"Para comunicarse con el personal de la estación, utilice los interfonos amarillos "
Sòcrates

dimarts, 30 de novembre de 2010

Aclariment per aquelles persones amb tendència a caure en els tòpics

En aquest blog s'han escrit, s'escriuen i s'escriuràn moltes aberracions, algunes certes i altres no tan certes.
La intenció d'un servidor en aquesta entrada no es complaure la seva miríada de seguidors amb més merda ni crítiques intel.ligents ni teories espectaculars sobre temes transcendentals.

En primer lloc, un servidor vol donar les gràcies a un amic que l'ha fet veure que és important posar-se en la pell del lector (no ho entengueu en sentit literal, siusplau): moltes vegades es volen transmetre idees o es fan bromes que el lector, des de la seva ignorància i posició allunyada de la línia de combat, interpreta malament i no capta la vertadera intenció del contingut. Per aquesta raò, un servidor envia un avís a tots els lectors d'aquest blog que no tinguin prou criteri per distingir la realitat de la ficció i els tòpics:
ESTE BLOG CONTIENE UNA ALTA CARGA DE MENTIRAS, IRONÍA BARATA, SEXO, DROGAS, ROCK'n'ROLL Y ELEMENTOS DIVERSOS

Devant de tot, cultura i amplitud de mires
En segon lloc i de totes maneres, un servidor abaixa el cap i admet que hi ha una remota possiblitat que el contingut polèmic en el blog no només sigui fruit de l'ironia, sino que podria ser (repeteix que es tracta d'una possibilitat quasi inexistent) a causa de la seva incultura o manca de coneixements o opinions ofuscades pels medis de comunicació opressors. Un servidor torna a reiterar que molt probablement no s'hagi equivocat mai en tota la seva vida, i que les seves idees estan basades en fets universals i dogmes reconeguts per més d'un 68% de la humanitat segons les enquestes.

En quart i últim lloc: MORT ALS PREJUDICIS I A LA MANCA DE SENTIT DE L'HUMOR (sobre aquest últim, un servidor escriurà un assaig sobre els seus límits, cualitats, color, olor, forma i geometria)

dimarts, 23 de novembre de 2010

Raons per les quals les nadales s'han d'escoltar durant tot l'any

Bé, un servidor donarà una raò i desprès passarà a parlar d'alguna altra cosa que encara no ha pensat.
Raò:
1- Podria venir un gàngster en qualsevol moment i petar-te el cap a cops de bat de bèisbol perquè no escoltes nadales durant tot l'estiu.*

El vertader títol de l'entrada podria ser: Sobre l'abducció de cervells per part d'individus amb fins malèfics

Algun atent lector haurà vist que un servidor té la intenció de parlar de la vida en altres planetes.
Doncs no, no té ni la més mínima intenció de parlar d'això, imbècils.

Abans de tractar el tema directament i seguint el mètode propi d'un bon científic, cal formular una hipòtesi i aclarir els conceptes clau.

Conceptes clau:
Abducció de cervell: expr. Acte pel qual es canvia la manera de pensar d'una altra persona evitant tota possible reflexió real per part de la persona abduida. Col.loquialment: menjar-li el putu tarro a la penya.

Joan Saura en un cartell electoral de les darreres autonòmiques 
Hipòtesis:
¿Actualment es produeixen fenòmens d'abducció de cervells? ¿Per quins mètodes? ¿Qui són les víctimes? ¿Qui són els abductors? ¿Amb quines armes els podem derrotar? ¿Perquè a les películes els nens que porten ulleres són els pringats? ¿Té alguna relació la miopia amb la dificultat de relacionar-se amb els altres?**

Procediment:
Com que el mètode científic és avorrit de co**ons (cuyons, jopeta!!), un servidor passa del procediment i va a les conclusions directament.

Conclusions:
És evident que en l'actualitat, el fenòmen d'abducció de cervells és un fet molt present. En el fons, sempre hi ha hagut éssers humans que s'han dedicat a devorar massa encefàlica, però mai s'havia arribat al nivell de perversió i complexitat dels mètodes actuals.
-Els nazis i els comunistes sovietics!-diran lectors (que per cert, mai callen).
-El doctor X! -dirà l'Action Man
-Els polítics catalans!- dirà un servidor (que per cert, està to' güeno).

Amb limitats coneixements de política, però sabent-ne suficient com per adonar-se que és una bona manera de fer diners sense cardar gaire res, hi ha una cosa que li ha costat molt d'entendre a un servidor: quin és el sentit d'alguns videos i estratègies electorals dels partits catalans? En un primer moment sembla un suicidi electoral fer sortir una candidata despullada en un llit, o treure un videojoc què consisteix en caçar immigrants, o que una actriu porno descontrolada alegui que vol fer campanya despullant-se pel partit que recolza...
En un primer moment, res d'això cobrava sentit en la limitada ment d'aquest servidor vostre, però desprès de pensar llargament ha comprès el funcionament, simple però arriscat, d'aquestes campanyes .

