"Para comunicarse con el personal de la estación, utilice los interfonos amarillos "
Sòcrates

dimarts, 20 de desembre de 2011

Bones Festes (O com sentir-se culpable de tenir regals)

"La llunyania de la nostra terra d'origen i de les persones que ens són més properes ens fa venir ganes de plorar i defecar." Aquesta cita de Demòcrit d'Abdera reflecteix a la perfecció -almenys pel que fa a les ganes de plorar- la situació en la que es troba un servidor aquests dies de pluja, fred i vent a la capital de l'Imperi Opressor.

Porta set setmanes sense respirar aire català i sense veure els seus estimats. El tema del estimats li és relativament indiferent perquè ell és una persona freda i sense sentiments, però el medi gasós de Madrid el comença a incomodar. No és per la monstruosa contaminació i les mutacions que se'n deriven, -és ben sabut que a la nostra Ciutat Comtal els nens també neixen amb tentacles i tres ulls-. El què es fa insuportable és el desorbitant feixisme de les molècules d'oxigen i la seva extrema tossuderia a l'hora de negar-se a entrar al rec sanguini de la gent que no vota el PP.

"Emigrant cap a Sudàfrica, la nova potència econòmica"

Han estat temps obscurs, però la calamitat que s'acosta, la nostra limitada ment no la pot ni imaginar. S'acosten temps de consum descontrolat, temps de capitalisme furiós, temps il·luminats per llumetes de colors i governats per Pares Noels obesos. Abans aquests dies que vindran, éren dies de passar amb la familia i de celebrar quelcom. Ara son unes vacances per anar a esquiar o per viciar-se al nou joc de la play que t'han comprat els papis. Abans éren dies de caritat i solidaritat amb els que estan sols i que no ténen res per menjar. Però ara, que és temps de vaques més magres que mai, ens quedem estirats al sofà esperant que arribi el dia 31 de desembre per poder acabar el 2011 i començar el 2012 en estat de semiinconsciència i si hi ha sort, vomitant.

Que passeu un feliç final d'Advent, unes bones vacances de Nadal i un terrible i dolorós 2012, conscients que un servidor veurà passar aquests dies aïllat a la seva habitació empollant, suant sang i assolint nivells de coneixement jurídic insospitats.

dilluns, 12 de desembre de 2011

Sobre la misèria de viatjar sol cap a algun lloc de merda i de sobres conegut

Ets al tren i mires al teu voltant. És diumenge al vespre. Tothom està immers en el món dels mobils o els portàtils.  Cadascún d'ells fa cara d'amargat i quan tu et perds en el teu iPhone, ell et miren i es diuen dintre seu que tothom fa cara d'amargat. Encara que facin cara d'amargat, -penseu tant tu com ells- ningú té tantes raons com jo per estar-ho: tota una setmana d'activitat frenètica i monòtona pel davant... UNa merda de rutina que algun dia canviaràs, però el dia en qüestió mai arriba.

Quan éres a l'estació, enlloc d'agafar el mitja distància direcció Sants,  hauries d'haver pujat al tren nocturn cap a Paris-Austerlitz.

En aquest tren, en el cotxe restaurant, hauries conegut una noia atractiva a la qual explicaries que te'n vas a viure l'aventura. Que enlloc de passar el dilluns al matí fent comptabilitat financera,  estaràs buscant una manera d'arribar a Bèlgica sense pagar ni un duro. Que no tens destí concret. Ella s'enamoraria de tu, i prendrieu vi i veuríeu les llums de la campinya francesa passar a tota velocitat per la foscor de la nit.

"Temple masònic on s'oculta el cap de Maria Magdalena,
agent del Mosad en temps de Jesucrist"
A París, la noia et convidaria al seu apartament, que tindria un dormitori en unes golfes ben il·luminades de Montmartre. Passejaríeu al matí per la vorera del Sena i faria un fred intens però amable, de vigilies de Nadal. Ella portaria una boina vermella i tu una bufanda de ratlles. I els dos tindríeu les galtes vermelles del fred i entrarieu en un cafè al costat de l'Òpera per prendre un chocolat chaud. Seríeu una parella digna del París de la Belle Epoque i tothom us tindria enveja sana. Passarieu les nits escoltant jazz en els millors locals de la ciutat i faríeu amics que us durarien tota la vida. El divendres següent, els dos prepararíeu les maletes i us dirigirieu cap a Moscú a passar el Nadal.

Pròxima parada, Estació de Sants.

dilluns, 21 de novembre de 2011

No és política. Son fets.

Els resultats han estat els que han estat, i hi haurà gent que estarà eufòrica i d'altra que acollonida. Tothom, al llarg del dia d'avui i al llarg d'aquesta setmana, opinarà sobre si la majoria absoluta és massa absoluta, sobre les retallades que ens esperen...

Tothom té alguna cosa a dir. N'hi haurà que diràn que no han votat perquè els polítics foten fàstic, i tindràn raó. El problema és que si els polítics no fotéssin fàstic tampoc votarien, perquè no saben ni què és el sistema bicameral ni els hi interessa la política, tant si és de qualitat com si és espanyola. Aquests últims simulen indignació envers el sistema per amagar la seva apatia i la manca d'iniciatives. Està bé que no votin, però que almenys proposin una alternativa que no sigui quedar-se a casa jugant a la Play.

També hi haurà un altre conjunt de gent que haurà anat a votar al PSOE perquè el PP afavorirà els rics i ells, que són pobres, no volen ser expoliats. Aquests no s'adonen que els que han sortit més perjudicats per la miserable gestió del govern socialista han estat ells, ja que els joves pijos continuen essent joves pijos i els pares pijos continuen treballant encara que els hi hagin posat molts impostos a les seves empreses.


"Corred, insensatos!"
Gran part del contingent pepero, més difícil de classificar pel fet d'haver-hi molta gent que ha votat a castigar en Rubalcaba, es pensa que la crisi s'acabarà per art de màgia. Es pensen que amb les reformes en economia la cosa tirarà sola. Bé, de fet, no ens enganyem. Ningú s'ho pensa, però a tots ens agradaria.

Els catalans, per altra banda, estan acollonits i tristos perquè no saben el què els espera, i s'han negat a votar tant a uns com als altres, decantant-se per un putero que diu que ens defensarà a Madrid, la ciutat en la qual ha viscut des del 1982, concretament a l'hotel Wellington. Els que no han votat en Duran ni al PP ni al PSOE teníen poques opcions: o votar ERC o optar per l'independentisme més inconscient. La forma que han utilitzat els independentistes per defensar Catalunya és bastant graciosa: votar nul. D'aquesta manera, enlloc de treure escons als populars per evitar que ens acabin de matxacar, els hi han deixat alguns seients de més per tal que puguin aprovar les lleis que vulguin sense cap mena de pacte. Enhorabona pel vostre sentit comú! De moment vosaltres aneu organitzant declaracions unilaterals, que mentrestant a Madrid aprofitaran per acabar-nos de xuclar la poca sang que ens queda...

Evidentment, tot això és opinable i qüestionable, i és aquí on resideix l'esperit de la democràcia. Només hi ha un petiiiit problema: mentre Sálvame Deluxe sigui un dels programes amb més audiència del país, ja podem anar fent lleis, jugar als polítics i discutir sobre com sortir de la crisi, que d'aquest pou de merda no ens treu ni en Gandalf el Blanco.

diumenge, 20 de novembre de 2011

L'incultura plasmada en un llibret de 252 pàgines


"Si señor, estoy seguro. El canguro es
un ave rapaz"

L'educació sempre ha estat un problema a la nostra terra. Tot i que ens pensem que és impossible que fa uns anys hi hagués tant de retrassat pel carrer com ara, ja en temps del Generalísimo la gent hauria portat gorra per sortir de festa, si s'haugés posat de moda. Per demostrar el contrari i intentar injectar una mica d'optimisme en aquests temps difícils, un servidor ha decidit obrir una nova secció al blog anomenada "Veritats ocultes".

En aquesta nova secció simplement es copiaran frases d'un llibre editat l'any 1979 anomenat Antología del disparate. En aquest llibre, l'autor (Luis Díez Jiménez), va recopilar durant els seus anys de docència una infinitat de frases lapidàries, inverosímils i espectaculars, que van escriure els seus alumnes com a respostes a preguntes d'examens.

