"Para comunicarse con el personal de la estación, utilice los interfonos amarillos "
Sòcrates

dilluns, 20 de desembre de 2010

Explosions, capitalisme, llum, fetges i Naixements

És Nadal, temps de familia i capitalisme en espiral.
Son dies d'estar-se a casa caçant ajudants de Sant Nicolau* (patró dels liberalistes radicals), plantar avets, beure cava, cavar trinxeres a la neu, anar vestits de color vermell i verd, beure cava, menjar marisc i derivats del marisc, repartir amor en dosis desmesurades, beure cava, evitar morir electrocutat amb les llumetes de colors, beure cava, fumar grèvol...

Un servidor i la gran majoria de lectors passem uns dies plens de llum encegadora, estòmacs plens i fetge destrossat. En canvi, n'hi ha que celebren el Nadal en un caixer de Caja Madrid, on les úniques llums són les de la pantalleta de "Retirar dinero", i enlloc de cava hi ha "Don Simon El Vino Más Vendido del Mundo".

"Ajudant del Pare Noel tocant Jingle Bells. En el fons es limita
a sentir odi cap als nens petits que demanen un dinosaure de veritat com a regal"
Els ajudants del pare Noel, com que són uns classistes, no passen ni pels caixers ni pels menjadors solidaris. Evidentment, nosaltres tampoc ens hi hem de passar, ni pels menjadors ni enlloc on puguem fer quelcom solidari aquests dies. Si així ho féssim, no tindríem temps de pillar una gastrointeritis aguda a base de turrons o de passar-nos el joc de la play que no va poder digerir el tió i que va acabar expel.lint pel cul...

Aquests dies son per quedar-se a casa amb la familia, disfrutar dels regals i reflexionar -només reflexionar- sobre la sort que tenim, sobre quant ens estimem entre tots i el goig que fan els camells dels Reis (principal competència de Sant Nicolau) menjant-se el pinso de gos que els hi hem preparat. (Sí, un servidor tampoc entén com pot ser que els camells mengin pinso de gos; seria més normal que mengéssin dàtils, tenint en compte que provenen d'Orient.)

Fer alguna cosa per compartir la nostra alegria seria massa... no sé com dir-ho... nadalenc?
Anar a cantar nadales a un grapat de fòssils que viuen en un geriàtric o fer alguna nano-donació a Càritas o anar a visitar els malalts de la familia, o simplement tirar de la cadena en un lavabo públic ja no es porta. El que es porta ara és escriure un blog cagant-se en la insolidaritat de la gent i no fer res més.

Bon Nadal i Feliç Any Nou!!!



*La tècnica utilitzada per caçar ajudants del pare Noel, molt apreciats als països nòrdics com a condiment per als entrepans nadalencs, segueix un procediment bastant escabròs que per raons òbvies no esmentarem aquí. Per tal que els lector se'n façin una petita idea, un servidor exposa una petita llista d'una petita part del material utilitzat per capturar les bestioles:
- Aspiradora
- Gasolina
- Bombones de butà
- Forquilla
- Tovallons de paper
- Tisores de podar
- Pèl de cavall
- Una excavadora
- Un dinosaure com el de Toy Story
- Mentos
- Escaire i cartabó
- Nitroglicerina
- etc.

dissabte, 18 de desembre de 2010

See the pyramids along the Nile

lectorm, aquesta entrada serà polèmica. Molt polèmica,
perquè un servidor porta un elevat grau daolcol a la sang i és incapàç descriure sense faltes d'ortografia. Tampoc es veu capaç descriure coherentment.

No obstant, el seu subconsicent li diu que, tot i que li portarà certs problemes, és un a novetat escriure un blog en estat etílic i que pot aportar quelcom expressar amb total sinceritat els sentiments i sensacions del moment.

ABans que res, informar a l'estimat lector que no és habitual aquest estat en un servidor, que considera l'alcohol la solució barata per als tímids. Un servoidor, per poc que importi al lector, ha passat les millors festes de la seva vida sense beeure, però a vegades cau en el pèssim costum social de beure per conveni.

Dir que mentres escriu, un servidor està escoltant Bryan Adams o Rufus Wainwright, ja és dir molt.
És en aquests moments que l'individu recorda exclusivament els bons moments amb els amics, les bones experiències amb els coneguts i els anècdotes acollonuts amb els germans. Sembla que tot le que hagi succeit amb les persones mes o mensy properes hagi sigut una representació perfecta de la perfecció.