Quan un possible elector veu un video d'aquests o s'assabenta d'alguna gesta electoral de tal magnitud, el primer que pensa és: "pobres retrassats, ja no saben què fer".
Doncs bé, aquest POBRES és la clau de tot el mecanisme d'abducció encefàlica: POBRES implica sentiment de pena, i a vegades sentir llàstima per algú per una persona amb una moral recta comporta actuar caritativament envers el disminuit. I... NYEC!! El pobre ciutadà, plè de bona voluntat, vota a favor d'un partit dirigit per perversos ingestors de cervells.

Pel que fa a les armes que poden derrotar aquest poderòs i maquiavèlic enemic, hi ha dues opcions: escopetes de caça o apisonadores.

Pensa un desig, Independència! (mental en aquest cas)

*"L'Argument del Mafiòs", també conegut com "Mite de la Camorra" és un sil.logisme que un servidor emplea frecuentment per donar arguments a coses que no en solen tenir.
Un exemple: ¿Per què abans d'anar a dormir és recomanable arrossegar el revers de la mà per la paret? Perquè podria venir un gàngster i petar-te el cap a cops de bat de bèisbol si no ho fas.

**Aquestes últimes dues preguntes un servidor, en un temps llunyà, potser les respon. De moment només dir que: el fet de portar ulleres implica pesar uns grams de més, i els gordus a vegades son uns marginats.
Les raons per les quals els gordus son uns "margis", un servidor no es veu capaç de trobar-les.

dijous, 18 de novembre de 2010

Sobre la facilitat amb què un porc senglar reconeix la Pantoja i en Jesús Vazquez

Un servidor, exhaust desprès de l'última entrada, que va requerir hores i hores de reflexió, juntament amb una intensa recerca sobre Pokemons i dinosaures per tal de donar una base científica al seu article, ha decidit que la present entrada no té cap finalitat crítica ni reflexiva.

Buscant una manera per omplir unes línees sense parlar de res, una forma de perllongar la longitud d'un escrit buit de significat, un mètode tal que permeti que els paràgrafs es succeeixin una rere l'altre com aquell qui no vol la cosa, una tècnica ideal per a la defensa de la continuitat d'un text sense sentit... El servidor ha vist que anar repetint la mateixa frase a base de sinònims no és un bon mètode.

Laa segoonaa ideeiaa quee lii haa vinguuut al caap ééés uun mèètoodee dee graaan siiimpliiiciiitaaat: muultipliicaar el noommbre de vocaals peer taaal de fer fraasees méés llargueees seensee haaaveer dee peeensar gaaaireee. Tampoc és un bon mètode perquè probablement, estimat lector, a aquestes alçades estàs a punt d'enviar-me a prendre pel recte*.

No defalleixis encara! La tercera i definitiva idea és la que permetrà sortir a tothom airòs de la compromesa situació en la qual es troben el lector i un servidor. A aquest últim se li ha acudit formular, a nivell de Xarxa Social, una pregunta molt simple: "Per què no hi ha cap porc senglar que estudii enginyeria de ponts i camins?"

Aaarggh!! No ens mola ni l'àlgebra lineal ni l'electromagnetisme!!
Els estimats amics del servidor, exhaustius rastrejadors del Facebook, davant la posibilitat d'expresar la seva opinió sobre un tema de tal actualitat, han respost donant les seves fundades argumentacions. Les causes proposades eren diverses: desde manca de dits polze per part del salvatge mamífer, fins la terrible idea d'un suicidi (voluntari), passant per la possiblitat que prefereixen els partits del Real Madriz abans de tenir estudis d'enginyeria.

El que més ha cridat l'atenció a un servidor, ha sigut un patrò comú en gran part de les respostes: la manca de porcs enginyers, segons més del 34% dels estudiosos, es pel poc interés que tenen per la societat en general, reflectit en expressions com "són uns hedonistes", "pk son tts uns vagos", "pk son uns egocèntrics i els hi importa una merda la societat", etc.

En resum: els porcs senglars, actualment coneguts com "ni-nis", limiten la seva activitat vital a menjar garrofes, a revolcar-se en el fang i a mirar programes de Telecinco a les tres de la tarda. I el més interessant de tot: el President de la Generalitat els hi ha promès 633 euros al mes pel fet de ser joves, sense ganes d'estudiar i sense possibilitat de trobar feina.

Perplexitat. Res més a dir.

