaaaaaaaaaaargrrrrrrrrrrrrrrrrrrrggggggggggghhhhhhhh!!
Un servidor quasi perd el control. Demana disculpes.

Per acabar a un servidor li agradaria comentar que ni Franz Ferdinand ni el Grosnoi Prim han rebut cap vot. Lectors, sou decepcionants. Lector, l'ideia DE QUE el gust musical és subjectiu, te la pots introduir per un orifici que no sol estar acostumat a rebre visitants. No s'hauria de permetre que una dona que surt disfressada de filet gegant o de preservatiu ecològic i que fa totes les cançons iguals tingui tants vots com els Reis de Lleò.


"Aquesta fan de SUM 41 va utilitzar un mètode alternatiu.
Observeu que enlloc de llàpis, utilitza rotuladors de dues
marques diferents: Alpino (Verd) i Pilot (Vermell)"

Per tant, si has votat a Carlos Baute, a la Sra. Gaga o la catxonda de la Beyoncé, segueix les seguents instruccions:
1- Fes punta a dos llàpis de forma que acabin tenint la mateixa longitud.
2- Fica't un llàpis a cada orifici nassal, de forma que la punta estigui en contacte amb les mucositats.
3- Aparta el portàtil de la taula.
4- Asseu-te a la cadira.
8'77- Busca un Post-it i un rotulador vermell.
6- Escriu en el Post-it les següents paraules: "Vaig morir així perquè era retrassat/ada"
7- Enganxa't el post-it al clatell.
8- Assegura't per darrera vegada que els dos llàpis estan nivellats dins el nas.
8'5- Posa "Should I Saty Or Should I Go de The Clash"
9- Dóna un cop sec contra la taula amb els llàpis.
10-Limita't a notar com se't claven al cervell i a morir. Idiota.
11- Si no has mort, repeteix els punts 9 i 10 tants cops com faci falta.

Si no havies votat a cap d'aquestes tres merdes musicals i per això encara estàs llegint el blog, anima't i segueix les instruccions indicades més amunt. Segurament tampoc vas votar Lou Reed.


dilluns, 21 de març de 2011

Records Desconnexionistes i també bolígrafs

Tenir memòria és el que ens fa propers a la inmortalitat.
Si ens passèssim la vida sencera recordant, viuríem tres vegades més del que vivim: en el passat quan el vam viure, en el present durant el qual ens dediquem a recordar i en els records del passat durant el present.

A més, en Machado va trucar un dia i va dir, com aquell qui no vol la cosa:

"Ni el pasado ha muerto
ni está el mañana,
ni el ayer escrito."


Un servidor, remenant a la carpeta (que no cofre) dels records literaris, va trobar:
"Màxima desorientació en el fred i l'immensitat dels propis records (0º Kelvin)"
- Una carta a dirigida a JFK que no va enviar a temps
- Un assaig sobre la metralla i l'anarquisme
- El seu testament (que va fer quan tenia set anys i mig)
- 98 cartes que no li van publicar al diari
- Un estudi sobre la pressiò arterial sistòlica de les cabres de la cara sud-oest de les muntanyes de l'Himalaya
- Un parell d'insectes d'espècie indeterminada morts i totalment secs, deshidratats, esclafats
- Uns sis milions de redaccions de la Primària i la ESO sobre temes diversos (Besalú, El Pont de Pedra de Girona, Els ponts com a nexe de les cultures, El meu poble, La Catedral de Girona, Les meves vacances d'estiu, Catalunya: quan érem primera potència mundial, Besalú, un altre cop Besalú, Què en penso d'un tal Aliu, Les meves vacances de Nadal, Resum de La Bogeria d'Oller, El Resum de les Fantàstiques Aventures d'en Massagran de Folch i Torres, Punts de conflicte entre l'Escola Històrica del Dret i l'historicisme hegelià, Resum de les Intrèpides Aventures de Silvestre Malasang, Application Letter, etc.)
- Un conte sobre un fabricador de penjadors
- Un esborrany de la fallida Constitució dels Melons
- 3 cançons de guitarra per a borratxos
- I aquest poema (firmat amb el nom de Patata Benefactora):

Escut de bolígraf

Ferum, això és el que suma,
el que catalitza i emmudeix.
Tot això són termes, 1, 2,
pendents i vessants de vidre de prismàtic norueg.