Quan llegeixis les respostes estimat lector, és molt probable que no creguis que fóssin reals, sino fruit d'una altra farsa d'un servidor. Doncs tingués fe en l'estupidesa humana, perquè les sentències i dogmes que llegiràs a partir d'ara en aquesta nova secció pertanyen a la generació dels nostres pares.

divendres, 18 de novembre de 2011

Europa en temps de l'escatologia i la vergonya

Obligatori posar play a Society, de l'Eddie Vedder , abans de començar a llegir. I després de llegir, mirar la película Into the Wild:

Està molt bé parlar del Senyor de les Forces del Mal, del Twitter, dels viatges quàntics a través del temps... Tot això és molt formatiu i divertit, però l'hora de la veritat ha arribat. El Vell Continent es precipita a l'Abisme, i nosaltres amb ell.

Els temps de glòria d'Occident, dels ideals de llibertat i fraternitat, de l'orgull conqueridor i pioner, s'en van a la merda amb la borsa, amb el deute extern, amb l'atur infinit, amb la gana, amb les manifestacions, amb la desconfiança en els mercats... El que abans havia estat un respectat i exemplar creuer de luxe, està naufragant, i els músics no poden seguir tocant perquè els hi han embargat els instruments. La culpa la té tant la tripulació com els passatgers que, confiats per la bona travessia i oblidant el què els hi ha costat construir aquell prodigi flotant, han baixat la guàrdia i s'han adormit, ebris, després d'una orgia massa llarga.

Deixem-nos de metàfores perquè hi ha gent que no ho entendria: l'Estat Espanyol, juntament amb la resta d'Europa, està visquent uns moments realment complicats. Complicats per milers de factors que un servidor no es veu ni capaç ni necessitat d'exposar. Tothom sap de què parla. Li val amb dir que el què ens ha portat a aquesta debacle han sigut l'apatia i l'estúpida supèrbia del qui es creu etern vencedor pels mèrits dels seus avis i pares.

Aquesta crisi econòmica vé d'una crisi de valors. És un autèntic tòpic però és que els tòpics solen ser autèntics: vam canviar la mentalitat de treball i esforç adquirida durant els cataclismes de finals del segle XIX i de principis del XX per una actitud a favor del materialisme i la recerca del benefici immediat sense sacrifici a canvi.
"Si et sembla lleig, estimat lector, vés-t'hi acostumant,
perquè ens n'anem cap al fons a viure amb ells"

Com que aquest món a vegades és cruel però sempre és igual, és lògic que forrar-se sense cardar ni brot no sigui factible almenys a llarg plaç. Hem creat tota mena de bombolles econòmiques que ens han fet creure que érem tant putos amos que estavem aconseguint l'impossible. Ens estàvem forrant i gastant com mai, i mai havíem treballat tant poc. Milers de funcionaris, especuladors, hippies, sindicats, polítics, treballadors... Tots desparramant els calers pel globus terraqui, creient que la gallina dels ous d'or no pararia mai de pondre.

Al final la gallina ha mort de sobreesforç, i els ous, de tantes coses rares que s'han fet amb ells, han acabat desaparexient. Ara mateix els xinos, russos, brasilenys i demés, que no tenen ni gallines mortes ni res similar, ens miren sorpresos i encuriosits: Com pot ser que uns tius tan guays com els europeus s'estiguin revolcant en el fang? Com pot ser que nosaltres, tercermundistes, els hi estiguem passant al devant? 

Una gran part de la resposta la tenia un professor d'història d'un servidor quan aquest feia tercer d'ESO: "Mentre vosaltres esteu aprenent a fer arrels quadrades, a Rio de Janeiro, els nanos de la vostra edat, a part d'alimentar a els seves famílies, s'estan trencant el cap a fer límits i integrals."

Si almenys ens dediquéssim a fer arrels quadrades...

dijous, 17 de novembre de 2011

Segon estudi americà infalible! Pasen, vean y participen!

Els esperats resultats de l'última enquesta confirmen la teoria d'un servidor sobre la Velocitat Ordinal de les Coses Diverses (VOCD): la cosa diversa que va més a poc a poc és el 600 groc de la Gorda del 600 groc, probablement a causa dels amortidors rebentats. Ell i el 600 verd son les segones coses diverses en anar més a poc a poc -suposant que a ell el poguem considerar una cosa diversa-. Jo, en canvi, ja sóc més ràpid, tot i que es podria considerar que tu ho ets tant com jo, depenent de com ho entenguéssis en el moment de contestar. Com és obvi, un gat mutant va molt ràpid, molt més que jo, però no té res a fer amb el velocíssim i inadelantable Senyor de les Forces del Mal, que ostenta la pole position pel que fa a temes de velocitat.

"Lord Voldemort a punt d'anar super ràpid"
Després del demolidor èxit aconseguit en el Primer Estudi americà infalible!, el professor Andy Pollock del "Psychiatric Endocrinosocial Subterranean Department" (P.E.S.D) del "Massachussets Institute of Technology" (M.I.T.) li ha demanat a un servidor que dugui a terme un altre estudi entre els lectors del seu blog, consistent en trobar el vertader nom de l'àlies Todd Riddle, àlies Voldemort, àlies l'Innominable, àlies He-Who-Ha-Must-Not-Bhe-Nhamed-Ha, actual Velocista Ordinal Primer de l'Univers.


Per tant lector: Quin és el vertader nom de Voldemort? Pinta y colorea!

dimarts, 8 de novembre de 2011

Mort a Twitter (O com ser un hipòcrita sense que es noti)

Ahir a la nit un servidor, mentre al·lucinava amb la falta d'escrúpols de la nostra estimada clase política durant la baralla de nens petits duta a terme a can Darth Vader entre dos barbuts demagogs, va arribar a la conclusió que l'ego ens importa més als homes (i a les dones, és clar) que no pas el poder tenir quelcom que posar-nos a la boca. Ara veuràs perquè, lector. 

"Estrella de la Muerte 3.0"
(Només el frikis d'Star  Wars entendran perquè és 3.0 i no 2.0)
Assegut al costat d'un servidor, davant la tele on transcorria lamentablement el debat que un servidor s'abstindrà de comentar, un noi jove amb un iPhone escrivia a la pantalla del seu gadget sense parar. No parava cap atenció al que dèien aquells dos gòblins ni al moderador bigotut. Només escrivia i somreia de tant en tant, absort per l'enginy del Sr. Jobs (RIP). Un servidor, mogut per la curiositat, com aquell qui no vol la cosa, dissimuladament, va inclinar el cap per mirar que tramava el noi jove. Doncs bé, no tramava res. Simplement escrivia parides al Twitter. El més curiós de tot és que les parides anaven sobre allò que no estava mirant precisament! Es tractava d'anar posant tweets enginyosos que demostressin que en @noijovedelcostatdunservidor era un tiu modern, amb culturilla general i sobretot, enrotllat. Molt enrotllat. Per comentaris enginyosos s'entenen tweets del tipus:
"El plató de #eldebate es muy caro, y los banqueros nos chupan el dinero y el pito jajajaj"
"Rubalcalva y Rajoyón, la misma mierda son. #tomarima"
"Sigo sin entender un #debate a dos bandas si pretendemos una democracia adulta y real... me aburrió más de lo mismo de los mismos!"
"Nos están dando #polculo y nadie se hentera"
"Rajoy=caca. Rubalcaba=cacota. Rubalcaba>Rajoy"

Bé, no cal prosseguir amb aquestes mostres d'imbecilitat. És només per exemplificar un dels milions d'usuaris de twitter que es limiten a esperar que algú aplaudeixi les seves gracietes i d'aquesta manera sentir-se estimats. Una de les situacions més incòmodes en les que s'ha trobat un servidor en tota la seva vida:
Amic: "Servidor, mira el tweet que acabo d'escriure sobre lo gilipolles que és en Mourinho! Me l'he currat bastant!"
Servidor, després de llegir el tweet: "Sí, bé... Està bastant currat... On hi ha una armeria en aquest barri?"

Twiteros de merda, esperem que moriu ofegats en el vostre propi ego.

El twitter s'un servidor és @elblogRegulero. Feu-vos followers siusplau, està recent innaugurat.

dijous, 3 de novembre de 2011

El "Papamoscas" de Burgos, una curiosa història d'amor

Allà per terres castellanes, en un lloc el nom del qual no puc recordar i en temps del nostre Rei Pere, vivia un senyor que es deia Esteban i que era campaner de la catedral de Burgos i que portava una jupa vermella i que tenia un padre que se llama Juan. Aquest senyor (el fill, no el pare), com la gran majoria de senyors, es va morir i el van enterrar amb tant mala fortuna que enlloc de posar-lo en una tomba el van incrustar al damunt d'un dels finestrals de la seva estimada catedral.

