"Para comunicarse con el personal de la estación, utilice los interfonos amarillos "
Sòcrates

dissabte, 26 de febrer de 2011

Unes miques de llums de neó, cubates, hormones, minifaldilles i ucraïnesos

Aquest el nostre planeta és patètic, i la perversió i astúcia de la raça humana han arribat a nivells insospitats en temps dels clàssics.

Tal afirmació seria tòpica, infundada i irrellevant si no fos fruit de les conclusions extretes per un servidor a partir d’un estudi sociològic dut a terme durant els últims 4 anys de la seva vida en diverses societats urbanes.

Com es fàcil d’imaginar per un lector despert, després de llegir el títol, el camp d’estudi ha estat el món de la festa nocturna: durant tota la seva obscura i turbulenta adolescència, el progenitor d’aquest blog va passar les nits observant, contrastant i analitzant els mecanismes empleats a les discoteques per atreure personal i enriquir-se.

Un servidor ha vist coses que costen de creure: des de camaleons fent striptease a la barra americana de Pachá Madrid fins a festes temàtiques on tothom anava disfressat de cèl·lula procariota, passant per karaokes en swahili, sessions d’espiritisme amb gravetat nul·la i concursos de vomitar.

És innegable que han estat experiències sorprenents i sovint enginyoses, però cap d’aquests sistemes d’atracció de consumidors d’alcohol ha estat tant efectiu com el que un servidor ha batejat amb el nom de Sistema d’atracció de personal per activació hormonal dels individus del sexe masculí utilitzant l’afluència femenina com a vector activador (S.A.P.A.H.I.S.M.U.A.F.V.A.) o també Sistema de “tiran más dos tetas que dos carretas”.
"Tutu, que avui a Royale les ties
si van en pilotes entren gratis!"

El S.A.P.A.H.I.S.M.U.A.F.V.A., conegut a la perfecció per tots els que participem de la vida nocturna de les metròpolis, és una tècnica anihiladora de la dignitat de l’espècie humana, rebaixant l’home a una mena de primat mogut únicament per l’instint de procrear, molt necessari però que a vegades porta a situacions massa còmiques.

Com que tothom sap com funciona, només en faré una breu descripció: les dones entren sense pagar ni l’entrada ni l’alcohol als locals (o fan preus especials si van en bikini i coses masclistes per l’estil). D’aquesta manera, com més dones hi hagi al local i més borratxes vagin, més probable és que els vertaders consumidors de la nit, els homes, es disposin a visitar la discoteca per intentar jalar-se tot el que es mogui.

Costa de creure que a una discoteca de Madrid li pugui sortir a compte que totes les dones entrin sense pagar i que a cada grup de quatre noies els hi regalin una ampolla de ron. Doncs és així, perquè al darrere de quatre noies potencialment etíliques, una massa desbordada de joves hormonats fins al cul pagarà entrada i 3 consumicions.

No obstant, un excessiu allau de mascles pot arribar a produir l’arxiconegut efecte “Festa Oscar Mayer”¸ temut per tots els empresaris de la faràndula i la xauxa: per cada 4 femelles, 50 mascles “gossejant” al voltant. Patètic.

Patètic i perillós, perquè es llavors quan les baralles per fer-se amb la femella augmenten, i la sang comença a córrer sense parar.

Lector, tant si ets mascle com femella, intenta evitar les Frankfurt Parties, són molt desagradables.

dimecres, 23 de febrer de 2011

Sobre l'alegria de viure, els pollastres, les navalles, el tenir i el no tenir

Evidentment, el comiat d'aquest blog publicat en la darrera entrada era totalment mentida. Un servidor tenia ganes que tothom comentés al blog demanant-li que no parés de vomitar genialitats en forma de píxel, enriquint el món amb uns fems tan necessaris com aquesta entrada.

Evidentment, també, l'ambició de fama i poder d'aquest mateix servidor van quedar truncades en temps rècord: ni un trist comentari demanant la continuitat d'aquesta digital obra mestra. Ni una sola paraula d'ànims enfront les adversitats a les que suposadament s'enfrontava l'artista. Res.