Fusta, al·lusions als
estius
passats
a Turquia.

Sota l’
ombra
dels triangles, limitats per l’olor de catxalot
desenganxat amb pneumàtics de galliner.

Adéu, hola, 37’81, la calor esberla la llana suprema.

dimarts, 15 de març de 2011

El imperio donde no se pone el Sol (porque no amanece)

Un servidor ara mateix preferiria estar dormint o tocant la guitarra, però davant la situació d'extrema urgència en la que es troba aquest el nostre planeta, ha decidit deixar a una banda els plaers corporals per contribuir humilment a la millora del nostre blavós globus flotant.

Japò és urgent, però no s'hi pot fer més del que ja està fent el disciplinat govern samurai. Si el tsunami i l'accident nuclear haguéssin passat a casa nostra, ara mateix estaríem vivint una combinació entre un apocalipsi zombie i Mad-max. No obstant, aquest no és el tema.

La situació d'extrema urgència a la que fa referencia un servidor té a veure amb l'Atlètic de Madrid, la incultura màxima, l'humor animal i les tres dimensions. Lògicament, això no pot ser més que la quarta part de la llegendària saga de Torrente.


"Sincerament, una de les persones més llestes de la península."

Aquesta entrada de blog no pretèn ser una crítica a la saga d'en Segura, ja que la troba una paròdia de la societat espanyola realment entretinguda a estones i que està molt per sobre d'una gran quantitat de películes de pseudocinema espanyol. No només la troba divertida, sinó que a més va aprendre que hi ha dos tipus de persones: les que es renten les mans abans de pixar i les que se les renten després. A partir del dia en què va sentir aquesta profunda reflexió del fan nº 1 del Fari, un servidor es renta les mans abans i després. És questió de respecte cap a un mateix i cap als altres. Bravo Torrente!


No perdem l'oremus, que l'assumpte és greu. El que un servidorvol avisar en aquesta entrada és el següent: està molt bé que aquestes pel·lícules estiguin bé i que la gent les comenti i rigui; però d'aquí a que en el primer cap de setmana hagi sigut la quarta pel·lícula de tots els temps que més calers ha recaptat a Espanya en el primer cap de setmana als cinemes (per damunt d'Avatar, per exemple), n'hi ha un bon tros.


Moment demagògic
Això és un bon indicador del nivell cultural d'aquesta terra d'honor, "cojones" i pura raça. Tots els peninsulars coneixem a la perfecció la massa abdominal d'en Paquirrín, però no sabem qui és Tolstoi, tots sabem que la Belén per la seva filla mata, per ella mata!, però no hem vist cap pel·lícula de Chaplin ni sabem situar Afghanistan al mapa. Potser no hauria anat malament per a la humanitat que el tusnami hagués sigut a Marbella i que la central en qüestió fós la d'Ascó...

diumenge, 13 de març de 2011

Simbòlica defecació sobre les antigues fans dels Beatles

Hi ha gent que no aprofita la sort que té. Hi ha gent que tot i saber que està formant part d'un moment històric, es limita a deixar-lo passar, xisclant, cridant i simulant desmaiar-se.

Si, estimat lector, un servidor està parlant d'una de les majors atrocitats del segle XX: les fans dels Beatles.
Aquella llegendària i sorollosa massa amorfa no només ha provocat el cabreig de les futures generacions (que no hem pogut disfrutar d'un concert grabat en directe dels Quatre de Liverpool que se senti en condicions), sinó que a més, ja en el seu temps van provocar que en John, en Paul, en Ringo i el gran George acabéssin fent els concerts a dalt dels terrats, com si de gats i no d'escarbats anés el tema.
"Fugim joder, que vénen les fans!"

En defensa de les estridents i apocalíptiques fèmines, un servidor aporta un argument: durant els anys 60-70, el públic dels concerts encara no estava entrenat com ho està ara. No era gens típic que el conjunt que actuava deixés cantar al públic, i les dones no ensenyaven els pits al cantant enfilades a les espatlles d'algun home. I la música era bona. Tampoc era típic que els adolescents anessin beguts a veure els Sex Pistols. Directament es fotien pastilles, i això li treia dinamisme als concerts.