Ni la familia ni les autoritats van poder fer res al respecte: allà dalt es va quedar el pobre bon Esteban, i tota la vil·la estava acollonida per la situació.  Era gravíssim.

El problema empitjorava dia rere dia i l'Esteban es descomposava dia rere dia. Van passar uns segles fins que a algú de nom Antonio se li va acudir que el podrien convertir en una atracció turística i almenys treure algun benefici d'aquell percal històric.

Tal dit tal fet: a partir d'un dia inconcret del segle XIV, a les guies turístiques de Burgos en concret i de les Espanyes en general sortia una foto amb text com la que s'adjunta: 

"Se encuentra en la hermosa catedral de Burgos una de las
insignias más pintorescas de éste el nuestro país: el cadáver 
de Esteban hijo de Juan, antiguo campanero de la catedral
de Burgos. Observen el rictus facial y aprecien la sutileza 
de sus formas corrompidas por el paso del tiempo.
A la estatuilla pequeña de su derecha no le hagan ni puto
caso; se trata de un gnomo que le quiere hacer la competencia."
Font: El País Avilar

Per milions es van comptar els visitants de la catedral de Burgos i per milions es van contar els milions de pessetes que van obtenir gràcies al pobre bon Esteban. Però ja se sap que les modes són pasatgeres, i l'Esteban no éra més que una moda plena de mosques i pell seca... Els anys van anar passant i la catedral tornava a estar buida.

Afortunadament, un rebesnét d'aquell tal Antonio va tenir una nova idea: podrien mecanitzar el cadàver i convertir-lo en un autòmata que digués l'hora! Els Burgesos estaven eufòrics. Havien trobat la manera de convertir la seva ciutat en el destí turístic per excel·lència, en una Marbella del Renaixement: només calien unes politjes i cargols per retornar l'ofici al bon campaner i allò seria un no parar de fer calers una altra vegada. La renovada atracció turística es va innaugurar cap a voltants del segle XVI amb un petit desperfecte: tot i que havien aconseguit, a base d'ambientadors d' "Hoja de Pino", treure les males olors del temple, les mosques seguien voleiant pels voltants del nostre amic. Li havien agafat carinyo.

Tampoc va esdevenir un problema. De fet, el nom actual li vé d'això: el "Papamoscas" és famòs en part perquè quan els turistes es queden embadalits observant l'extraordinària obra suspesa sobre els seus caps, les mosques baixen desde l'Esteban i els hi entren a la boca a donar un cop d'ull. D'aquí vé també la famosíssima expressió: "Si vas a Burgos lleva un matamoscas contigo, o acabarás cenando Drosophila melanogaster, amigo."

dijous, 13 d’octubre de 2011

Breaking News: Segrest de persones de baixa altura a Rohan

Notícies d'última hora de la Terra Mitja: els Uruk Hai han segrestat els Hobbits i se'ls han emportat a la seva seu d'Isengard. Es desconeixen les intencions dels segrestadors però les fonts policials informen que el Sr. Bilbo Saquet hi està implicat. El seu nebot Frodo, que en el moment del segrest dels seus companys estava emparanoiant-se enmig dels arbres amb l'anell, declara, sorprenentment, "estar cagat de por":

 Legolas, TVElf, Rohan

diumenge, 9 d’octubre de 2011

Saga d'un futur en el qual la gent es casa amb cocodrils (Part Segona)

Nota del narrador: Estimat lector, en la primera part de la "Saga d'un futur en el qual la gent es casa amb cocodrils", havíem deixat un servidor en un carrer de color vermell parlant amb un visitant d'un futur no massa llunyà i sense patates! Com que unes patates sempre ajuden a crear un bon clima, farem que en torni a tenir. Sé que això és fer trampes narratives, però com que avui un servidor no hi és i escric jo, faré el que vulgui. El que vull és posar una bossa de patates plena fins a dalt a les mans d'un servidor.

...
-Exacte.
-I llavors, vostè no naixeria i no podria avisar-me sobre la meva futura missió?
-Encara més exacte.
-Doncs no em mati.
-No tenia la més mínima intenció de fer-ho.
(Del no res apareix una bossa de patates entre les mans d'un servidor.)
-Molt amable. Però en cas de fer-ho, si no m'equivoco, es crearia una realitat paral·lela a la realitat en la qual viu vostè en el futur no? 
-Veig que entén com funciona la cosa: es crearia una realitat paral·lela a la realitat de la qual vinc en el moment en què el matés a vosté o introduís qualsevol canvi en el passat (el present d'ara mateix). 
-Ufff...-es trenca el cap un servidor- Llavors hi hauria una realitat en la qual jo rebutjaria els marcians tres cops, inventaria el robot i tota la pesca i una altra en la qual la raça humana i totes les espècies animals viurien sotmesos als marcians al ritme de Pitbull i no hi hauria robots que féssin els deures de matemàtiques.
-Correcte, però el més curiós de tot és que jo formaria part de les dues realitats: hi hauria un 723-F(ovella) que viuria sotmès als extraterrestres i un altre que viuria en un món pacífic i sense extraterrestres gràcies a vosté.
-Gràcies pels agraïments. Vol una patata?
"La corva negra representa l'Història de la Humanitat original.
Les línies discontínues blaves són viatges al passat.
Les corves vermelles representen realitats paral·leles produïdes 
per alteracions dels fets per part dels viatgers temporals 
com el Sr: 723-F(ovella)."

La psico-tele deixa de fer pampallugues i el senyor 723-F(ovella) diu que hauria d'anar tirant cap al futur un altre cop.

-Esperi's! No marxi encara! Tinc una últma pregunta! Hi ha molta gent que viatja cap al passat a part de vostè?
-I tant home! Les sopes de neutrins son baratíssimes. De fet, segur que li sona un tal Alexandre Magne. Doncs bé, anava a la uni amb mi. A segon de carrera va marxar cap a l'Antiga Grècia amb l'intenció de fer-se famòs i no sabem res d'ell des de llavors. S'ha fet un estudi a la Universitat de Vic que ha demostrat que al pot petit hi ha la bona confitura i que actualment hi ha 89 milions de realitats paral·leles succeïnt alhora. Un bon merder espai-temporal...

El senyor 723-F(ovella) va treure una petaca de sopa de neutrins i va fer un glop:
-Bona tarda i recordi que els marcians se'ls va carregar amb una baldufa de l'Imaginarium!

I va desaparèixer enmig d'un remolí "de luz y de color" cap a un futur sense extraterrestres ni Pitbulls.

divendres, 7 d’octubre de 2011

Saga d'un futur en el qual la gent es casa amb cocodrils (Part Primera)