Encara que un servidor no se n'adona del tot, aquesta concepció de  que té un ésser humà en estat d'embriaguesa és totalment irreal, i en absolut...

COntuant amb una altra part: com seria un món on la gent no pogués beure alcohol al sortir de festa?
la puta realitat és la seguent: la gran majoria no sortiria de festa, perquè la (incomprensible) desconfiaça entre éssers humans molt sovint no pot ser superada si no és gràcies a alguna cosa que t'impedeix raonar, en aquest cas l'alcohol. Gracies a quest derivat dels hidrocarburs (demano disculpes als químics per la imprecisió), la gent s'allibera de les barresres que li impedeixen relacionar-se amb els desconeguts.

Dit d'una altra manera, l'alc0hol fa la funció de convertir-nos en persones si`p+atiques.

Reflexió de Nadal per tothom que la sol tajar: per què no sem simpàtics amb la gent del carrer que no coneixem? per què només expliquem la nostra vida a les discoteques?
perquè es diu que els borratxos diuen sempre la veritat, i no que tothom diu sempre la veritat?

Penseu, que un servidor se'n va a dormir.


PD: Mai sabràs, estimat lector, si un servidor anava realment begut en el moment d'escriure-ho o només ho feia veure...

PDD: el títol és d'una canço de la dona d'en Sarkozy

dijous, 16 de desembre de 2010

El Fuero de Torrelodones (S. Xd.C.)

Un servidor, en unes excavacions als lavabos del casino de Torrelodones, va trobar un fragment d'un document que contenia el següents preceptes:

"A todo forastero que fuere hallado dando caza a un pollo en el territorio de Torrelodones, ya sea en la villa o en los bosques, peñas, arroyos o en las minas de oro o plata, le puede ser dada la muerte por despeñamiento sin otra pena que la de tres pieles de cabra"

"Todo aquél que tomare mujer de otro sin permiso del marido castigósele con pena infamante de castración de los suyos dos honores"

"Todo aquél que estornudare delante de su señor, fuere ahorcado al ponerse el sol"

"Todo aquél que tuviere miopía sin permiso de su majestad el Rey, fuere desojizado o si el infractor lo prefiriere, le fueren cortadas las barbas"

"Todo aquél que hiciere algo, diósele la muerte por descuartizamiento"

"Muerte"

Mala època l'Edat Mitjana...

dilluns, 13 de desembre de 2010

L'home que va morir per manca de vida/excés de mort

Monzò, tremola, perquè amb aquest conte que un servidor narrarà en breus instants perdràs la feina.

Hi havia una vegada un home que es va morir.

Un cop explicats el principi i el final de l'història, continuaré amb els fets que van succeïr abans que morís i després que hi hagués una vegada.

L'home treballava en una companyia d'assegurances, i passava el dia assegurant gent diversa. Un dia va venir un noi molt insegur i li va demanar a l'home que l'assegurés. Un cop assegurat, el noi va marxar, però abans de marxar li va dir a l'home que treballava a la companya d'assegurances: "Un dia moriràs, i jo estaré allà per veure-ho!" (Riure malèfic)

El noi es va equivocar, perquè només sortir al carrer el va atropellar un camiò que portava porcs. Aquell dia l'home que treballava a l'assegurança va fer un mal negoci.

Però va arribar a casa i es va oblidar d'aquella mala inversió, perquè prenia LSD i es passava la tarda en móns abstractes de colors, i discutia amb perdius que organitzaven mítings amb llagostes. Eren mítings sobre ecologia.

Els nens van tornar del cole, i l'home els hi va preparar el berenar i va fer un petò a la seva dona. No es va morir en aquell moment, es va morir més endavant.

Els nens van jugar a cotxes, i el nen petit es va enfadar amb el nen gran perquè el nen gran li havia agafat el cotxe vermell, que era el que a ell li agradava. Es van barallar amb esgarrapades i el pare els hi va fotre un bolet a cadascú i els nens van plorar. La mare li va dir al pare que no pegués els nens, i el pare va pegar llavors a la mare, perquè era un maltractador de dones.

Com que tots menys el pare ploraven, el pare va pensar que allò era molt trist i també va plorar una mica, però ho va amagar perquè els homes no ploren. Desprès va fer les maletes i va marxar de la casa. Se'n va anar a un bar de carretera, on la pinta de Mahou costava només 1€, i ell es va emborratxar molt. Quan anava begut es posava encara més trist, i va tornar a plorar. El propietari del bar, que volia tancar, li va dir que marxés a plorar al cotxe, que als cotxes s'hi plorava molt bé, que ell tenia una germana que sempre plorava als cotxes i deia que s'hi estava molt bé i que la deixéssin en pau.