Ben mirat, aquest paràgraf no era cap argument a favor de les fans dels Beatles. Bàsicament perquè no hi ha res que pugui justificar els horrors perpetrats contra de l'esfera musical per les adolescents filles de capitalistes americans multimilonaris i conservadors.

Per sort, totes aquelles joves ara son velles arrugades que intenten anar de hippies i parlen del concert de Shea Stadium contínuament, com si haguéssin sentit alguna cançò per damunt tota la cridòria.
Hipòcrites, mentideres i assassines. Podriu-vos dins les vostres carcasses i deixeu pas a les noves generacions, que almenys intentem recordar i reviure allò que no vau saber aprofitar. Velles bojes de merda...

Video que retrata el patetisme de la situació. Per sort és de mala qualitat:

dimecres, 9 de març de 2011

Cendres, pols d'estrelles, cucs, tombes i descomposició

Dimecres de Cendra, un dia en el qual es recorda que de la pols venim i a la pols tornarem, entre altres coses. Aprofitant aquest alegre dia, un servidor continuarà amb la segona part de la Saga de la mort i de tot el conjunt de fenòmens que intenten portar la contrària a la vida, com podrien ser les comèdies americanes o els espinacs.

El capítol d'avui pot ser que per alguns adopti tonalitats fosques, de desesperació i dolor. Lector, si ets d'aquells que tenen por a la Mort, no continuis llegint i visita aquest enllaç.

Si has aconseguit eixugar-te la suor freda del front i deixar de tremolar, benvingut siguis estimat lector a la continuació d'aquesta mortal saga.

El Sr. Dimecres de Cendra, tot i tenir molts anys d'experiència i uns grans coneixements, comet una imprecisió que un servidor es disposa a corregir. Cert és que provenim de la pols i que a la pols tornarem, però cal especificar de quin tipus de pols sortim si es vol tractar el tema amb seriositat i rigor científic. Davant aquest dilema hi ha dinou teories que ofereixen disset possibles respostes: la teoria argil·losa, la teoria gal·làctica i la teoria de la patata.

Teoria gal·làctica

Partícula de pols observada amb microscopi electrònic.
D'aquí uns anys serà part del nas del fill de la Natalie Portman

Els científics diuen que som, en últim termini, pols d'estrelles. Això pot semblar un disbarat, però el que ens volen dir els estimats amics dels àtoms és el següent: en els primers temps de l'Univers, quan el Big Bang acavaba de petar, els primers àtoms que es van formar, a causa de la seva simplicitat, van ser l'Heli i l'Hidrogen. Aquests elements, amb el pas del temps, es van anar fusionant per formar la resta d'elements de la taula periòdica, que a la vegada van formar molècules cada cop més complexes fins a arribar a la guay categoria de biomolècules, que es podria dir que són els "bitxitus" que formen les cèl·lules. Resumint, la teva orella
dreta fa uns milions d'anys pertanyia a Antares II.

Teoria argil·losa
La segona teoria, molt més sutil i estèticament més atractiva (si això pot ser), defensa que els homes provenim de l'argil·la. El Gran Terrissaire, una tarda d'estiu, va agafar terra del terra i ens va fer. La veritat és que per fora li vam quedar bastant bé, però alhora d'insuflar-nos la vida, la va liar una mica amb el tema dels nostres defectes i ganes d'autodestruir-nos amb tot el que tenim a mà, ja siguin pals o ametralladores. Aquesta teoria té pocs seguidors, però tot i així no s'ha de descartar.

Teoria de la patata
La més divulgada teoria és la que defensa que l'home està fet de pols de patata. Com que ja se n'ha parlat molt i de moltes formes, un servidor no s'estendrà més sobre el possible origen tubercular de la nostra espècie.