Un servidor anava caminant per un carrer de color vermell menjant patates fregides i un individu el va parar i va exclamar:
-No pot ser... és vosté Un servidor?!
-Si, per servir-lo...
-Que fort, no m'ho crec, és massa meravellós tot plegat... Tot i que a les pel·lícuels el pinten més alt...
En aquell moment un servidor es va menjar una patata fregida.
-Disculpi, no l'acabo d'entendre bon home -digué intrigat un servidor.
-Sap què passa? Que vostè, al lloc d'on vinc, és una de les celebritats més cèlebres i admirades.
-I d'on vé vosté si es pot saber? -preguntava ja més interessat un servidor en veure que aquella conversa podia acabar amb lloançes i veneració.
-Vinc d'un lloc que no és gaire lluny d'aquí però que no s'hi pot arribar, de moment. S'haurà d'esperar un temps... -explicà misteriós el foraster.
-I en aquest lloc no gaire llunyà, perquè és famòs un servidor, si es pot saber?
"Forat de cuc. El tema de l'energia negativa s'està intentant
prohibir. Porta molts mals rotllos."
-Com! No ho sap? Bé, de fet... és normal que encara no ho sàpiga, però tot arribarà... Vosté es la persona més estimada en aquest planeta perquè l'ha alliberat del jou dels extraterrestres tres vegades, ha inventat un robot que fa els deures de mates i ha matat en Pitbull.
Un servidor començava a no entendre absolutament res. Matar en Pitbull? Ell? Ja li agradaria...
-Bon home, em sap greu però s'ha equivocat de persona, no pot estar parlant d'un servidor...
-I tant que parlo de vosté! La seva forma de menjar patates és inconfusible. El què passa és que tot això encara no ho ha fet. Li queden uns anyets encara per començar a lluir-se. Concretament... si estem al 2011... concretament d'aquí 8 anys! Evitarà la primera invasió de marcians el 2019.
Com bé et pots imaginar, estimat lector, un servidor començava a tenir-ne la pipa plena d'aquell individu del carrer de color vermell, però la seva natural curiositat el va portar a seguir preguntant enlloc d'arrencar-li el cap:
-A veure, si ho entén bé un servidor, vosté vé del futur, no?
-Naturalment. Em dic 723-F(ovella) i sóc ciutadà de l'Imperi Resorgit dels Països Catalans.
-Molt bé 723-F(ovella), i es pot saber, com s'ho ha fet per venir des del futur a donar una volta pel Madriz de principis del segle XXI? -preguntà burleta un servidor mentre es menjava l'última patata.
-Senzillíssim: d'aquí més de cent anys em prendré una sopa de neutrins  i viatjaré per un forat de cuc a velocitats superiors a la de la llum fins a arribar aquí.
Increïble! pensà un servidor. Llavors era veritat que l'Einstein s'havia equivocat! Aquell experiment del CERN amb els neutrins no havia estat un error de càlcul! Es podia viatjar pel temps menjant sopa de neutrins!
-I un servidor tindrà una novia que estarà bona?-preguntà esperançat l'escriptor virtual d'aquesta merda de blog.
-Em sap greu, però en la vida personal vosté no va tenir gaire sort...
-Merda. Serà gorda.
-No
-Molt lletja.
-No
-Llavors?
-Serà un híbrid entre cocodril i femella humana. Vostè també caurà en la moda de casar-se amb persones transgèniques...
-I com seràn els penjadors l'any... De quin any vé vostè senyor 723-F(ovella)?
-De l'any 2125. Son penjadors làser amb conexió a Internet per fibra òptica i amb nevera solar.
-I els cotxes?
-Van escandalosament ràpid, contaminen escandalosament poc i són escandalosament barats.
-Però... volen?- preguntà cada cop més excitat un servidor.
-No, van per sota terra.
-Està bé... I els pòsters de les pelis de Tarantino, com seràn?
-Iguals que els d'ara. Esperi un moment...
En aquell moment el visitant del futur va ficar-se el dit dins l'orella i al treure'l, el cap li va començar a fer pampallugues de color blau elèctric.
-Què collons!?
-No pateixi, és l'ultim model de psico-tele: serveix per poder mirar la Sálvame Deluxe en tot moment. El model anterior era dolorós perquè t'havien d'insertar un xip al cervell. Ara funciona amb nanobots. A vegades falla i t'entren unes ganes incontrolables de menjar estofat de vedella, però val la pena patir el risc. El problema és que no rebo bé la senyal... Deu ser perquè no emeten cap al passat...
-Deu ser això... Però tinc una altra pregunta: si ara vosté em mata i en conseqüència moro, quan vinguin els extraterrestres no hi haurà ningú per derrotar-los i sotmetran la raça humana?
-Exacte.
-I llavors, vostè no naixeria i no podria avisar-me sobre la meva futura missió?
-Encara més exacte.
-Doncs no em mati.
-No tenia la més mínima intenció de fer-ho.

Estimat lector, el diàleg entre el visitant del futur i un servidor continuarà amb la segona part de la : "SAGA D'UN FUTUR EN EL QUAL LA GENT ES CASA AMB COCODRILS"

dissabte, 24 de setembre de 2011

Tisores, corrupció i iPod's

Aquesta serà una entrada breu i sense gaire aprofundiment bàsicament perquè un servidor no té cap mena de ganes d'escriure. Però ho veu estrictament necessari desprès de llegir la notícia que informa que els hi baixaràn els sous als metges: un dels oficis més primordials, més sacrificats i més despreciats de la nostra hipòcrita societat.
"El següent que els hi retallaràn seran els collons"

Cert que estem en temps de vaques magres, però enlloc s'ha vist que facin retallades al pressupost de TV3 o als diputats d'una forma considerable. És un tema conegut per tots i repetit dia rere dia, però hi ha moments concrets en els quals el cabreig arriba a límits insospitats i s'intenta fer una crítica original i novedosa. El fet és que un s'adona que no cal originalitat perquè ja de per si la mesura adoptada és original. Original i lamentable.
I per si fós poc a tots els diputats del Congrés els hi regalen un iPod i un iPad perquè juguin al Angry Birds durant les sessions. Fills de puta. 

divendres, 23 de setembre de 2011

Sobre com salvar vides sense cardar ni brot

Cada dia moren milions de persones de les formes més cruels, absurdes i esgarrifoses possibles. Milions d'ànimes patint la desgràcia de tenir un cos que no aguanta la maldat d'aquest món i que acaba rendint-se davant la metralla, la gana, les injeccions letals, els virus, les bales...

No per això cada matí quan ens aixequem, mirem per la finestra el carrer i pensem que el dia no pot anar malament. I realment no ens va malament: esmorzem, anem a estudiar/treballar/fer cua a l'INEM, passem el dia i tornem a casa a sopar, veure Mujeres, Hombres i Viceversa, llegim algun article d'en Monzò per tranquilitzar la consciència i anem al llit. 

L'endemà, lluny de les agonies i els estertors dels moribunds, ens llevem tard, sortim a passejar el gos pel parc, dinem, becaina, tele, sopar, article d'Antoni Puigvert i "fiesta loca" fins les 7 del matí.

Només molt de tant en tant,  quan un mail d'Amnistia Internacional ens informa que la persona desconeguda per la qual vam recollir firmes acaba de ser executada a l'Estat de Georgia (USA), prenem consciència de la devastació i l'horror que innocents i no tan innocents de cinc continents tenen com a telò de fons del seu dia a dia. És el moment en què intuïm per un moment tota la brutalitat d'aquest fangós planeta, mirem al nostre voltant i ens fem fàstic.

"Sean Penn té una pel·lícula amb Susan Sarandon molt interessant
sobre els llits de massatges del Govern dels Estats Units."
Afortunadament, el nostre organisme té un sistema inmunitari especialment desenvolupat i preparat per afrontar situacions d'autocrítica existencial: el cervell li demana al pàncrees que siusplau alliberi unes hormones anomenades "tranquilines", que retornen a tota velocitat al cervell amb el missatge de no tens perquè sentir-te culpable, ja que no pots fer-hi res al respecte. A més tothom té els seus problemes: fixa't que l'altre dia vas suspendre per quart cop la teòrica de cotxe. Doncs bé, aquesta hormona filla de puta ens enganya fent-nos creure que és absurd allò que ens diuen de no tirar el menjar o allò de no gastar aigua pels nens d'Àfrica. 

Moment demagog
Un servidor no es posarà demagog ni escriurà un llistat de mesures que podem dur a terme per contribuir a paliar el dolor i l'eterna angúnia d'aquest món, però et demanarà siusplau que vagis al link d'Amnistia Internacional que t'acaba de penjar un servidor i que emplenis el formulari per rebre de tant en tant un correu d'aquesta ONG. Aquests mails et demanen que firmis digitalment per fer pressió social en casos de persones que es troben en situacions d'injustícia legal. No és gran cosa... De fet és una forma patètica de salvar vides que costa de creure que fincioni, i funciona en 1/3 dels casos. Però és una forma d'ajudar sense haver d'aixecar el cul de la cadira i poder continuar mirant pornografia al cap de cinc minuts I SENSE PAGAR RES!!!. Val la pena (tant salvar vides com no aixecar el cul de la cadira com mirar tetes com no haver de fer donatius).

Amenaça
Si no fas ni això lector, només hi ha dues explicacions possibles: 
1- Que siguis un gilipolles egoïsta que es nega a fer una puta merda pels seus germans i un futur fracassat sense remordiments que serà patejat per la societat sense pietat
2- Que ja estiguéssis subscrit a la cadena de mails

Pensant-ho millor, no tens perquè sentir-te culpable, ja que no pots fer-hi res al respecte. A més tothom té els seus problemes: fixa't que l'altre dia vas suspendre per quart cop la teòrica de cotxe.

dijous, 22 de setembre de 2011

Enquesta sorprenent amb terribles conseqüències

Un servidor no pot fer res més que quedar-se embaladit davant la pantalla del seu portàtil. Embaladit, confús, mig espantat però sobretot, decebut. 
Després de més d'un any d'escriure en aquest blog pensant que es dirigia a un públic majoritàriament femení, i per tant, amb una sensiblitat altament desenvolupada pel que fa a temes de fregar terres i de cuinar, un servidor acaba de rebre la notícia que el 70% dels lectors del Blog Regulero són mecànics.

Mecànics.