L'home de la companyia d'assegurances, caminant per la foscor, va anar al cotxe i va plorar una mica, però no massa. Ja eren més de les dues i no sabia on anar a dormir. Al final va decidir no dormir i va conduir moltes hores, tantes que la nit es va convertir en dia i el dia es va tornar a convertir en nit. I la nit s'hauria tornat a convertir en dia si hagués quedat gasolina al dipòsit, però no va ser el cas.

L'home maltractador va baixar del cotxe i tenia molta son, tanta son que es va adormir enmig de la carretera, i el va atropellar un camió que portava porcs. Però no es va morir encara. Era un home dur de pelar.

Un cop a l'hospital, ningú li feia massa cas i ningú el visitava, perquè encara que havia assegurat a molta gent al llarg de la seva vida, no havia fet cap amic. Però ell no estava trist, ell estava content perquè li agradaven els llits d'hospital, perquè tenien aquell mando que feia que et poguessis plegar com un llibre. Va ser llavors quan es va morir: es va plegar com un llibre i es va trencar una vèrtebra, amb un col.lapse del sistema nerviós que va provocar una mort quasi immediata.

divendres, 10 de desembre de 2010

Mal a la mà, mal al peu

Lector, si estàs entenent el què escriu un servidor, és molt probable que sàpigues llegir (altament probable, de fet).

Continuant amb aquest procés deductiu, hi ha un 98% de probabilitats que hagis après a llegir quan eres petit/petita al col.legi/escola. En tal cas, amb una seguretat colpidora un servidor declara que vas aprendre a llegir amb els llibres protagonitzats per aquells germans anomenats Pau i Laia.

Aquests macabres individus, perseguits des de fa anys per la Interpol i la TIA, són considerats els criminals més perillosos de la primera dècada del segle XXI, per molt que parlin d'un tal Bin Laden o algo així...
Havent participat en el finançament de nobroses guerrilles i organitzacions terroristes i en la venta de narcòtics per tot el globus terraqui, són també màxims accionistes de Starbucks i autors d'una infinitat més de Crims Contra la Humanitat. En Pau i la Laia porten desapareguts des de 1999.

No han desaparegut només del pla real, també ho han fet del pla literari. Aquest fet, celebrat per alguns membres de CiU (Felip Puig entre ells), és en veritat una desgràcia pels infants de la nostra terra. No es tracta d'una pèrdua literaria, contrariament al que molta gent pensarà, ja que aquells dos energúmens parlaven una varietat d'Apatxe que no entenen ni els màxims experts en llengües índies. La gran pèrdua que ha acompanyat la desaparicó dels dos criminals és que ja no tornarem a veure mai més aquells dibuixos que acompanyaven els apassionants diàlegs en Morse: tots els individus que rondem els divuit anys recordem amb horror aquella imatge del best-seller de la col.lecció "Mal a la mà, mal al peu", en el qual la Laia, en un acte de suprema intel.ligència, intenta pelar un melò (si, pelar) amb un ganivet/gavinet i s'obre un pet de trau que se li veu el fetge i part de l'orella dreta desde dins.



En aquella època, a part de comptadíssimes escenes de violència a Bola del Drac i del doloròs final de Doraemon, els infants no estàvem acostumats a la violència i al sexe explícit. Actualment, en canvi, els nens de 5 anys porten una mitjana de 45 extorsions de negocis varis via GTA 4, han presenciat violacions en massa gràcies a sèries tan formatives com Naruto i han venut la seva ànima al diable seguint els mètode que mostren programes de "telebasura" aptes per a tots els públics, tipus "Sé lo que hicisteis", "Homes i dones" o "Pokemon Revolutions 9".

Tot això es resumeix de la següent forma: a un nen de 8 anys del primer deceni del segon mil.leni no li tremola el pols si ha de rebentar el cap d'un ésser humà innocent per raons econòmiques, científiques o filosòfiques.