Un fet no tan evident, però no per això menys cert, ha estat l'intent d'agressió d'un pollastre mascle a un servidor quan aquest tornava de l'universitat. Es desconeixen les causes de l'atemptat fallit.


"Oh it's such a perfect day" Lou Reed

Si et penses que ets un desgraciat i vas pel carrer, mira al teu voltant i veuràs un gordo, un alcohòlic, un friki de la guerra de les galàxies, un polític, una paperera, un semàfor, un atracador, un drapaire, un atracador que vé cap a tu, un pare de familia sense feina, una dona maltractada pel seu marit, una pobre noia obligada a prostituir-se, un atracador que et demana si tens un euro per anar a visitar a la seva avia, una dona que maltracta el seu marit, un avi amb alzhèimer, un paralític, un infeliç que no sap qui són Queen, un atracador que et treu la navalla i te la clava a l'estòmac, el terra (borròs), una gran quantitat de cames al teu voltant que criden i corren (una està enguixada) (tot borròs), les teves mans plenes de sang (borroses), un nen petit que plora i s'ha perdut (més borròs encara), una camilla (borrosíssima), dos infermers (cada cop més borrosos), una ambulància també borrosa... i res. 


Obres els ulls i veus, a la teva dreta, la teva germana que et mira preocupada. Als peus del llit, una enfermera sexy. Gires la vista i et trobes els teus pares amb els ulls plorosos, que donen gràcies al Cel perquè no t'han perdut per sempre. Et mires l'estòmac, i veus que encara tens la navalla clavada!! Mentida, t'ho has imaginat.

Al cap de dos dies a l'hospital has vist passar drogadictes, gent que ha perdut les dos cames en un accident de cotxe, gent que ha perdut dos germans en un accident de cotxe, persones que porten 4 setmanes en coma, doctors que són infidels a la seva dona amb l'infermera sexy, infermeres que no són sexys...


És veritat que has suspès tots els exàmens del primer cuatrimestre i que vas estudiar com un desgraciat (això vol dir que ets una mica curt). I també que cuasi et maten amb una navalla infectada. Un servidor també et reconeix que ets una persona tímida, que no lligues i que no se't donen bé els esports (el Voley no conta), però ets un màquina jugant al Call of Duty Black Ops, tens molt bons amics, llegeixes molts llibres, tens aigua corrent, dos pares i una germana, la col·lecció sencera del ninots de Digimon, bolis de recanvi dels quatre colors més bàsics*, braços i cames, un llit, tres plats al dia, has vist totes les pel·lícul·les de Monty Python, ets el que més cervesa traga en un minut de tot el grup de col·legues, saps fer pà amb tomata etc. etc. etc.
Sigues feliç lector. Sigues feliç perquè tens moltes coses per les que donar gràcies i que ningú més té.

Un servidor, per exemple, té uns arxivadors que estan molt i molt guapos, Edición Limitada de Jordi Labanda.

Fotet.

*Blau, negre, vermell i verd. Per ordre d'importància.


dilluns, 21 de febrer de 2011

La fi dels temps, la monotonia, els moniatos i els comiats (Imprescindible posar el video abans de començar a llegir)

Kronos es menja els seus fills. Doncs avui a un servidor li és absolutament igual morir devorat pel seu pare. Les hores d’aquesta tarda han anat passant, i un s’ha limitat a donar voltes sense direcció clara, com si busqués un pendrive perdut o una caixa plena de cromos de quan era petit.
"Goya ja ho sabia"
Kronos a les cinc de la tarda ja li ha arrencat un braç a un servidor.  Aquest, indiferent al dolor, no ha tingut major ocurrència que dedicar-se a canviar les cordes d’una guitarra que estava de puta mare fent una becaina dins la funda. La guitarra s’ha emprenyat i ha sonat molt malament durant una estona. El servidor l’ha tornat a la funda, ha encès un ordinador que portava uns dies inactiu, ha obert el Word, ha posat un CD de cançons que posa quan està trist i a començat a escriure sense saber com acabarà aquesta entrada. De la segona queixalada, el déu del temps se li acaba d’emportar la cama dreta. Un servidor  reprim© el pobre inútil del servidor mira per la finestra i veu uns núvols que contribueixen, al més pur estil de Hollywood, a l’ambient de tristor, destrucció i patetisme en general que ofega aquesta tarda. Cama esquerra a prendre pel sac.
Un servidor es reprimeix les ganes de cridar i de cop sona Whisky Barato, d’en Fito. Abans de trobar quelcom enginyós per dir d’una cançó tan lliure, s’acaba, i torna a sonar un tema melancòlic: Jersey Girl de Tom Waits. Ara si que no hi ha res a fer. Escoltant la trencada veu d’en Waits i menjant un Toblerone