"Tothom sap que aquest
tipus de mecànic va deixar
d'existir cap a finals dels
anys 50's"
Lector, si no ets un mecànic, compendràs com es sent un pobre servidor: hores i hores trencant-se el cap per intentar transmetre idees positives a persones (majoritariament dones) amb cert nivell intel·lectual i resulta que 7 de cada 10 dels seus lectors porten un mono blau i la cara bruta de greix de motor mentre estan llegint això. 

Doncs que et quedi clar, retrassat reparador de vehicles a motor: no deixaré d'oferir lectures de qualitat a un públic minoritari per molt que pretengueu, tu i el teu fastigòs lobby de mecànics, que parli de tunning i de cigüenyals(¿?).

(Nota del censor: a continuació, en la versió original, segueix el text amb una sèrie d'improperis, però considero que, atenent que alguna dona encara llegeix el blog, és millor eliminar-los i substituir-los per una història de ponis roses que viuen en una paradisíaca cuina que mai acaba d'estar neta.)

El poni rosa petit li pregunta al poni blau-cel pare que si li deixa anar a rentar una mica més el terra de la cuina. El poni blau cel pare aixeca els ulls del diari, fa un glop de cervesa i li diu al poni rosa petit que ja ho farà la seva germana poni rosa petita, que ell ha de jugar a matar. I van ser molt feliços i van menjaranissos (que havia cuinat la mare poni de color rosa).

dissabte, 17 de setembre de 2011

Entrada que serà durament criticada pels lectors

Estimat lector, possiblement desprès de llegir el que llegiràs no voldràs entrar mai més en aquest blog. Tot i així, un servidor no pot donar l'esquena al sentit comú ni evitar la Veritat i per tant es veu obligat a parlar d'un tema que afecta el més profund de les ànimes i els sentiments dels catalans.

Tots els habitants d'aquesta castigada terra anomenada Catalunya tenim incrustada al subconscient una realitat que és el Barça. Nosaltres no ho veiem només com una empresa que factura milions d'euros cada any ni un com simple equip de futbol. És una forma de vida, una filosofia, un estat de la ment, una identitat, una meta, un tall de pizza, un aliment pels nostres cors... Seria absurd afirmar que hi ha alguna cosa de més valor en aquest món que el Barça.

Doncs bé, sense mullar-se més en aquest tema concret (pel fet que mullar-s'hi ja s'hi mullen prou els mitjans de comunicació, la gent del carrer i tot quisqui), un servidor vol atacar només a l'ésser més intocable de Catalunya: el savi, el fil·lòsof, l'etern, l'eteri, el modest, el poderós, el senzill, el noble, l'elegant, el pseudohomosexual, l'amic dels àrabs, el tàctic, el tècnic, el líder, el cervell, el dinàmic, el mític, l'Home, el nostre déu, Pep Guardiola.

Com que el subconscient d'un servidor també ha estat alterat pels medis i la seva religiositat catalana li impedeix fer una crítica frontal a la persona del Mestre, no parlarà malament del noi de Sampedor. Només es cagarà una mica en els medis de comunicació. 

"Pep Guardiola recordant moments passats,
compartits amb el seu fidel gos"
TV3, com bé va dir un amic galès, té tres o 4 ídols que ara mateix apareixen a les pantalles uns 456.890.733 cops al dia: 1-Manel, 2-el "susuditxu" Pep i el Barça, 3-en Cuní i 4-algun cabrò. Son considerats persones "ultra grata" i tothom que en parli malament és molt probablement un fill de puta. A més, tot és un cercle viciós: en Pep i en Cuní son individus amb una desenvolupada sexualitat femenina, a en Pep li agraden els Manel i als Manel els hi agrada en Pep, i en Cuní entrevista els Manel als Matins i els Manel quan es lleven segurament miren en Cuní per la tele, que és la mateixa que té en Pep al seu apartament (Panasonic i de plasma del bo). Per si no fós suficient, en Cuní quan era petit va caure en una marmita de plasma i per això té tanta mala llet, la mateixa mala llet que el bateria punkie dels Manel, que té un cosí que es diu Pep. Els cosins de plasma també tenen al·lopècia i utilitzen boomerangs per caçar homosexuals ben aviat al matí.

Amb tot això, un servidor no vol dir que en Pep no sigui una gran persona, però considera, d'igual forma que ho deu fer l'Al·lopècic Suprem de Sampedor, que no és res més que el millor entrenador del món. I considera (tant en Pep com un servidor), que pel fet de ser el millor entrenador del món no necessàriament ha de ser un gran expert en metafísica ni en les tècniques reproductives dels lemurs tigrats. En canvi TV3 i la gran majoria de catalans, si té qualsevol mena de dubte o necessita que algú l'aconselli, recorren a Pep Guardiola, i ell se'ls mira i els hi diu "parleu-ne amb en Miquel Martí i Pol, que jo no en sé d'això". I li donen un premi. El que no sap la gent és que Miquel Martí i Pol és el nom del seu gos.

dimarts, 13 de setembre de 2011

Sobre la bondat i la maximitat de les coses (Estudi lingüístic i teleològic)


Estudi lingüístic
A l'emplear les paraules "bondat" i "maximitat" juntament amb altres mots, sempre seguim el mateix ordre.
En el cas de la bondat i els seus derivats, sempre els col·loquem al davant de la paraula:
"De bones velocitats"
"Bon penjador d'estris tradicionals de pesca,
 improvitzat a partir d'una escala de fusta"
"Bona persona"
"Bondat d'ovella"
"Bonament dinàmic"
El contrari passa amb la maximitat i els seus derivats. S'escriuen en la majoria d'ocasions al darrere de les paraules:
"De velocitats màximes"
"Persona màxima"
"Ovella de maximitat"
"Dinàmic màximament"

Estudi teleològic
Entenent la maximitat en la seva vessant positiva i la bondat en la seva única vessant, s'aprecia que tot allò màxim implica bondat però que en canvi tot allò bo no implica maximitat.
En paraules properes al gran públic, si diem que hom té un bon reproductor d'audio Walkman, no necessàriament vol dir que el bon reproductor d'audio Walkman sigui màxim. Tindrà com a fi essencial reproduir cassettes de forma ben reproduida, però no de reproduir les cançons màximament. En canvi, si hom afirma que té un penja-robes màxim, en la naturalesa d'aquell penja-robes vindrà inclosa la bona penjamenta de les jaquetes implícita en una forma màxima de penjar la roba.

diumenge, 11 de setembre de 2011

Epilèpsia, vòmits, drogues legals, prostitució i multes (Part primera)

"Viatjar enriqueix molt" diràn alguns.
Doncs bé estimat lector, un servidor, saltant-se el protocol de salutació que correspondria desprès de la seva llarga i anguniosa ausència pel món virtual, et dirà que viatjar no enriqueix una merda. No només no enriqueix en absolut sinó que més aviat empobreix les ments de les persones i les seves carteres.
Fumar porros no enriqueix per exemple, i hi ha gent que quan viatja fuma porros i només es mata neurones.
Viatjar en aviò no enriqueix tampoc, i hi ha gent que quan viatja, viatja en aviò. Com bé va deixar anar l'amic Orson Welles respecte dels viatges en aviò: "When travelling by plane there are only two existing sensations: boredom and terror. In the case of Ryanair, you could also include suicidal tendencies."

(Nota del traductor: Per aquells imbècils que no sapigueu alemany, la frase de l'amic Orson és "Quan es viatja en aviò, només existeixen dues sensacions: l'avorriment i el terror. En el cas de Ryanair, es podrien incloure també les tendències suicides.")
(Nota del traductor facha: Para aquellos incultos -probablemente no votantes del PP- que no entiendan alemán, la frase de mi amigo Orson, que por cierto tiene un chalé muy mono cerca de Mirasierra, es: " Cuando se viaja en avión solamente existen dos clases de emociones: el aburrimiento y el terror. En el caso de los perroflautas de Ryanair, se podrían incluir también las tendencias suicidas.")


"Individu aleatori, resultat de la cerca
d'imatges a Google de les paraules:
Avión fumando maría"

Deixant aquest apassionant debat al marge superior de la pàgina, un servidor vol destacar una sèrie d'idees que li semblen dignes de ser destacades en un ambient tant ric intel·l·l·l·lectualment. En primer lloc, que en aquest precís instant no sap quines idees vol destacar, però que, segur de si mateix, no dubta que acabarà trobant alguna sèrie d'idees suficientment dignes de ser destacades com per destacar-les.
La segona idea a destacar té una gran relació amb el tema tractat anteriorment: un servidor està segur que trobarà una idea -a més la trobarà en breus instants- que serà digna de destacar.
...
...
...
...
...