Hem de donar les gràcies per tot això al Fari i als mitjans de comunicació capitalistes liberals proimperialistes, que han aconseguit acabar amb les restriccions d'horaris i la censura en horari infantil. Els hi devem a ells la sort de poder accedir amb tota la familia al gore i la pornografia sense haver de recòrrer a internet o haver d'esperar a altes hores de la nit.
"Felip Puig en un atac d'eufòria.
Observin la posició de les ungles"


Un cop més, gràcies.


diumenge, 5 de desembre de 2010

Sobre el fracàs escolar, els rulos, el punk i Alcorcón City

La música, en el últims temps, ha sofert un procés d'evolució i un conjunt de mutacions que l'han convertit en una cosa absolutament diferent del que era a principis del segle XX: es va començar a investigar amb el jazz, el blues, el Rock'n'Roll, el country i la música pop  tal com la coneixem actualment, iniciada per grups llegendaris com els Beatles i els Rolling Stones (no confondre el pop d'aquella època amb merdes tipu Canto del Lokohh; aquesta gent no fan música, cagen per la boca).

A partir dels anys 60 (època que es podria resumir amb: Vietnam, porros, àcids, Forrest Gump, pantalons estampats, hipocresia hippie, furgonetes wolksvagen) van començar a sorgir infinitat de gèneres derivats del rock, el folk i altres històries: punk, hard-rock, funk, dance, disco, heavy metal, electro, britpop, rap, R&B, folk-rock, grunge, screamo, rock psicodèlic, OIOIOIcaguem-nos en tota la societat i la pasma, trance, alternative and punk, la mítica música indie (provinent de les amèriques més profundes), el garage rock, el synth-pop, el peta-rock, el subnopop, el pseudopunk, l'hidroheavy, el terafolk, els neo-oldies, el pizza-country, el Rock'n'Elements de la Taula Periòdica...

Al marge de tot això, i a molts quilòmetres dels escenaris on es decidia la història de la música actual; absolutement desinteressats per les gires mundials de Bob Dylan, dels avalots al festival de l'Illa de White el 1971, de la nova aparició dels dinosaures al nostre planeta, de Woodstock, del Rock in Rio, de la gira de The Wall, de la mort de John Lennon y Jimmy Hendrix, de l'estrena de Harry Potter 78 (part 3, subpart 5)...

Ignorant al complet tot això, la població d'Alcorcón passava les tardes a la terrasses dels blocs de pisos o al banc de la plaça menjant pipes, arrugant-se i estupiditzant-se sota els efectes de la telebasura, perdent els matins, a les perrqueries, posant-se rulos i discutint sobre la massa craneoencefàlica de la Pantoja...

"Som underground, treballem de caixeres al Mercadona, els nostres nòvios
escolten dj Alcobendas i les nostres influències musicals són Manolo Escobar i The Stooges" 


Afortunadament per a l'història d'Alcorcón, com en el seu moment va passar a Nova Jersey o Liverpool o Birmingham, de les hores mortes jugant a la play a casa d'en Cristian, dels canutos darrere del pavellò amb el Noel, el "Sopitas", la Miriam, la Vane i el "Lechuguín" i ja de més grans, les "anxoves" sobre el capò del cotxe a Scorpia, va sorgir, fa molt poc, una de les bandes més revolucionàries de l'escena underground internacional.

Bé, un servidror s'ha passat deu pobles, i probablement no siguin d'Alcorcón, però el que és innegable és que Chiquita & Chatarra, el grup "hojomeneao" en cuestió ha fet un pas endavant en l'historia del rock.

Integrat per dos dones de vint-i-pico anys, (bateria i guitarra) (respectivament), el conjunt fa una música que combina a la perfecció la brutalitat de la raça íbera amb els aires de protesta del punk. Aconsegueix transmetre l'ambient de perifèria de Madrid (Manolitos Gafotas, "canis" i blocs de pisos amb persianes de color verd amb roba estesa) i a la vegada sonar com l'Iggy Pop de "bajona".

Sense més preàmbuls... res.

Amb algun preàmbul de més, Chiquita & Chatarra amb el seu únic, èpic, elèctric, mític, eclèctic, mètric, cítric, hiperbòlic, geomètric i parabòlic hit: I Don't Wanna Leave, del seu també únic, càustic, cínic, clínic, herètic i apocalítpic àlbum Fracaso Escolar.