Teoria dels crancs de riu
Sóc un hacker que s'ha colat al blog d'aquest matat, i us dic la veritat: l'home no vé ni de les estrelles, ni del fang ni de la patata, l'home en el fons no existeix. Som una ficció ideada per una avançada societat de crancs de riu americans amb la fi de riure's de les nostres contínues desgràcies. Som joguines virtuals dels crustàcis

Un servidor demana disculpes per aquesta patètica intromissió d'un abduït de la xarxa. No cal dir que és un disbarat pensar que els crancs de riu ens han dissenyat per humiliar-nos.

Habent resolt el possible dilema sobre el tipus de pols del qual provenim, a un servidor no li queda més opció que prosseguir en l'anàlisi del mortal fenòmen. Com de l'abans de la vida no ens en recordem i del després no ha tornat ningú amb gaires ganes d'explicar-nos-ho, el què realment ens hauria de preocupar es l'intermig entre els dos estats polsosos. No hi ha cap mena de dubte que es tracta d'un període limitat de temps, marcat per les alegries i les penositats. A cadascun dels éssers animals, vegetals, fongs, mòneres i protistes ens toca decidir com vivim aquesta breu temporada de la vida.

Hi haurà la típica alga vitalista que decidirà cremar els seus dies en orgies, bevent alcohol i anant a concerts de rock, portant fins a l'extrem el sobreesmentat i malutilitzat principi del carpe diem. A l'altra banda, però no per això menys respectable, trobem el clàssic cactus eremita que decideix passar-se la vida perdut al desert, reflexionant sobre l'alternança de les estacions i el piular dels ocells. Un servidor insisteix en què tota forma de viure i tota forma de vida és respectable: ¿què és això de despreciar algú per ser una ameba o perquè és feliç violant nens petits? En tota societat avançada s'ha de respectar la forma de viure i pensar dels que ens evolten. Sinó, la línia que separa la democràcia del totalitarisme desapareix.


Moment demagògic
Estimat lector, triis la forma de vida que triis, és recomanable no equivocar-se. En Kurt va decidir passar a l'Història deixant un "bonito cadàver", però no va ser avi amb la Courtney (afortunadament), ni va anar a Port Aventura, ni va provar el sushi, i va morir sol amb 27 anys.
R.I.P. i gràcies per la música que ens vas deixar.

dilluns, 7 de març de 2011

Sobre el moviment de plaques tectòniques en els pròxims mesos i també sobre els ganxos

El resultat de la darrera enquesta realitzada als estimats lectors d'aquest blog ha revelat un fet sorprenent, meravellòs i alhora terrible: Davant la frase inacabada "Aquest estiu viatjaré...", un devastador 61% dels estimats lectors ha contestat que no viatjaria, que simplement es limitaria a esperar que Vietnam viatjés cap a ells. Si, estimat lector, curiós però cert. Et pot semblar una cosa absurda, però a un servidor, que més d'un 60% de la població del planeta contesti de la mateixa (inquietant) manera, li treu la son.

L'única explicació científica al possible futur desplaçament d'aquest conflictiu país del sud-est asiàtic habitat per comunistes és la següent: jgfm´ññh6bnñ+ganxovella34hjvb.

Són també molt fàcils de determinar les terribles conseqüencies que portarà aquest moviment de plaques tectòniques: no només morirà tota la població charlie per esfondrament de tota la xarxa de túnels en la qual habiten. També moriràn tots els habitants de tots els països que es trobin enmig del pas de Vietnam: el gegant selvàtic esclafarà sota la seva massa tota forma de vida que no tingui temps de fugir. Un càlcul aproximat indica que moriran per esclafament tectònic uns 222'5 milions de persones, el doble de primats i cinc vegades més aquesta quantitat d'insectes i crustacis diversos. Si això et sembla terrible, estimat lector, ets patètic. Passaran coses pijors:  el nivell del mar pujarà 10 km, l'extensiò de l'Antàrtida es multiplicara per 13, els continents es convertiràn en deserts, la pluja serà de foc, la població que sobrevisqui s'haurà d'enfrontar a un exèrcit de mòmies, et trencaràs una cama, tot estarà plè de plagues de llagostes i escorpins que assolaràn la terra i els Quatre Genets de l'Apocalipsi tornaràn a sortir a donar un volt.