Aquí vé l'idea: tot i que Sant Benet defensava que és difícil arribar a la santedat per a aquelles persones que viatgen, un servidor quasi acaba màrtir durant un viatge al voltant d'Europa en ferrocarril.

Com que segurament, estimat lector, desitjaràs saber les diverses desgràcies i gràcies que patiren i gaudiren un servidor i els seus intrèpids companys d'aventura, t'hauràs d'esperar a la Part Segona de "Epilèpsia, vòmits, drogues legals, prostitució i multes"


Epíleg de la primera part

Un servidor promet escriure alguna cosa amb una mica de substància algun dia. Assegura també que el patiment de les ànimes dels caiguts serà decisiu en la recuperació del poder suprem. I també us desitja una feliç Diada a tots, totes, catalans, catalanes, moluscs, molusques.

dijous, 28 de juliol de 2011

Pensant en veu alta i fent unes cerveses i no menjant pizza

Posar play i començar a yeyir.


Hi ha poques coses equiparables al plaer que es sent al anar a dormir després d'haver passat una bona nit de tertulia amb amics de tota la vida.
Les anècdotes que serien avorrides si no fóssin de tots junts.
Els silencis, amb somriures dibuixats i mirada perduda, que uneixen les memòries de tots els presents.
Les cerveses, mil i un cops compartides, que es buiden inconscients com les hores.
Les bromes que no farien gràcia si no fós perquè es van crear en conjunt.
Els riures, que al coincidir un cop més, es reconeixen i s'allarguen fins l'esgotament.
Les tragèdies compartides, que semblen menys tragèdies quan els companys del viatge de la vida ajuden a portar-ne el pes.
Les relacions de parella, que en aquests moments semblen llunyanes i molestes.
Els temes de conversa quotidians, que perden tal adjectiu perquè l'ausència i la distància els converteixen en excepcionals.
Les hores en autobusos de merda, que passen a convertir-se en odissees irrepetibles.
Els cabreigs que acaben en abraçada i, en el cas dels més emotius, en llàgrimes de reconciliació, ridiculitzades  per la posteritat.
Els moments incòmodes que no es dignen a aparèixer.
Els debats de política, que sempre comencen i acaben igual.
Els crèdits i dèbits, que en comptes de solventar-se, es van multiplicant.
Tot plegat.

dilluns, 25 de juliol de 2011

Els anys que visquérem mandrosament (i color Blau)

Un servidor ara mateix està colpit i amb ganes de contribuir a fer un món millor.
No es considera un ésser altruista ni massa idealista, però és que acaba de veure El año que vivimos peligrosamente de Peter Weir, protagonitzada pel catòlic-etílic Mel Gibson i la llavors joveníssima Sigourney Weaver (la doctora obsessionada per les arrels a Avatar de James Cameron, protagonitzada per l'ateu-etílic Avatar Mascle de Color Blau i la llavors i encara joveníssima Avatar Femella També de Color Blau).

No farà falta parlar de què tracta la pinícula per parlar del què un servidor vol parlar, però abans de parlar del què vol parlar recomana a tots els lectors que la vegin algun cop a la seva vida, que val molt la pena (no només són bones pinícules les de la Saga Crepúsculo).
"Els periodistes a les pinícules vestim hortera"

Tot això té a veure amb les ganes de contribuir a fer un món millor pel fet que El año que vivimos peligrosamente reflexa bastant bé la controvèrsia de l'occidental que se sent culpable per haver nascut on ha nascut i no contribuir tant com podria a reduir la infinitat de mals i injustícies que hi ha en aquest el nostre planeta Blau: veiem que si enlloc de tenir una tele amb els diners que ens ha costat apadrinéssim a un nen, aquest "negrito" menjaria durant un any. Però tampoc val la pena, perquè amb la de milions de nens que passen gana, alimentar durant un any a un sol nen sacrificant una temporada de Sálvame Deluxe o Polònia, és com pixar enmig de l'Atlàntic amb la intenció de fer un oceà d'orina: absurd.



Moment demagògic
Doncs bé, de la manera que un servidor ha entès el missatge principal de la pinícula, es proposa una pragmàtica tercera via davant l'interrogant de "Què fer?": consisteix en intentar millorar el teu entorn més inmediat, començant per un mateix, i anar ampliant el teu radi d'acció benefactora fins on cadascú sigui capaç. En funció del que hàgim rebut, podrem fer més o menys.

No obstant lector, si ets una mica llest (que ho dubto), t'hauràs adonat que aquesta suposada tercera via tampoc diu res sobre què fer amb la teva puta tele. Per tant, et toca decidir a tu.

divendres, 22 de juliol de 2011

Fetsival Intenracional de Bequinàssim


Estimat lector, a l'estiu fa molta mandra escriure perquè hi ha més coses a fer. O això diuen. És certa la primera part de la frase. La segona depèn de cada cas en particular. 
En el cas d'un servidor no ho sabràs mai lector, ja que es tracta d'un individu difuminat en el cosmos virtual de la xarxa que es nega a subministrar cap mena d'informació sobre la seva real i privada vida.

Ara fa un parell de setmanes, després d'una forta crisi existencial degut a un problema familiar, un servidor va anar amb tres companys de viatge anomenats X, Y, i Pizza al lloc més idoni de la Pínsula Ibèrica per superar crisis existencials. Es tracta d'un poble de la costa que a l'hivern té uns 34 habitants i a l'estiu uns 18 milions a causa de la ingent quantitat de festivals de música que s'hi celebren: Bequinàssim.

"Femelles guiris guays amb els seus respectius
polls que porten la pulsera del FIB (polls inclosos)"
Doncs bé, un cop va arribar allí amb els seus afortunats companys de viatge, l'ego li va augmentar exponencialment a cada pas que feia. Quasi explota de supèrbia en el moment que li van posar una pulsera groga (semblant a les anelles de seguiment de les aus) que certificava que tenia dret a accedir als concerts. A partir d'aquell instant no era un simple mortal, sino algú que podria presumir durant una dècada de la seva gesta musical: havia pagat un ull de la cara per poder assistir, enmig d'una massa informe de britànics suats i sense samarreta, a una interminable llista de concerts de grupets de moda que ningú coneixerà durant d'aquí onze anys.

I així es va complir: els cuatre intrèpids companys amb un servidor inclòs van passar una setmana enmig de la brutícia, la suor, els fogonets de càmping, l'MDMA (vindria a ser el LSD de moda), els guiris, els espanyols que van de guiris i els polls de nacionalitat desconeguda dels guiris i dels espanyols que no tenen temps de dutxar-se.

El més interessant de tot aquest fenòmen social és que a ningú li interessaven ni realment els Strokes, ni Arcade Fire, ni Antonia Font, ni Primal Scream, ni Portishead, ni els Arctic Monkeys, ni Mumford and Sons ni els Undertones... A la gent només ens interessaven aquests grups en la mesura que després ho poguéssim explicar davant els amics i tinguéssim fotos per penjar a la xarxa.  

Com que a un servidor li fa molta mandra continuar escrivint, aquí ho deixa i a prendre pel sac. Potser algun dia té quelcom interessant a dir.

(Nota del traductor: No he de traduir res lector, però et vull dir que aquests dies un servidor està molt pujat de fums perquè porta la pulsera del FIB el molt friki de merda...)

diumenge, 10 de juliol de 2011

Autopsia d'un autoestopista

El següent poema-protesta va ser trobat a la butxaca dels pantalons d'un camioner Murcià el cadàver del qual va ser trobat en una cuneta fa un parell d'anys. Traduit del castellà:

Autopista en lloc utòpic amb autoestopista etílic STOP.
Alça ociòs el dòcil polze STOP.
No li és difícil STOP.
Cap cotxe es fixa en la gruxiuda ferida de la seva cuixa STOP.
Per tant tots tiren i no s'aturen tot i que tu no les tens totes STOP.
Dius: Déu, li deu doldre el doll de sang! STOP.
El teu germa pensa que amb una pinsa pinçant pinso pensaríem pensaments més positius STOP.

(Nota del traductor: el poema en general és patètic, però aquest últim vers sobre els pensaments positius ratlla la misantropia. M'he plantejat eliminar-lo però seria amagar la veritat dels Road Poems)
Es fa fosc STOP.
L'autoestopista es mor d'amor a l'autopista STOP.
El pobre es podreix impudentment produint pudor STOP.
I pudor senten els qui passen i no s'aturen STOP.
Un cotxe l'aixafa i tot s'esquitxa, s'atura i es satura STOP.