Enfilat a la cadira com pot, i abans de morir dessagnat, un servidor tecleja el que seran les últimes paraules d’aquest blog. Un blog que ha perdut la seva raò de ser perquè un servidor ha perdut les ganes de fer-lo viure i de viure ell també. Per dir adéu, encara que no sigui veritat el que dirà aquest penós individu amb ànsies de fama i poder: "He visto cosas que vosotros no creeríais: atacar naves en llamas más allá de Orión...He visto rayos C brillar en la oscuridad cerca de la Puerta de Tannhäuser...Todos esos momentos se perderán... en el tiempo, como lágrimas...en la lluvia...Es hora, de morir"

diumenge, 20 de febrer de 2011

Flaix FM, el flagel de les Muses (O Johnny, la gente está muy loca)

Rajar a vegades és necessari. I ara un servidor es disposa a fer-ho. Per deixar clar que es tracta d’una opinió meva, i per escriure amb més comoditat, avui faré una gran excepció i parlaré en primera persona.
Em rebenta que la gent no tingui cervell. Quan avui surtis de festa, un retrassat de DJ et dirà que els temes que et posarà durant aquella sessió son la millor música que hi ha en el mercat en aquells moments. A més, l’endemà, tu posaràs la radio, sonarà Flaix FM i et diran que un dels requisits bàsics per arribar a la categoria d’ésser humà és escoltar la mateixa merda que vas escoltar ahir a la nit mentre t’intentaves liar amb aquella lletja que al final no et va fer cas (no he dit gorda perquè no tinc res en contra de les persones amb molta matèria).
Que t’acabi agradant el que punxen a les discoteques en general, tot i que denota una gran manca de personalitat, seria comprensible si de debò fos música, però no és el cas. El soroll que ara està de moda consisteix en: una base de màquina idèntica a totes les cançons i un retrassat amb veu de “papito latino” dient gilipollades masclistes amb un to de seductor/maltractador de dones que em posa malalt.

"El destí d'aquest el nostre planeta si la gent no escolta música de debó"
La gent sempre es caga en el reggaetón, i amb raó, però no s’adona que els “temazos” que escoltem a les discoteques són la mateixa merda musical llatina però amb una base electrònica més ràpida. Joder quina puta merda.
I si no estàs d’acord, imbècil/imbècila que t’agrada Pitbull, David Guetta, Juan Magan i no sé quines merdes més perquè penses que es tracta de música bona de debò, fes-te un parell de preguntes: ¿Com puc saber si és música bona o dolenta si no tinc cap criteri, ja que tota la vida me l’he passada escoltant los 40 Principales i FLAIX FM? ¿Com puc ser tan deficient o limitat mental com per no acabar fins els collons d’escoltar 34.555.666.775.685.940.496.840.976.843.087.079 vegades al mes a la Rihanna dient que li agrada com li dius mentides i li poses les banyes? (Molt retrassat l’Eminem, per cert. Jo si fos ell no ho faria. Almenys no amb la Rihanna.)
Em diràs, estimat lector, que sóc molt radical i que he d’entendre que hi ha gent que prefereix Sexy Bitch que Working on a Dream. Doncs sincerament, no ho entenc. Et juro que ho he intentat, i quan surto de festa faig l’esforç d’oblidar que totes les cançons que sonen són variants de la mateixa i passar-m’ho bé. I m’ho passo bé, però em dona la sensació que formo part d’un ramat de retrassats en una pista de ball, etílics, desprenent hormones i pensant en procrear.
Amb això sembla que vulgui dir que el meu gust musical és brutal i que per aquesta raó tinc més drets i menys obligacions civils en una societat en la qual el 22% de les persones que la formen pateix alguna mena de malaltia mental o desviació psicològica d’algun tipus...
Doncs el que et vull dir en el fons és més simple: accepto que de tant en tant escoltis aquesta merda de música, i que quan surtis de festa la ballis i t’ho passis bé. Però sisplau, no et farà cap mal si intentes canviar una mica i endinsar-te en un meravellós món que està per descobrir.
Idiota de merda.
*Tots els insults van dirigits només a aquelles poques persones que realment escolten aquesta merda per voluntat pròpia.
**Si m’he expressat malament en algun moment i no s’entenen les meves idees és lògic: l’odi que sento mentre escric això m’ofusca la ment.

