"Para comunicarse con el personal de la estación, utilice los interfonos amarillos "
Sòcrates

dilluns, 20 de desembre de 2010

Explosions, capitalisme, llum, fetges i Naixements

És Nadal, temps de familia i capitalisme en espiral.
Son dies d'estar-se a casa caçant ajudants de Sant Nicolau* (patró dels liberalistes radicals), plantar avets, beure cava, cavar trinxeres a la neu, anar vestits de color vermell i verd, beure cava, menjar marisc i derivats del marisc, repartir amor en dosis desmesurades, beure cava, evitar morir electrocutat amb les llumetes de colors, beure cava, fumar grèvol...

Un servidor i la gran majoria de lectors passem uns dies plens de llum encegadora, estòmacs plens i fetge destrossat. En canvi, n'hi ha que celebren el Nadal en un caixer de Caja Madrid, on les úniques llums són les de la pantalleta de "Retirar dinero", i enlloc de cava hi ha "Don Simon El Vino Más Vendido del Mundo".

"Ajudant del Pare Noel tocant Jingle Bells. En el fons es limita
a sentir odi cap als nens petits que demanen un dinosaure de veritat com a regal"
Els ajudants del pare Noel, com que són uns classistes, no passen ni pels caixers ni pels menjadors solidaris. Evidentment, nosaltres tampoc ens hi hem de passar, ni pels menjadors ni enlloc on puguem fer quelcom solidari aquests dies. Si així ho féssim, no tindríem temps de pillar una gastrointeritis aguda a base de turrons o de passar-nos el joc de la play que no va poder digerir el tió i que va acabar expel.lint pel cul...

Aquests dies son per quedar-se a casa amb la familia, disfrutar dels regals i reflexionar -només reflexionar- sobre la sort que tenim, sobre quant ens estimem entre tots i el goig que fan els camells dels Reis (principal competència de Sant Nicolau) menjant-se el pinso de gos que els hi hem preparat. (Sí, un servidor tampoc entén com pot ser que els camells mengin pinso de gos; seria més normal que mengéssin dàtils, tenint en compte que provenen d'Orient.)

Fer alguna cosa per compartir la nostra alegria seria massa... no sé com dir-ho... nadalenc?
Anar a cantar nadales a un grapat de fòssils que viuen en un geriàtric o fer alguna nano-donació a Càritas o anar a visitar els malalts de la familia, o simplement tirar de la cadena en un lavabo públic ja no es porta. El que es porta ara és escriure un blog cagant-se en la insolidaritat de la gent i no fer res més.

Bon Nadal i Feliç Any Nou!!!



*La tècnica utilitzada per caçar ajudants del pare Noel, molt apreciats als països nòrdics com a condiment per als entrepans nadalencs, segueix un procediment bastant escabròs que per raons òbvies no esmentarem aquí. Per tal que els lector se'n façin una petita idea, un servidor exposa una petita llista d'una petita part del material utilitzat per capturar les bestioles:
- Aspiradora
- Gasolina
- Bombones de butà
- Forquilla
- Tovallons de paper
- Tisores de podar
- Pèl de cavall
- Una excavadora
- Un dinosaure com el de Toy Story
- Mentos
- Escaire i cartabó
- Nitroglicerina
- etc.

dissabte, 18 de desembre de 2010

See the pyramids along the Nile

lectorm, aquesta entrada serà polèmica. Molt polèmica,
perquè un servidor porta un elevat grau daolcol a la sang i és incapàç descriure sense faltes d'ortografia. Tampoc es veu capaç descriure coherentment.

No obstant, el seu subconsicent li diu que, tot i que li portarà certs problemes, és un a novetat escriure un blog en estat etílic i que pot aportar quelcom expressar amb total sinceritat els sentiments i sensacions del moment.