No et pensis...

dimecres, 1 de desembre de 2010

Experiències d'un esclau de la democràcia

-Què Servidor, vas anar a votar?
-El col.legi electoral estava a -18ºC
-Déu ni do... I què tal per casa?
-El colegi el.lectoral estava a -18ºC
-Ja, però... tot bé o no?
-El colegi el.lectoral estava a -18ºC

(Últimes paraules d'un servidor abans de destruir el Parlament de Catalunya en un atemptat suicida)

Al final no es va immolar, però... joder quin fred que feia al col.legi electoral! (-18ºC)

Aquest tràgic preàmbul té a veure amb les eleccions? Si, però l'egocentrisme d'un servidor desviarà el tema cap a la seva (tetraèdrica) vida. A més, es vol mantenir en l'anonimat i no revelar que és un fatxa opressor que abans d'anar a dormir es passa cinc minuts tirant piropos a un pòster d'en Cesc Franco fent surf que té penjat a l'habitació.
Abans de continuar, una llista de les coses que són culpa del PP (d'aquesta manera no s'haurà de tornar a parlar de política).
És culpa del PP:
-La crisis econòmica actual (s'ho van gastar tot comprant esvàstiques pels seus despatxos)
-El terratrèmol a Haití
-L'examen de mates que vas suspendre l'altre dia
-Que Carles d'Austria ens deixés tirats
-Que ens robin desde Madrid, perquè en el fons van ser ells els que van tenir la idea
-Que el fundador de Victoria's Secret es suicidés
-Que el Tripartit ens enfonsés tal com ho ha fet
-Que l'empresa que fabrica Belstaff s'hagi forrat (tot votant del PP ha de portar alguna peça de roba de Belstaff, i si no, aneu a donar un volt per Palau, prop del Montessori, i observeu)

Continuant.
Platò, com tota persona ilustrada sabrà perfectament, va dir: "La democràcia va molt bé!"
Tot i que no va ser una afirmació massa aclaridora, Platò sabia què deia.
Però... ai!, estimat Aristocles! En els temps de les bacanals i les guerres entre homes despullats no existia la Ley Orgánica 5/1985, de 19 de junio, del Régimen Electoral General.
Aixecar el braç tants cops al dia té la seva recompensa...

A causa d'aquesta aberraciò legislativa i conscient que aquest blog el segueixen polítics i personalitats presents i futures del nostre país, un servifor aprofita per cagar-se en la democràcia i en la Ley Orgánica 5/1985, de 19 de junio, del Régimen Electoral General.

La democràcia és una caca! Si no us ho cregueu, informeu-vos, llegiu i apreneu, que la gent ara ho mira tot per la tele o wikipedia, i no aprofundeix en la matèria. No us deixeu corrompre pels medis capitalistes que ens ofeguen la llibertat i no deixen que ens cardem coca ni ens deixen donar-li les culpes de tot al PP i als E.E.U.U. Per cert, ¿anem a comprar una Harrington i ens fem un tatuatge que costa 300€ amb els diners dels papis?

La Ley Orgánica 5/1985, de 19 de junio, del Régimen Electoral General. és una puta merda. Un servidor no se l'ha llegit sencera, i el link porta a un article de la wikipedia sobre un quadre de Rubens, però  n'ha patit les consecuències de totes formes.

Un resum en poques paraules a l'estil més Tomàs Molina seria:
" Primer Vocal! Fred! 14 hores! Fred! Vocal! Pijus votant! Fred! Gangrena a les orelles! Eleccions! PP culpables! Fred! Recompte! Fred! Macagumlaputa! Fred! Bústia! Fred! Mico amb un sobre! Fred!"

Un altre resum podria ser:
"Un servidor, en el compliment dels deures del ciutadà oprimit, va haver de passar 13 hores i mitja assegut en una cadira comptant votants i vots, a -18ºC i cobrant un sou propi de la 1ª Revolució Industrial."

Resumint aquests dos resums en un sol resum, tindríem:
Joder quina experiència democràtica més interessant i formativa! I encara més tenint en compte que si no t'hi presentaves et tancaven a la presò durant més de dos setmanes...

Tindràn raò aquells que diràn que a algú li ha de tocar.
I una merda.
Hi ha molta gent a qui li interessaria presentar-se voluntària a les meses electorals, ja sigui per adicció a la política o per raons econòmiques, (això sí, cobrant més de 4'5€ l'hora). En canvi, ho organitzen tot mitjançant un acollonant sorteig que es veu que hi ha gent que li ha tocat tres anys seguits (passen a la categoria de Mestres Electorals i els hi donen un pin del Bob Esponja), mentres que a la gran majoria dels éssers humans no han tingut mai la gran sort de servir el nostre país. La jornada de 14 hores tampoc és una cosa molt democràtica que diguem. Un servidor, per exemple (preneu-ne nota  els futurs líders) troba que seria una bona ideia fer dos torns de 7 hores. D'aquesta manera, al acabar el dia, els membres de la mesa encara podrien distingir la seva dona d'una caixa del Telepizza.