*Demano disculpes per haver-me referit a mi mateix en primera persona. Dos cops.

diumenge, 14 de novembre de 2010

Mama, vull que em compris un ull de vidre com el d'en Marilyn Manson: ja no em faig pipí al llit

"La música és la meva vida."
Malament!
La gent que a vegades afirmem això no ens adonem de la gran absurditat que acabem de pronunciar. En el fons és com dir: "Els cromos de Pokemon són la meva vida, sobretot la col.lecció platejada, que la he acabat dos vegades i sempre em faltava el cromo d'en Rapidash* acabat d'evolucionar, en condicions climatològiques adverses."

Un servidor defensa que dir això, encara que sigui en un sentit metafòric, pot tenir conseqüències nefastes, sobretot quan algú arriba a la conclusió que els músics, a part de fer música, tenen una tesi doctoral sobre Com Tenir Totes les Respostes d'Aquesta Vida Sense Parar de Ser Guay.
Un parell d'exemples reals:
El cas nº 1, internacionalment conegut, prové d'un dels cantants de rap més prestigiosos del moment. La seva resposta als enigmes d'aquesta vida és molt simple: "Be Rich or Die Tryin' ".
Tothom sap qui és, i els nens de 5 anys que l'escolten veuen en 50 Cents un referent. Amb catorze anys agafaran una pipa i mataràn a qualsevol individu que trobin pel carrer amb calers al damunt.

El cas nº 2, menys radical, és extret d'una entrevista a un dels personatges públics més sobrevalorats del moment, una persona que és innegable que ha fet molt de bé amb les seves obres de caritat, però que no deixa de ser un cantant sense estudis que li agrada escoltar-se a ell mateix:
El Periodista a Bono:
-Què tal tot?
Bono al Periodista i a la Societat en General:
-Molt bé, però odio els negres.

D'acord, aquest segon cas es totalment fictici, en Bono mai ha dit això i no ho dirà mai. El que un servidor vol dir és que a un músic se li ha de fer cas quan parla de música, no quan explica les raons ocultes per les quals l'Ajuntament de Nova York ha decidit fer les aceres més amples.

Els lectors intentaràn aniquilar els arguments d'un serivdor dient-li:
-Encara que només sigui músic també pot tenir coses a dir sobre complots d'ajuntaments neoyorquins, pingüins en perill d'extinció i aceres de dos metres setanta-cinc centímetres d'amplada! El fet de ser músic no implica ser retrassat!
-Certament lector, ser músic no implica ser retrassat, però el que si implica, en la gran majoria dels casos, és tenir un ego de la mida d'un Diplodocus**, i tenir un ego juràssic sovint porta a parlar per parlar (com un servidor està fent ara mateix), sense tenir una opinió gaire formada de res.

Evidentment, sempre hi ha excepcions, però per si de cas és millor no intentar imitar les estrelles del Rock, el Pop, l'R&B i sobretot, del Reggaetón.
Repeteixo: i sobretot, del Reggaetón.

En resum, si en John Lennon va dir que fèssim l'amor i no la guerra, no li feu ni putu cas.

Això si, de música, en sabia un rato: el millor cover de Stand By Me



Las Autoridades Sanitarias advierten: lo dicho anteriormente es también aplicable a actores, pintores, diseñadores de moda, presentadores de televisión y a un largo etcétera de gente del mundo del espectáculo.

*Rapidash: Pokémon de tipo Fuego introducido en la primera generación, y la forma evolucionada de Ponyta. Difícil de capturar, su nombre le viene por su gran velocidad.

**Diplodocus: un género de dinosaurios saurópodos diplodócidos, que vivieron a finales del período Jurásico, hace aproximadamente 150 a 147 millones de años, en el Kimeridgiano y el Titoniano, en lo que hoy es Norteamérica. Su gran tamaño pudo haber sido un impedimento a los depredadores Allosaurus y Ceratosaurus cuyos restos se han encontrado en los mismos estratos, lo que sugiere que coexistieron con el Diplodocus

dijous, 11 de novembre de 2010

Sobre les proteïnes, el sexe, l'autoestima, les Galetes Príncipe i el País Basc

Aquest títol, un servidor l'ha robat del llibre d'autoajuda més popular de tots els temps*.
Aquest títol, un servidor el considerarà apropiat en la mesura que acabi parlant de tot el que hi posa.

Començant per les proteïnes:
Hi havia una vegada un servidor que es va sorpendre amb un company seu del Col.legi Major, perquè va veure que tornant del gimnàs (si, es un Col.legi Major de pijus que té gimnàs) es va preparar amb tota la parsimònia un batut de proteïnes. Argh!, direu amb raó. El serivdor li va preguntar: "¿Qué cardas envenenándote de esta manera?". El company  li va contestar al servidor que era com menjar pollastre però en plan ràpid i amb "sabor de Cookies'n'Cream**", que no era perjudicial ni res. El servidor li va preguntar llavors que per quina raò es prenia ALLÒ enlloc de menjar-se un pollastre, pregunta que el company va respondre satisfactòriament diguent que las protelas ajudaven a perfilar més el múscul.