dijous, 17 de febrer de 2011

Brevissima reflexió sobre la mort dels vegetals (Escoltant el Sgt. Pepper’s)

La mort ens arriba a tots, i sempre arriba igual: el desprevingut mort en potència va pel medi fent qualsevol cosa i es mor sense avisar a ningú. A vegades però, té la sort de saber què li ve al damunt amb una antelació suficient com per dir adéu a tots els estimats, cometre un parell de bestieses i acomplir els desigs més impossibles. Aquest podria ser el cas d’algú amb càncer o SIDA, que tot i passar-les putes, si és valent, ho té millor que al típic que l’atropella un avió que volava a poca altura pel que fa al tema dels comiats.
La mort és un tema que dóna molt de joc , i un servidor no el voldria esgotar tot d’una entrada. Per aquesta raó, avui es limitarà únicament a estrenar el què a partir d’ara rebrà el nom de Saga de la mort i de tot el conjunt de fenòmens que intenten portar la contrària a la vida, com podrien ser les comèdies americanes o els espinacs, un conjunt d’entrades que intentaran resoldre els misteris d’aquest desconegut i inevitable fenomen terminador de tota activitat biològica.
"No només la mort els hi provoca dolor als vegetals"
Per començar a familiaritzar-te amb els conceptes i la metodologia emprada en aquest tipus d’assajos, i també per atreure la teva atenció cap a un tema tant definitiu com és la no-vida, a un servidor li ha semblat adequat començar per analitzar el mortal fet des del punt de vista dels vegetals.
Matar un pollet et fa pena, matar un recent nascut també. En canvi, destrossar amb un fòrceps un fetus humà de 4 setmanes, arrencar-li el cap a en Cristiano o esclafar una tomata et deixa indiferent. En el cas del portuguès és distint, però la causa per la qual no sentim cap remordiment en acabar amb la vida de la tomata o el fetus és ben simple: no ens sembla que estiguin vius, ja sigui per l’aspecte o per la seva inactivitat. Dons bé, fa poc (18 anys) ha sortit un estudi que ha demostrat que les plantes criden quan pateixen alguna agressió. I no és broma. Es veu que els que criden més son els plàtans, que es queixen per qualsevol cosa. Les pastanagues i els melons, en canvi, segons els instruments de mesura empleats, són vegetals obstinats i valents, que no emeten gemec algun ni quan els pelen o trituren.
Sigues conscient, estimat lector, que quan et poses una oliva a la boca, aquesta, en els moments previs a que la obris per la meitat amb les dents i li arrenquis el seu dur cor, estarà emetent un últim crit agònic de tal magnitud a nivell vegetal que els arbres tremolaran de por i pena. És en el precís instant que escups el pinyol al cendrer quan l’oliva expira i diu adéu a aquest dur món que no l’ha tractat mai bé. En un gest de silenciosa venjança, les últimes olives que queden a la llauna sempre estan mig podrides o són més lletges que les seves companyes devorades, i moren orgulloses de saber que tindran mal gust i et posaràs de mala llet.