ABans que res, informar a l'estimat lector que no és habitual aquest estat en un servidor, que considera l'alcohol la solució barata per als tímids. Un servoidor, per poc que importi al lector, ha passat les millors festes de la seva vida sense beeure, però a vegades cau en el pèssim costum social de beure per conveni.

Dir que mentres escriu, un servidor està escoltant Bryan Adams o Rufus Wainwright, ja és dir molt.
És en aquests moments que l'individu recorda exclusivament els bons moments amb els amics, les bones experiències amb els coneguts i els anècdotes acollonuts amb els germans. Sembla que tot le que hagi succeit amb les persones mes o mensy properes hagi sigut una representació perfecta de la perfecció.

Encara que un servidor no se n'adona del tot, aquesta concepció de  que té un ésser humà en estat d'embriaguesa és totalment irreal, i en absolut...

COntuant amb una altra part: com seria un món on la gent no pogués beure alcohol al sortir de festa?
la puta realitat és la seguent: la gran majoria no sortiria de festa, perquè la (incomprensible) desconfiaça entre éssers humans molt sovint no pot ser superada si no és gràcies a alguna cosa que t'impedeix raonar, en aquest cas l'alcohol. Gracies a quest derivat dels hidrocarburs (demano disculpes als químics per la imprecisió), la gent s'allibera de les barresres que li impedeixen relacionar-se amb els desconeguts.

Dit d'una altra manera, l'alc0hol fa la funció de convertir-nos en persones si`p+atiques.

Reflexió de Nadal per tothom que la sol tajar: per què no sem simpàtics amb la gent del carrer que no coneixem? per què només expliquem la nostra vida a les discoteques?
perquè es diu que els borratxos diuen sempre la veritat, i no que tothom diu sempre la veritat?

Penseu, que un servidor se'n va a dormir.


PD: Mai sabràs, estimat lector, si un servidor anava realment begut en el moment d'escriure-ho o només ho feia veure...

PDD: el títol és d'una canço de la dona d'en Sarkozy

dijous, 16 de desembre de 2010

El Fuero de Torrelodones (S. Xd.C.)

Un servidor, en unes excavacions als lavabos del casino de Torrelodones, va trobar un fragment d'un document que contenia el següents preceptes:

"A todo forastero que fuere hallado dando caza a un pollo en el territorio de Torrelodones, ya sea en la villa o en los bosques, peñas, arroyos o en las minas de oro o plata, le puede ser dada la muerte por despeñamiento sin otra pena que la de tres pieles de cabra"

"Todo aquél que tomare mujer de otro sin permiso del marido castigósele con pena infamante de castración de los suyos dos honores"

"Todo aquél que estornudare delante de su señor, fuere ahorcado al ponerse el sol"

"Todo aquél que tuviere miopía sin permiso de su majestad el Rey, fuere desojizado o si el infractor lo prefiriere, le fueren cortadas las barbas"

"Todo aquél que hiciere algo, diósele la muerte por descuartizamiento"

"Muerte"

Mala època l'Edat Mitjana...

dilluns, 13 de desembre de 2010

L'home que va morir per manca de vida/excés de mort

Monzò, tremola, perquè amb aquest conte que un servidor narrarà en breus instants perdràs la feina.

Hi havia una vegada un home que es va morir.

Un cop explicats el principi i el final de l'història, continuaré amb els fets que van succeïr abans que morís i després que hi hagués una vegada.

L'home treballava en una companyia d'assegurances, i passava el dia assegurant gent diversa. Un dia va venir un noi molt insegur i li va demanar a l'home que l'assegurés. Un cop assegurat, el noi va marxar, però abans de marxar li va dir a l'home que treballava a la companya d'assegurances: "Un dia moriràs, i jo estaré allà per veure-ho!" (Riure malèfic)

El noi es va equivocar, perquè només sortir al carrer el va atropellar un camiò que portava porcs. Aquell dia l'home que treballava a l'assegurança va fer un mal negoci.