Aquest collons de servidor no és que li hagi agafat mania als batuts de proteïna de Cookies'n'Cream** sino que troba que es una bona excusa per parlar d'autoestima:
Hi havia una vegada el mateix company d'habitació del servidor, que fotia metre noranta i era capaç d'aixecar peses de 80kg. En canvi, un servidor no ha vist mai ningú tan incapaç com el seu company per lligar amb un individu del sexe oposat: ni amb les més marranes i borratxes ha sigut possible que l'estimat Musculman pillés per culpa de la seva enorme timidesa, que no desapareix ni sota els efectes del Senyor Etanol.
Davant aquesta incapacitat d'enrollar-se amb ningú i imaginant-se solter per tota la vida, l'estimadíssim company va arribar a la conclusió que no lligava per una raó molt simple: li faltava musculatura.
Cal dir que ell és del País Basc, i allà les tècniques per lligar a les discoteques presenten algunes variacions respecte les tècniques peninsulars estàndards, ja que les femelles són bastant més brutals que a la resta de zones.

El company va decidir suplir la manca de múscul amb l'ajut de les proteïnes, però mai en tenia prou, i va anar augmentant les dosis: primer dos batuts al dia, després batuts d'alta graduació, més endavant se les fotia via intravenosa o pel nas, i va acabar alimentant-se exclusivament d'entrepans de proteïna, pizzes de proteïna i de pastissos coberts de proteïnes amb trossets de proteïna per dintre, amb massa de proteïna i suc de proteïna als costats del plat.

Un dia, un servidor es va despertar al matí i el seu company havia explotat. Va ser per excés de proteïnes.

Enlloc del seu cadàver hi havia una proteïna globular de quatre subunitats de 30 Svedbergs cadascuna, amb els colors de la bandera gay onejant al vent.

Galetes Príncipe, que un servidor se n'oblidava!

*El llibre era edició limitada i no en trobareu cap exemplar. Potser per eBay.
**Cream, un grup que no podia faltar en aquest blog:

divendres, 5 de novembre de 2010

Misèria de vida i xupa-xups amb gust de merda

La vida pot ser una puta merda.
La vessant "puta merda" de la vida es caracteritza pel fet de venir de cop, d'esquitxar-te amb totes les seves ganes un dia com qualsevol altre. Vas pel carrer i... xof!! Cagarada a nivell vital que ja t'ha baixat. Et truquen de casa i et diuen que tens un familiar a punt de canviar de viu a mort. Així, de cop, "sin más", com diuen els fatxes i la gent que parla castellà.

El lector pensarà: "Què cony li ha agafat ara a l´ésser aquest?" Dons mira, que ara de cop, després de bastant temps de mirar-se l'espectacle des de la grada, es troba en pilotes perseguit pels lleons, equipat només amb un paper de xupa-xups de gust de flam*.

Tot i això, un servidor no perd mai l'esperança i la poca fe que té, i decideix netejar-se la merda i escriure aquest article. No té ni estructura ni cap valor, però està escrit amb la intenció que algú, si es troba en pilotes, perseguit pels lleons i equipat només amb un paper de xupa-xups del gust que sigui, agafi el paper, els hi foti pel cul i marxi corrents per la sortida d'emergència. Esgarrapat però viu i amb ganes de continuar amb el show.

*Un servidor escull el gust de flam perquè era el seu preferit abans de l'adolescència.

dimarts, 2 de novembre de 2010

Sobre els Oompa Loompas i els sintetitzadors amb arrugues

Un servidor mai s'ha considerat un amant de la música electrònica, i encara menys d'aquella amb un soroll de sintetitzador dels 70-80, que li recorda a algú mastegant xiclet mentre salta en un llit elàstic vestit d'Oompa Loompa amb un fons d'escenari tipu salvapantalles del Windows 95.

Segur que a la majoria d'éssers els hi transmetrà una sensació semblant...

Òbviament, hi ha excepcions en la música electrònica dels 80, i en aquesta entrada un servidor té intenció de retre homenatge a un dels conjunts que porta més temps en actiu -de 1980 fins ara-  i amb una producció musical impecable.
No són ni més ni menys que ells llegendaris Depeche Mode, foscos, depriments i que no tenen res a veure amb els ajudants de Willy Wonka.

Aquí un tema del seu últim disc d'estudi, Sounds Of The Universe (2009), amb un genial videoclip:



PD: Las autoridades sanitarias advierten: És molt recomanable llegir els contes de Roald Dahl, concretament
       tots, i especialment Les Bruixes, Charlie i la Fàbrica de Xocolata, La Meravellosa Medicina d'en Jordi  i tota la resta.