dimecres, 16 de febrer de 2011

Sobre els nazis, el Senat, la desconfiança i la Nicole Kidman

No sé si hauràs vist una pel·lícuI·la* que es diu Vencedores o vencidos. En poques paraules, es tracta d’una crítica al positivisme jurídic a través d’un dels judicis de Nuremberg. En el judici s’analitza si l’acusat, el jutge Ernst Janning, va actuar legítimament aplicant l’ordenament jurídic establert per Hitler.
És una pel·lícul·la** extremadament interessant, sobretot per la propaganda subliminal de Cola-Cao© que hi ha al voltant del minut 47. Sense embarg, el principi es terrorífic i espanta a la majoria de potencials espectadors, perquè et fan creure que els diàlegs de tota la pel·lícul·la*** es desenvoluparan en alemany i seran pacientment traduïts a l’anglès paraula rere paraula pels traductors de la dècada dels 40. Afortunadament, el director de la pel·lícul·la**** va veure que seria de retrassats fer-ho així, i es va passar pel forro el sistema de traducció simultània de postguerra, convertint la pel·lícul·la***** en una obra d’art.
En canvi, els polítics d’avui en dia, possiblement pel seu amor a la cultura, haurien preferit que tot el film hagués consistit en:
Advocat defensor d’Ernst Janning al traductor: “Sie sind eine sehr dumme anwalt”
Traductor al fiscal: “Ets un fiscal mol tonto”
Fiscal al traductor: “I tu un fill de p**a”
Traductor a l’advocat defensor d’Ernst Janning: “Und ihr kind prostituierte”
Advocat defensor d’Ernst Janning al traductor: “Ich habe eine kuh die Orangen ausgeschieden”
Traductor al fiscal: “Però tinc una vaca que caga taronges”
El Fary a la teva veïna: “No me cameles mujer”
Fiscal al traductor: “Vaya conyàs aquest judici. Digues-li a l’advocat defensor del Sr. Janning que aprengui anglès.”
Thom Yorke, en el moment de veure els
primers moments del judici a Ernst Janning
(el video delfinal de l'entrada)
Un servidor no s’estén més en la conversa que s’esdevingué perquè considera que ja ha quedat prou clar com d’incòmode, lent i complicat és el diàleg en dues llengües diferents. No només alenteix enormement les converses, sino que pot portar a la pèrdua de matisos i a deformacions del missatge, ja que els traductors, en el fons, són tots uns cabrons. Si no, mireu La Intérprete.
Doncs bé, això, que sembla tan obvi, no ho és pels nostres estimats polítics (de merda): enlloc de buscar facilitats i d’intentar assolir una bona comunicació amb una llengua comú que tots parlen a la perfecció, els plens al Senat s’han convertit en un Nuremberg II. No només perquè estigui ple de nazis i comunistes, sinó perquè per entendre’s en les llengües oficials de l’Estat Opressor necessiten traductors que provoquen una despesa aproximada de 12000 euros cada sessió.
Abans de començar-vos a cagar en un servidor, varies coses:
1-      El Senat sobra, i ja estem tardant a fer-lo desaparèixer del mapa.
2-      En temps de crisis, els 12000 € de cada sessió es podrien invertir en coses més útils.
3-      Per aquells retrassats que ho defenseu diguent els calers es tiren en quantitats molt superiors, per coses de menys importància com per exemple els Audis o els trajes: D’acord, l’Administració pública és patètica, però aquesta llei no fa més que contribuir a que aquesta Península se’n vagi a pendre pel sac.
4-      Pels mateixos, que li direu a un servidor que en un Estat Autonòmic de debò tothom té dret a expressar-se en la seva llengua: Sigueu una mica pragmàtics i realistes: el català no desapareixerà del planeta si a Madrid el que s’intenta és buscar alguna mena d’acord amb els fatxes amb un idioma que t’entenguin enlloc de contribuinr a un clima de mala llet.
5-      Pot ser que algú li digui a un servidor que té uns pits preciosos. En aquest cas, retrassat, és que t’has equivocat de pàgina. Això no és pornografia.
6-      També em direu que no és cert que el sistema de traducció simultània català-castellà-gallec-aranès-basc-bable dificulti la comunicació, sinó que més aviat la facilita, ja que hi ha polítics que tenen dificultats en expressar-se en castellà i es senten més còmodes parlant en la llengua materna. Dues coses: si és així, es deixa en evidència el nivell cultural dels nostres dirigents i a més, s’ha demostrat que no és així ni en el cas d’en Carod, que per negociar amb ETA ho va fer sense traductor.
7-      És evident que és una cosa opinable, sobretot si te la suda que els calers es continuïn tirant per la finestra de 12000 en 12000 i tinguis tanta desconfiança en la teva Comunitat Autònoma com per creure que no serà capaç de defensar la seva llengua en el seu territori.
8-      Un conjunt de vectors és linealment dependent quan un dels vectors dels conjunt està format per una combinació lineal dels altres.
9-      Les rodes de camió quan exploten fan un soroll acollonant.