Però va arribar a casa i es va oblidar d'aquella mala inversió, perquè prenia LSD i es passava la tarda en móns abstractes de colors, i discutia amb perdius que organitzaven mítings amb llagostes. Eren mítings sobre ecologia.

Els nens van tornar del cole, i l'home els hi va preparar el berenar i va fer un petò a la seva dona. No es va morir en aquell moment, es va morir més endavant.

Els nens van jugar a cotxes, i el nen petit es va enfadar amb el nen gran perquè el nen gran li havia agafat el cotxe vermell, que era el que a ell li agradava. Es van barallar amb esgarrapades i el pare els hi va fotre un bolet a cadascú i els nens van plorar. La mare li va dir al pare que no pegués els nens, i el pare va pegar llavors a la mare, perquè era un maltractador de dones.

Com que tots menys el pare ploraven, el pare va pensar que allò era molt trist i també va plorar una mica, però ho va amagar perquè els homes no ploren. Desprès va fer les maletes i va marxar de la casa. Se'n va anar a un bar de carretera, on la pinta de Mahou costava només 1€, i ell es va emborratxar molt. Quan anava begut es posava encara més trist, i va tornar a plorar. El propietari del bar, que volia tancar, li va dir que marxés a plorar al cotxe, que als cotxes s'hi plorava molt bé, que ell tenia una germana que sempre plorava als cotxes i deia que s'hi estava molt bé i que la deixéssin en pau.

L'home de la companyia d'assegurances, caminant per la foscor, va anar al cotxe i va plorar una mica, però no massa. Ja eren més de les dues i no sabia on anar a dormir. Al final va decidir no dormir i va conduir moltes hores, tantes que la nit es va convertir en dia i el dia es va tornar a convertir en nit. I la nit s'hauria tornat a convertir en dia si hagués quedat gasolina al dipòsit, però no va ser el cas.

L'home maltractador va baixar del cotxe i tenia molta son, tanta son que es va adormir enmig de la carretera, i el va atropellar un camió que portava porcs. Però no es va morir encara. Era un home dur de pelar.

Un cop a l'hospital, ningú li feia massa cas i ningú el visitava, perquè encara que havia assegurat a molta gent al llarg de la seva vida, no havia fet cap amic. Però ell no estava trist, ell estava content perquè li agradaven els llits d'hospital, perquè tenien aquell mando que feia que et poguessis plegar com un llibre. Va ser llavors quan es va morir: es va plegar com un llibre i es va trencar una vèrtebra, amb un col.lapse del sistema nerviós que va provocar una mort quasi immediata.

divendres, 10 de desembre de 2010

Mal a la mà, mal al peu

Lector, si estàs entenent el què escriu un servidor, és molt probable que sàpigues llegir (altament probable, de fet).

Continuant amb aquest procés deductiu, hi ha un 98% de probabilitats que hagis après a llegir quan eres petit/petita al col.legi/escola. En tal cas, amb una seguretat colpidora un servidor declara que vas aprendre a llegir amb els llibres protagonitzats per aquells germans anomenats Pau i Laia.

Aquests macabres individus, perseguits des de fa anys per la Interpol i la TIA, són considerats els criminals més perillosos de la primera dècada del segle XXI, per molt que parlin d'un tal Bin Laden o algo així...
Havent participat en el finançament de nobroses guerrilles i organitzacions terroristes i en la venta de narcòtics per tot el globus terraqui, són també màxims accionistes de Starbucks i autors d'una infinitat més de Crims Contra la Humanitat. En Pau i la Laia porten desapareguts des de 1999.