(Nota del traductor: l'autòpsia del cadàver de l'autor indica que aquest va morir al colisionar el seu camiò amb un altre vehicle al saltar-se un STOP a la N-2)

"Stop"



diumenge, 26 de juny de 2011

La Teoria de Frëwôlfrgh

És la teoria apocalíptica més espectacular d'entre les ideades per la raça humana, i possiblement la que més ens vindria de gust que es complís en cas de poder triar en el Catàleg de Fins del Món 2012.

Tot i la seva espectacularitat, és necessari tenir uns mínims coneixements de química i física per poder abarcar tota la magnitud i perfecció d'aquest hipotètic apocalipsi ideat pel científic norueg Olaf Frëwôlfrgh durant la dècada dels 70.

El primer concepte clau és el de FUSIÓ nuclear. Per que us quedi clar, vindria  a ser el que fan a Bola del Drac però enlloc de ser en Vegeta i en Goku que formen en Gojeta (una autèntica màquina de matar dolents) son dos àtoms d'Hidrogen que s'uneixen i formen Heli alhora que alliberen una brutal quantitat d'energia.

El segon concepte és el dels gasos comburents: l'oxigen no és combustible, sino que facilita la combustió d'altres substàncies. Això vol dir que és comburent.

El tercer concepte és el del trencament d'enllaços: quan s'aplica calor sobre una mol·lècula, es poden trencar els enllaços que uneixen els seus àtoms i descompondre's aquella mol·lècula per formar-se'n de noves.


La Teoria de Frëwôlfrgh diu el següent:
"Si s'escalfa l'aigua dels mars a una temperatura suficient com per trencar les mol·lècules d'H2O, (amb un bon encenedor, per exemple) els àtoms d'Hidrogen s'uniran formant H2* i els d'Oxigen s'uniran formant O2, produint-se així una combinació de gasos que, amb l'incidència dels raigs solars, s'imflamarà i produirà una reacció en cadena tal que el planeta Terra explotarà en qüestió de dècimes de segon. Desapareixent tota forma de vida per pura sublimació** de les molècules orgàniques."

En la segona part de la Teoria, Olaf Frëwôlfrgh exposa:
"En els microsegons posteriors a la inflamació i explosió dels oceans d'hidrogen, la temperatura de la Terra serà tant elevada que el nostre planeta, a causa de la fusió dels nuclis d'Hidrogen gas, es convertirà en un nou Sol d'Heli i Hidrogen, habitat únicament per peixos d'antimatèria (antipeixos) i per feixistes d'antimateria (antifeixistes).

*Gas extremadament imflamable i explosiu
**Pas de sòlid a gas sense passar per líquid

dijous, 9 de juny de 2011

Estudi americà infalible! Pasen, vean y participen!

Els americans es passen el dia menjant hamburgueses, veient el beisbol, menjant hamburgueses i fent estudis de tota mena: Que si un estudi americà ha demostrat que la gent que surt de festa amb gorra és deficient... Que si un estudi americà ha demostrat que la gent del Betis té menys tendència a patir al·lèrgies amb el pol·len... Que si un estudi americà ha demostrat que els americans són més guays... Que si un estudi americà ha demostrat que l'amor només dura un temps, sobretot pels amants de la estadística... Que si un estudi americà ha demostrat que els estudis americans ho demostren tot a la perfecció... Que un estudi americà ha demostrat que les peses de gimnàs de color vermell són més efectives... Que si un estudi americà ha demostrat que comences a estar fins als ous dels estudis americans...

Doncs bé, estimat lector, en aquest blog és portarà a terme, amb la teva participació, un estudi americà.

Un íntim amic d'un servidor, el Professor Investigator Andy Pollock del "Psychiatric Endocrinosocial Subterranean Department" (P.E.S.D) del "Massachussets Institute of Technology" (M.I.T.) -de Massachussets- li ha demanat a l'humil redactor d'aquest blog si el pot ajudar amb un estudi molt prometedor que està desenvolupant des de fa mesos en el més alt secret.

De forma immediata, i conscient de la gran implicació dels seus lectors, un servidor no ha dubtat en acceptar, però... Ai las! Quan ja li ha dit que sí, el Professor Investigator Andy Pollock del P.E.S.D. del M.I.T. -de Massachussets- s'ha posat a plorar com una magdalena! Acabava de perdre una aposta amb el seu colega de laboratori, el Professor Investigator Jackson Warhol! Havien apostat que ningú s'arriscaria a formar part d'un estudi tan arriscat, intrèpid i arriscat! 

Un servidor li ha dit que ell no seria l'únic en formar part de l'estudi, sino que ho farien els seus lectors.

"Magdalena a punt de plorar"
Com que l'estudi és secret i només podrà ser revelat si té èxit, estimat lector, només tens una opció: fer el que un servidor et mani i d'aquesta manera contribuir a l'enriquiment del fèrtil jardí del coneixement humà.

La teva contribució és molt simple i no et robarà més de trenta segons del teu preuat temps: al final d'aquesta entrada, a l'apartat de comentaris, escriu quin objecte t'emportaries a un planeta* desconegut per explicar com és la raça humana als extraterrestres. No valen merdes frikis del tipus "un àlbum de fotos amb totes les ciutats del món" ó "una grabació amb un viatge al voltant de tot el món". Ha de ser un objecte simple que tindrà l'honor de representar la raça humana.

Un servidor t'ho demana siusplau. En virtut de la ciència i de la veritat, ajuda als Professors Investigators Andy Pollock i Jackson Warhol!

*Per si a algú li serveix, el planeta vindria a ser un planeta de tipus desèrtic, amb temperatures superiors als 40 graus al migdia.

diumenge, 5 de juny de 2011

Els suecs abans molaven més i éren més rossos

Els polítics no fan política a llarg plaç, els especuladors de borsa no fan especulació a llarg plaç, les mosques no fan la mosca a llarg plaç, els futbolistes no pensen en la seva carrera a llarg plaç, ni la majoria de músics fan música pensant en un futur llunyà.

Els únics i maquiavèlics individus que han pensat a llarg plaç i s'estàn forrant són els suecs que van inventar Spotify. Aquests malparits han aconseguit que ens tornéssim mandrosos alhora d'escoltar música pirata. Ens han donat la carn tallada i la verdura triturada durant tres anys i de cop ens han tret el caramel de la boca.

"Traició!"
Els ciberpirates musicals hem perdut en aquesta aurea aetas la capacitat i la paciencia per baixar-nos música o per anar a Youtube y haver de buscar els temes autèntics entre muntanyes de covers de joves malcriats que imiten a Rod Stewart o a Pete Towshend sense cap mena de criteri ni vergonya.

Portàvem dos anys descobrint una dotzena de grups cada dia amb el botonet de "Artistas relacionados" i ens passavem a través del propi Inbox del progarma verd i gris centenars de cançons absurdes o genials. Però tot ha acabat.

En un primer moment a un servidor li va fer mal que els suecs en la fotéssin d'aquesta manera, però el seu usual optimisme l'ha portat a veure-ho des d'una perspectiva inversa, concretament des del terrat de casa seva.

Ha tornat l'època de deixar que les cançons i les discografies madurin a les nostres orelles, l'època d'haver de baixar-se els temes d'un en un o els discos d'un en un, i triar els que més t'agraden i deixar els que només et feien gràcia, perquè al disc dur del teu ordinador l'espai és finit. Ha tornat l'època de fer sonar un disc de Radiohead una vegada i una altra, d'aprendre's cada vers de Cohen fins l'última síl·laba (un servidor aprofita per donar-te l'enhorabona pel premi Leonard, que ja sé que segueixes el meu blog  des de fa temps).

Ja ho deia en Chris Rea.

dijous, 2 de juny de 2011

Com tenir l'èxit assegurat a Facebook (si ets mascle)



Només cal un requisit per arrassar en el món de la hipocresia virtual: tenir un espectacular àlbum de fotos d'un espectacular viatge al voltant del món.