*Les eles geminades són divertides.
**Molt divertides.
***Hilarants.
****L’humor personificat
*****Excessivament graciosèrrimes.


dimarts, 1 de febrer de 2011

Insomni d'aquell que et fa venir ganes de matar el teu company d'habitació

Hi va haver un dia que un servidor no va dormir en tota la nit. Aquesta nit li ha passat com aquell dia.
Les causes d'aquesta incapacitat per dormir, en el cas d'un servidor, són totalment desconegudes, però les consecuències no:

Estar rebentat per culpa dels agzàmans (fonèticament parlant), ficar-se al llit amb unes ganes impressionants de dormir, començar a pensar en coses absurdes per dormir... continuar pensant en coses absurdes... seguir pensant en coses absurdes però una mica més violentes... començar a cagar-se en els organismes vius del planeta deixant una mica de banda els pensaments absurds... odiar de forma manifesta tota forma de vida que en aquell moment està dormint... i el moment de l'odi màxim arriba: el teu company d'habitació comença a roncar a les tres de la matinada. És en aquell moment quan un servidor ja si que es desvetlla de cop, comença a insultar als déus infernals i plora una estona. És un plor de frustació i vergonya. Frustració perquè les hores van passant, i al passar et miren per sobre l'espatlla i et diuen: "Jajajaj, ets tontu. Nosaltres anem passant i tu aquí sense fer res. Tenim les sabates vermelles."  Vergonya per no saber dormir com la resta d'homes i dones d'aquest el nostre univers.

El desconsol i la desesperança desapareixen al cap d'una estona, deixant pas a una furia freda i calculada. Es tracta d'un odi capaç de les més grans atrocitats contra un mateix i contra els que t'envolten, en aquest cas el pobre comany d'habitació.
Al cap de cinc minuts d'odiar de forma abstracta i plena, un servidor agafa i es comença a donar cops de cap contra la paret. 567 cops de cap després, el nivel d'odi es manté constant, i un servidor comença a desesperar, veient-se cada cop més perdut en el món de l'insomni.

"Cuidao, que vé la mosca Tsé-Tsé!"
Les altes hores de la nit, el crani destrossat i l'agotament impedeixen que un servidor raoni correctament, i això el porta a creure que el culpable de tot és l'ésser que reposa a un metre d'ell. Decidit a acabar amb la vida del pobre innocent, un servidor s'enfila a dalt de tot de l'armari. Es disposa a saltar al damunt del dorment desprevingut i esclafar-li el cap amb el colze. De trencar-li les costelles amb els genolls. De partir-li les cames amb les mans. De deformar-li la columna amb els peus. De retorçar-li el fetge... amb el nas, per exemple.

En el moment immediatament anterior al fatal acte destructor, vé una mosca Tsé-Tsé i pica a un servidor. Aquest s'adorm dalt de l'armari per un temps indefinit. Poden ser minuts. Poden ser bilions d'anys.