El setembre però, no hauràs d'anar a classe, perquè el professor no hi serà. I podràs menjar totes les xuxes que vulguis i comprar-te un gos, perquè tot serà gratuit.

I d'aquí poc, un manual de supervivència per a la Fi del Món.


Superfície vermella: futura extensió antàrtica
Fletxa vermella: trajectòria de desplaçament de la capa tectònica vietnamita
Països verd llimona: els afectats directament per l'esclafament del gegant comunista



dimarts, 1 de març de 2011

Sobre l' "amor de madre", l'esport, el llenguatge políticament correcte i l'Universitat (O com filmar Braveheart sense gastar-se un euro)

Segon partit dels quarts de final de la lliga d’handbol universitari a Madrid. Col·legi Major Can Mauro (local i amb sis gols pel davant pel partit d’anada) contra el C.M. La Púa.
Les condicions climatològiques són idònies: temperatura -2o C, ràfegues de 200 km/h en direcció nord-sud-est-oest, gel, neu, llamps, boira i ovelles enmig de la pista.
El públic es col·loca a les grades. Comença el joc.
-El Can Mauro es un sentimiento, que se lleva, se lleva muy adentro, yo por eso te sigo a dónde sea, soy maurino hasta qué me muera! lololololo, lololololo- entona el públic mentre comença a obrir els brics de Sangría Don Simón i a buidar les ampolles de Mahou.
- La púa es un sentimiento, que se lleva, se lleva muy adentro, yo por eso te sigo a dónde sea, soy púano hasta qué me muera! lololololo, lololololo- es defensen els del C.M. La Púa mentre treuen els bombos, les botzines i més ampolles i brics.
El partit en si està essent una merda, els jugadors tenen fred i ningú els hi fot ni cas. Però és que realment són el que menys importa.
Continua arribant gent a la grada i es continuen obrint ampolles de birra i cartrons de sangria.
Al minut deu, el Can Mauro anem guanyant de 5, i la cosa es comença a animar:
-¡ÁRBITRO PITANDO, Y TU MADRE FOLLANDO. ÁRBITRO PITANDO Y TU MADRE FOLLANDO! -animen els de La Púa quan veuen que “empieçan mal”.
-¡VOY A CORTARTE LAS MANOS, HIJO DE PUTA, PÚANO. VOY A CORTARTE LAS MANOS, HIJO DE PUTA, PÚANO!- anima l’ “hinchada” del Can Mauro
 Un servidor, que juga a l’extrem esquerre, al costat de la grada, comença a rebre els primers comentaris d’ànim per part de l’afició de l’equip contrari:
-Tú, extremo, ¿te han dicho nunca que a parte de feo parece que tengas 13 años? Hijoputa.
El resultat al minut 20 és de 9-3.
Arriba la policia. Ens demanen que no fem tant soroll, que hi ha veïns que s’estan queixant. Ni cas, son les 10 del vespre i no és hora de callar.

"Petita mostra de la gran varietat existent
de cervells d'Homo sapiens sapiens"