Requisits previs al viatge
-Ser hippie o Coronel Tapioca
-Ser metge
-Ser fotogènic
-Estar bo i fort
-A poder ser, tenir els ulls clars i ser ros
-Deixar-se barba

Les fotografies imprescindibles que coma a gran viatger-aventurer t'has de fer
-Somrient amb un nen negre a coll
"El candidat compleix pràcticament
tots els requisits previs al viatge"
-Somrient envoltat d'un grup de nens de Nicaragua als qui acabes de vacunar de malaria
-Somrient des d'una furgoneta atrotinada amb uns individues del Txad ajundant-e a treure-la del fang empenyent des del darrere
-Somrient amb una monja de le Germanes de la Caritat en un slum de Calcuta
-Somrient mentre un ximpanzé et busca polls al cabell a Zimbawe
-Somrient en una barca de l'Amazones amb un indígena
-Somrient sota l'aigua pescant amb una llança de fusta al Mar Carib
-Somrient i prenent una Estrella amb dos joves models al port de Ciutadella
-Somrient amb una moto de segona ma espatllada a l'Oest dels Estats Units
-Somrient en un campament gitano de Rumania
-Somrient una mica menys perquè t'ho acaben de prendre tot
-Somrient comprant de nou tot el material de Coronel Tapioca a Londres
-Somrient amb una noia (hippie) reportera a la selva Colombiana
-Somrient i cantant "Video Killed the Radio Star" en un karaoke d'un bar de Tokio
-Somrient i prenent una Murphy's en un pub de Dublin amb dos greixosos pèl-roigs
-Somrient i fent un petò a una noia jove (hippie) als peus de la Torre Effiel
-Somrient mentre menges fideus en un túnel subterrani del Vietnam 
-Somrient mentre mates un hipoptòtam femella embarassat al Congo
"El segon candidat també compleix
tots els requisits previs"
-Somrient (rictus congelat) mentre fas autoestop en un autopista de Siberia
-Somrient i fugint dels caníbals a Indonèsia
-Somrient i regatejant amb un venedor d'alfombres a Marrakesh
-Somrient a cobert de les bombes a Gaza
-Somrient fuman-te una pipa de la pau amb uns falsos cherokees al Canadà
-Somrient acabant de conèixer la dona (hippie) de la teva vida en un hospital de campanya a Somalia
-Somrient i fent caca en una letrina a Bielorrússia
-Somrient amb un sherpa de visita turística per l'Everest
-Somrient mentre buides el carregador (hippie) d'un AK-47 contra un convoy de talibans que et vol segrestar
-Somrient mentre et treuen una bossa negra (hippie) del cap i demanen 20.000€ pel teu rescat
-Somrient tres (hippies) mesos després, als mitjans de comunicació, quan arribes a l'aeroport de Barcelona
-Somrient assegut al sofà (hippie) de casa teva amb la PS3

dimecres, 1 de juny de 2011

Sobre l'ego i les 5000 visites

Música èpica de fons (estil Ennio Morricone) i to de veu imperiòs i alhora emocionat:
-Lector, en el dia d'avui, aquesta merda de blog ha assolit la patètica xifra de les 5000 visites, la meitat de les quals provenen del propi ordinador d'un servidor. En el dia d'avui, un servidor està assegut en calçotets davant la pantalla emocionat, orgullós i alhora sorprès de la gesta assolida. En el dia d'avui, tu, lector, has passat a formar part de l'història d'alguna forma inconcreta i vaga, però hi has accedit. En el dia d'avui, la inspiració està de vacances i la mandra, en canvi, està treballant dur per tal que l'autor intelectual d'aquest crim anomenat Blog Regulero no arribi a les 10 línees, però no ho aconseguirà.

Aquí va l'història d'un jove aïllat socialment que volia ser famòs. Enlloc de convertir-se en un "supervillano" va decidir que ho aconseguiria fent-se escriptor. 

Fracàs escolar
Va començar posant un especial entusiasme a les redaccions de l'escola però tot i la bona recepció del públic, la crítica no li era favorable: en el millor dels casos s'emportava un "Bé" per part del professor de català...

Decadència i risc de mort
Va probar sort amb els concursos literaris de Besalú, però de tant reflexionar sobre el mateix tema va acabar amb una obsessió que el va portar a l'adicció a la Marihuana i a intentar suicidar-se en diverses ocasions.

Període de reflexió
Després d'un temps ingressat en un psiquiàtric, d'on va treure una gran quantitat d'idees pels seus futurs llibres, va viatjar al Tibet. Allà es va fer amic íntim del Dalai Lama i el van ordenar monjo budista. Decidit a compartir el missatge amb els occidentals, va tornar cap a casa.
"Mordor"

Tetes contra lletres
Però es va convertir en adolescent i el sexe i les tetes van fer que s'oblidés durant un temps del seu amor per les lletres i al nirvana. Va canviar en Dostoyevsky per "El Diari de la Carlota (i les seves experiències sexuals explicades des del positivisme científic)" i l'ambició d'assolir el Nirvana per en Kurt Cobain.

Joventut
Acabada l'adolescencia, i més aïllat socialment que mai, va començar a escriure un blog, que es veu que donava una imatge molt d'intelectual i d'implicat en la societat, per dolentes que fóssin les entrades.

Es fa twitter
Aquesta part és mentida, perquè el Twitter no serveix per fer-se famòs, sinó per dir gilipollades i fotre salts d'alegria si te les "retwiteigen"*.

El blog arriba a les 5000 visites
El cap li explota de sobredosi d'ego quan s'adona que en més de 4697 ocasions els internautes perduts han arribat al seu antre d'intimitat virtual.

Enterrament i vida en el Més Enllà
L'enterrament va ser molt trist, perquè només tenia 19 anys, i de la seva vida en el Més Enllà se'n desconeixen les alegries o les desgràcies.

*Quin verb més patètic

divendres, 27 de maig de 2011

Indignez-vous madames et monsieurs de la boulangerie!

Nota del censor: El vostre servidor habitual té exàmens i diu que no pot perdre el temps escrivint per vosaltres. Així que ho faré jo. Espero que us agradi. És una història que val la pena.
L'altre dia m'estava passejant per Haití i em vaig trobar una nena petita que es deia Madeleine fent un cafè en un restaurant de luxe amb uns damnificats xilens.
Què dius? Que Haití no et sona? Si home si, és aquell lloc on va passar alguna cosa greu farà ara uns mesos i que va fer que un piló de cantants es forréssin...
La Madeleine dius? Si home si, és aquella nena que van segrestar, que tots els diaris en parlaven i feien muntanyes de bitllets implicant-hi als pares i ordint trames universals...
Els xilens? Ah, si, diria que son una gent que van tenir un terratrèmol fa quatre dies i que tothom va donar un bon grapat de calers sense saber si ara el seu país encara existeix o si ja fa temps que va desaparèixer sota les aigües del mar...
"Tomando el sol, insolación!"

Vaig passar d'aquest peculiar grup i vaig anar a parar a un casino, també de luxe, (evidentment, perquè a Haití actualment viuen de puta mare). Asseguts a la taula de pòquer, amb roba cara i la mirada concentrada en el joc, hi havia tots els caps de les empreses farmacèutiques que es van inventar una història sobre una tal Grip A. No sé si et sona estimat lector... El crupier, encara xop, era un indi que fa uns 6 o 7 anys va perdre a tota la seva família en un Tsunami que va destrossar tota la costa sud asiàtica...

Com que no m'agrada el pòquer ni les apostes, vaig sortir del casino i vaig anar a la platja. No t'imagines a qui em vaig trobar: en Carod Rovira fent surf amb uns etarres amics seus! S'ha de dir que el banyador de floretes l'afavoreix bastant a en Josep Lluís. 

S'ho miraven des de la sorra un bon grapat de polítics acusats de corrupció que acabaven de guanyar un altre cop les municipals. Envoltats de senyores que marcaven mugrons i prenent uns Waikikis es reien de la gent del carrer perquè com que els diaris ja no parlaven d'ells, els havien tornat a votar!

En un racó de la platja, prenent el sol, hi havia en Bin Laden, que estava eufòric perquè tornava a estar de moda. Fins i tot semblava que havent mort era el bo de la pel·lícula!

Un tal Julian Assange es passejava mort d’enveja pel passeig, mirant com l’Strauss-Kahn li robava tot el protagonisme, firmant autògrafs i fent-se fotos amb les filles grans de les famílies. Fent-se fotos amb ell hi havia un parell d’ “indignats”, que semblava que cada cop tenien menys feina allà a les places de les ciutats...

Això sí, el que s’estava partint el cul de debò era l’al-Assad, que portava uns mesos assassinant a desenes de persones a Siria i el que s’estava menjant la merda era el matat d’en Gadafi, que no tenia collons ni per matar uns quants centenars de civils.
De fet, comentaven preocupats dos industrials de Saragossa, algun civil si que havia matat l’amic Muanmar, i ho havia fet amb les bombes que ells li havien venut, però no et preocupis es deien. D’aquí dos dies ningú parlarà de nosaltres.

Quan jo me n’anava perquè m’estava posant nerviós, va amarrar un vaixell amb uns quants pirates que venien de Somalia, avisant que els pròxims en arribar serien la Lady Gaga i en Mourinho, que pel què es veu els diaris ja no venien tant a la seva costa.