No han desaparegut només del pla real, també ho han fet del pla literari. Aquest fet, celebrat per alguns membres de CiU (Felip Puig entre ells), és en veritat una desgràcia pels infants de la nostra terra. No es tracta d'una pèrdua literaria, contrariament al que molta gent pensarà, ja que aquells dos energúmens parlaven una varietat d'Apatxe que no entenen ni els màxims experts en llengües índies. La gran pèrdua que ha acompanyat la desaparicó dels dos criminals és que ja no tornarem a veure mai més aquells dibuixos que acompanyaven els apassionants diàlegs en Morse: tots els individus que rondem els divuit anys recordem amb horror aquella imatge del best-seller de la col.lecció "Mal a la mà, mal al peu", en el qual la Laia, en un acte de suprema intel.ligència, intenta pelar un melò (si, pelar) amb un ganivet/gavinet i s'obre un pet de trau que se li veu el fetge i part de l'orella dreta desde dins.



En aquella època, a part de comptadíssimes escenes de violència a Bola del Drac i del doloròs final de Doraemon, els infants no estàvem acostumats a la violència i al sexe explícit. Actualment, en canvi, els nens de 5 anys porten una mitjana de 45 extorsions de negocis varis via GTA 4, han presenciat violacions en massa gràcies a sèries tan formatives com Naruto i han venut la seva ànima al diable seguint els mètode que mostren programes de "telebasura" aptes per a tots els públics, tipus "Sé lo que hicisteis", "Homes i dones" o "Pokemon Revolutions 9".

Tot això es resumeix de la següent forma: a un nen de 8 anys del primer deceni del segon mil.leni no li tremola el pols si ha de rebentar el cap d'un ésser humà innocent per raons econòmiques, científiques o filosòfiques.




Hem de donar les gràcies per tot això al Fari i als mitjans de comunicació capitalistes liberals proimperialistes, que han aconseguit acabar amb les restriccions d'horaris i la censura en horari infantil. Els hi devem a ells la sort de poder accedir amb tota la familia al gore i la pornografia sense haver de recòrrer a internet o haver d'esperar a altes hores de la nit.
"Felip Puig en un atac d'eufòria.
Observin la posició de les ungles"


Un cop més, gràcies.


diumenge, 5 de desembre de 2010

Sobre el fracàs escolar, els rulos, el punk i Alcorcón City

La música, en el últims temps, ha sofert un procés d'evolució i un conjunt de mutacions que l'han convertit en una cosa absolutament diferent del que era a principis del segle XX: es va començar a investigar amb el jazz, el blues, el Rock'n'Roll, el country i la música pop  tal com la coneixem actualment, iniciada per grups llegendaris com els Beatles i els Rolling Stones (no confondre el pop d'aquella època amb merdes tipu Canto del Lokohh; aquesta gent no fan música, cagen per la boca).

A partir dels anys 60 (època que es podria resumir amb: Vietnam, porros, àcids, Forrest Gump, pantalons estampats, hipocresia hippie, furgonetes wolksvagen) van començar a sorgir infinitat de gèneres derivats del rock, el folk i altres històries: punk, hard-rock, funk, dance, disco, heavy metal, electro, britpop, rap, R&B, folk-rock, grunge, screamo, rock psicodèlic, OIOIOIcaguem-nos en tota la societat i la pasma, trance, alternative and punk, la mítica música indie (provinent de les amèriques més profundes), el garage rock, el synth-pop, el peta-rock, el subnopop, el pseudopunk, l'hidroheavy, el terafolk, els neo-oldies, el pizza-country, el Rock'n'Elements de la Taula Periòdica...

Al marge de tot això, i a molts quilòmetres dels escenaris on es decidia la història de la música actual; absolutement desinteressats per les gires mundials de Bob Dylan, dels avalots al festival de l'Illa de White el 1971, de la nova aparició dels dinosaures al nostre planeta, de Woodstock, del Rock in Rio, de la gira de The Wall, de la mort de John Lennon y Jimmy Hendrix, de l'estrena de Harry Potter 78 (part 3, subpart 5)...

Ignorant al complet tot això, la població d'Alcorcón passava les tardes a la terrasses dels blocs de pisos o al banc de la plaça menjant pipes, arrugant-se i estupiditzant-se sota els efectes de la telebasura, perdent els matins, a les perrqueries, posant-se rulos i discutint sobre la massa craneoencefàlica de la Pantoja...