Ara comencen a pillar els  porters.
-¡Gordo! ¡Sí, tú, el gordo que está en la portería. Si quieres parar algún gol, imagínate que te lanzan vacas en vez de balones! Hijoputa.
Abans de la mitja part, ja hi ha la primera baralla entre jugadors. El central del Can Mauro, que es calenta ràpid, acaba de rebre un cop de colze a la cara, i a la seguent jugada entra amb el genoll per davant, petant-li els ous al pivot. S’encaren. L’àrbit no s’atreveix a expulsar-ne a cap dels dos. El públic hi torna:
-¡ÁRBITRO PITANDO, Y TU MADRE FOLLANDO. ÁRBITRO PITANDO Y TU MADRE FOLLANDO!
Mitja part. Balanç: 2 lesionats de la Púa i un lesionat de l’equip local. 13-5
Es reinicia el joc.
-!Y MÁS ALCOHOL! ¡Y MÁS ALCOHOL! ¡Y MÁS ALCOHOL! Y MÁS ALCOHOL! ¡Y MÁS ALCOHOL! ¡Y MÁS ALCOHOL! ¡TU PUTA MADRE PARIÓ UN MONGOL¡
-¡TU MADRE ME LA CHUPA SIN CONDÓN, TU MADRE ME LA CHUPA SIN CONDÓN, CAN MAURO MARICÓN, CAN MAURO MARICÓN! CAN MAAURO MAARIICÓN.
-¡QUEREMOS PAN, QUEREMOS VINO, QUEREMOS A LA PÚA, COLGADA DE UN PINO! ¡CON UN LETRERO QUE DIGA, CON UN LETRERO QUE DIGA, CON UN LETRERO QUE DIGA, COLGADA POR SUBNORMAL, COLGADA POR SUBNORMAL! ¿QUÉ? ¡COLGADA POR SUBNORMAL! ¿QUÉ? ¡COLGADA POR SUBNORMAL!
-Número 41, tengo a tu madre fichada, ¡y es una guarra de cojones!
-¡Negro de mierda, vuélvete a tu país!
-¡Córtate el pelo, cabrón!- els del Can Mauro al capità de La Púa, que és calb.
Primera baralla entre gent del públic. Unes vint persones partint-se la cara amb entusiasme durant un minut i mig i l’àrbit amenaça de posar una multa als dos equips si no es calma la cosa a la grada. La cosa es calma. Tot torna a la normalitat:

-¿PERO ESTO QUÉ ES?¿PERO ESTO QUÉ ES? ¡ESTO NO ES UN PORTERO ES UNA PUTA DE CABARET! ? ¡ESTO NO ES UN PORTERO ES UNA PUTA DE CABARET!
-32, ¡CHUPAPOLLAS!
Cal dir que el 32 és un servidor i que acaba de marcar el 17è gol del seu equip. D’aquí que sigui elogiat pel públic.
Jugar d’extrem et permet fruir de l’immensa creativitat del públic oponent, que és capaç de crear en temps rècord una quantitat espectacular d’insults, desagradables fins al punt que un servidor, per respecte al lector i a la seva família, s’abstindrà de plasmar en píxels.

-No sabia que fóssim més
avançats que els humans!
-Així és, fill meu.

Segona baralla entre jugadors, aquest cop ja més participativa: La Púa està a punt de marcar de contraatac, però el killer del Can Mauro, -un lateral que és el segon any de la seva vida que juga a handbol,- li fa la traveta pocs instants abans que aquest arribi a la línia de 6 metres per marcar. Vermella directa. El desgraciat que ha rebut la traveta s’aixeca i intenta enganxar-li el nas al killer, però no pot, perquè el nas li enganxa a ell amb un cop de puny el nostre pivot, que no perd el temps.
En 5 segons, els 28 jugadors estem apilonats enmig del camp provant de partir algun os d’algun jugador, però quan comença a baixar el públic al camp, la cosa es disgrega poc a poc per acabar donant pas als últims cinc minuts de partit, bastant tensos.
Ningú sap de quant guanyem. Falten 2 minuts per acabar el partit.
Per acabar bé, el nostre central -que com ja s’ha dit s’escalfa bastant ràpid- torna a rebre un cop de colze a la cara i aquest cop si que no hi ha res a fer.
Per escrúpols i per manca d’habilitats narratives, un servidor fa un salt de dos minuts cap al futur. Hi ha 200 persones rebentant-se amb tot el que tenen a mà, cridant i sagnant per tot arreu. Com que no hi ha ningú que ho pari, la batalla campal acaba per aturar-se per si sola a causa de l’esgotament i d’aquell element desconegut que fa que les baralles no puguin durar més de 3 minuts encara que hi hagi una massa d “aficionats” etílics disposats a matar-se. No ha passat res excessivament greu. Algunes fractures de braços i costelles, 7 ó 8 nassos a la merda i algun tall a la cara pels vidres.
Evidentment, el partit es dona per acabat i la multa serà gorda, però tothom marxa encantat.
L’endemà a l’hora d’esmorzar, tothom comentarà que ha estat un dels millors partits dels últims cinc anys. Ningú sap el resultat.
Com de meravelloses i sorprenents són l'intel·ligència humana i la vida universitària.