"Som underground, treballem de caixeres al Mercadona, els nostres nòvios
escolten dj Alcobendas i les nostres influències musicals són Manolo Escobar i The Stooges" 


Afortunadament per a l'història d'Alcorcón, com en el seu moment va passar a Nova Jersey o Liverpool o Birmingham, de les hores mortes jugant a la play a casa d'en Cristian, dels canutos darrere del pavellò amb el Noel, el "Sopitas", la Miriam, la Vane i el "Lechuguín" i ja de més grans, les "anxoves" sobre el capò del cotxe a Scorpia, va sorgir, fa molt poc, una de les bandes més revolucionàries de l'escena underground internacional.

Bé, un servidror s'ha passat deu pobles, i probablement no siguin d'Alcorcón, però el que és innegable és que Chiquita & Chatarra, el grup "hojomeneao" en cuestió ha fet un pas endavant en l'historia del rock.

Integrat per dos dones de vint-i-pico anys, (bateria i guitarra) (respectivament), el conjunt fa una música que combina a la perfecció la brutalitat de la raça íbera amb els aires de protesta del punk. Aconsegueix transmetre l'ambient de perifèria de Madrid (Manolitos Gafotas, "canis" i blocs de pisos amb persianes de color verd amb roba estesa) i a la vegada sonar com l'Iggy Pop de "bajona".

Sense més preàmbuls... res.

Amb algun preàmbul de més, Chiquita & Chatarra amb el seu únic, èpic, elèctric, mític, eclèctic, mètric, cítric, hiperbòlic, geomètric i parabòlic hit: I Don't Wanna Leave, del seu també únic, càustic, cínic, clínic, herètic i apocalítpic àlbum Fracaso Escolar.



No et pensis...

dimecres, 1 de desembre de 2010

Experiències d'un esclau de la democràcia

-Què Servidor, vas anar a votar?
-El col.legi electoral estava a -18ºC
-Déu ni do... I què tal per casa?
-El colegi el.lectoral estava a -18ºC
-Ja, però... tot bé o no?
-El colegi el.lectoral estava a -18ºC

(Últimes paraules d'un servidor abans de destruir el Parlament de Catalunya en un atemptat suicida)

Al final no es va immolar, però... joder quin fred que feia al col.legi electoral! (-18ºC)

Aquest tràgic preàmbul té a veure amb les eleccions? Si, però l'egocentrisme d'un servidor desviarà el tema cap a la seva (tetraèdrica) vida. A més, es vol mantenir en l'anonimat i no revelar que és un fatxa opressor que abans d'anar a dormir es passa cinc minuts tirant piropos a un pòster d'en Cesc Franco fent surf que té penjat a l'habitació.
Abans de continuar, una llista de les coses que són culpa del PP (d'aquesta manera no s'haurà de tornar a parlar de política).
És culpa del PP:
-La crisis econòmica actual (s'ho van gastar tot comprant esvàstiques pels seus despatxos)
-El terratrèmol a Haití
-L'examen de mates que vas suspendre l'altre dia
-Que Carles d'Austria ens deixés tirats
-Que ens robin desde Madrid, perquè en el fons van ser ells els que van tenir la idea
-Que el fundador de Victoria's Secret es suicidés
-Que el Tripartit ens enfonsés tal com ho ha fet
-Que l'empresa que fabrica Belstaff s'hagi forrat (tot votant del PP ha de portar alguna peça de roba de Belstaff, i si no, aneu a donar un volt per Palau, prop del Montessori, i observeu)

Continuant.
Platò, com tota persona ilustrada sabrà perfectament, va dir: "La democràcia va molt bé!"
Tot i que no va ser una afirmació massa aclaridora, Platò sabia què deia.
Però... ai!, estimat Aristocles! En els temps de les bacanals i les guerres entre homes despullats no existia la Ley Orgánica 5/1985, de 19 de junio, del Régimen Electoral General.
Aixecar el braç tants cops al dia té la seva recompensa...

A causa d'aquesta aberraciò legislativa i conscient que aquest blog el segueixen polítics i personalitats presents i futures del nostre país, un servifor aprofita per cagar-se en la democràcia i en la Ley Orgánica 5/1985, de 19 de junio, del Régimen Electoral General.

La democràcia és una caca! Si no us ho cregueu, informeu-vos, llegiu i apreneu, que la gent ara ho mira tot per la tele o wikipedia, i no aprofundeix en la matèria. No us deixeu corrompre pels medis capitalistes que ens ofeguen la llibertat i no deixen que ens cardem coca ni ens deixen donar-li les culpes de tot al PP i als E.E.U.U. Per cert, ¿anem a comprar una Harrington i ens fem un tatuatge que costa 300€ amb els diners dels papis?

La Ley Orgánica 5/1985, de 19 de junio, del Régimen Electoral General. és una puta merda. Un servidor no se l'ha llegit sencera, i el link porta a un article de la wikipedia sobre un quadre de Rubens, però  n'ha patit les consecuències de totes formes.

Un resum en poques paraules a l'estil més Tomàs Molina seria:
" Primer Vocal! Fred! 14 hores! Fred! Vocal! Pijus votant! Fred! Gangrena a les orelles! Eleccions! PP culpables! Fred! Recompte! Fred! Macagumlaputa! Fred! Bústia! Fred! Mico amb un sobre! Fred!"

Un altre resum podria ser:
"Un servidor, en el compliment dels deures del ciutadà oprimit, va haver de passar 13 hores i mitja assegut en una cadira comptant votants i vots, a -18ºC i cobrant un sou propi de la 1ª Revolució Industrial."

Resumint aquests dos resums en un sol resum, tindríem:
Joder quina experiència democràtica més interessant i formativa! I encara més tenint en compte que si no t'hi presentaves et tancaven a la presò durant més de dos setmanes...

Tindràn raò aquells que diràn que a algú li ha de tocar.
I una merda.
Hi ha molta gent a qui li interessaria presentar-se voluntària a les meses electorals, ja sigui per adicció a la política o per raons econòmiques, (això sí, cobrant més de 4'5€ l'hora). En canvi, ho organitzen tot mitjançant un acollonant sorteig que es veu que hi ha gent que li ha tocat tres anys seguits (passen a la categoria de Mestres Electorals i els hi donen un pin del Bob Esponja), mentres que a la gran majoria dels éssers humans no han tingut mai la gran sort de servir el nostre país. La jornada de 14 hores tampoc és una cosa molt democràtica que diguem. Un servidor, per exemple (preneu-ne nota  els futurs líders) troba que seria una bona ideia fer dos torns de 7 hores. D'aquesta manera, al acabar el dia, els membres de la mesa encara podrien distingir la seva dona d'una caixa del Telepizza.

Per acabar, una sèrie de dades científiques per corroborar els arguments d'un servidor:
- En els 89 paísos que s'ha aplicat la proposta d'un servidor, el PIB s'ha multiplicat per 5.
- A Cataluña*, la gran majoria de suicidis han estat perpetrats per antics Mestres Electorals.
- Fumar mata
- El 75'674% dels casos d'esquizofrènia a Europa es donen en ex primers vocals de les meses electorals. Creuen ser un vot en blanc.
- Les meses electorals són mol aburrides
- El sector Servicios de Mercado facturó 1.013.479 millones de euros en 2009, un 13,6% menos que el año anterior. El personal ocupado disminuyó un 5,1% y la inversión se redujo un 27,3% respecto al año 2008. (INE)

Llegiu-vos algun llibre d'en Saramago, escriu d'una manera brutal.
Adéu.

*CataluÑa: manera correcta de referir-se a una regiò d' EspaNYa i en la qual es parla un dialecte del castellà anomenat català.