Per acabar, una sèrie de dades científiques per corroborar els arguments d'un servidor:
- En els 89 paísos que s'ha aplicat la proposta d'un servidor, el PIB s'ha multiplicat per 5.
- A Cataluña*, la gran majoria de suicidis han estat perpetrats per antics Mestres Electorals.
- Fumar mata
- El 75'674% dels casos d'esquizofrènia a Europa es donen en ex primers vocals de les meses electorals. Creuen ser un vot en blanc.
- Les meses electorals són mol aburrides
- El sector Servicios de Mercado facturó 1.013.479 millones de euros en 2009, un 13,6% menos que el año anterior. El personal ocupado disminuyó un 5,1% y la inversión se redujo un 27,3% respecto al año 2008. (INE)

Llegiu-vos algun llibre d'en Saramago, escriu d'una manera brutal.
Adéu.

*CataluÑa: manera correcta de referir-se a una regiò d' EspaNYa i en la qual es parla un dialecte del castellà anomenat català.

dimarts, 30 de novembre de 2010

Aclariment per aquelles persones amb tendència a caure en els tòpics

En aquest blog s'han escrit, s'escriuen i s'escriuràn moltes aberracions, algunes certes i altres no tan certes.
La intenció d'un servidor en aquesta entrada no es complaure la seva miríada de seguidors amb més merda ni crítiques intel.ligents ni teories espectaculars sobre temes transcendentals.

En primer lloc, un servidor vol donar les gràcies a un amic que l'ha fet veure que és important posar-se en la pell del lector (no ho entengueu en sentit literal, siusplau): moltes vegades es volen transmetre idees o es fan bromes que el lector, des de la seva ignorància i posició allunyada de la línia de combat, interpreta malament i no capta la vertadera intenció del contingut. Per aquesta raò, un servidor envia un avís a tots els lectors d'aquest blog que no tinguin prou criteri per distingir la realitat de la ficció i els tòpics:
ESTE BLOG CONTIENE UNA ALTA CARGA DE MENTIRAS, IRONÍA BARATA, SEXO, DROGAS, ROCK'n'ROLL Y ELEMENTOS DIVERSOS

Devant de tot, cultura i amplitud de mires
En segon lloc i de totes maneres, un servidor abaixa el cap i admet que hi ha una remota possiblitat que el contingut polèmic en el blog no només sigui fruit de l'ironia, sino que podria ser (repeteix que es tracta d'una possibilitat quasi inexistent) a causa de la seva incultura o manca de coneixements o opinions ofuscades pels medis de comunicació opressors. Un servidor torna a reiterar que molt probablement no s'hagi equivocat mai en tota la seva vida, i que les seves idees estan basades en fets universals i dogmes reconeguts per més d'un 68% de la humanitat segons les enquestes.

En quart i últim lloc: MORT ALS PREJUDICIS I A LA MANCA DE SENTIT DE L'HUMOR (sobre aquest últim, un servidor escriurà un assaig sobre els seus límits, cualitats, color, olor, forma i geometria)

dimarts, 23 de novembre de 2010

Raons per les quals les nadales s'han d'escoltar durant tot l'any

Bé, un servidor donarà una raò i desprès passarà a parlar d'alguna altra cosa que encara no ha pensat.
Raò:
1- Podria venir un gàngster en qualsevol moment i petar-te el cap a cops de bat de bèisbol perquè no escoltes nadales durant tot l'estiu.*

El vertader títol de l'entrada podria ser: Sobre l'abducció de cervells per part d'individus amb fins malèfics

Algun atent lector haurà vist que un servidor té la intenció de parlar de la vida en altres planetes.
Doncs no, no té ni la més mínima intenció de parlar d'això, imbècils.

Abans de tractar el tema directament i seguint el mètode propi d'un bon científic, cal formular una hipòtesi i aclarir els conceptes clau.

Conceptes clau:
Abducció de cervell: expr. Acte pel qual es canvia la manera de pensar d'una altra persona evitant tota possible reflexió real per part de la persona abduida. Col.loquialment: menjar-li el putu tarro a la penya.

Joan Saura en un cartell electoral de les darreres autonòmiques 
Hipòtesis:
¿Actualment es produeixen fenòmens d'abducció de cervells? ¿Per quins mètodes? ¿Qui són les víctimes? ¿Qui són els abductors? ¿Amb quines armes els podem derrotar? ¿Perquè a les películes els nens que porten ulleres són els pringats? ¿Té alguna relació la miopia amb la dificultat de relacionar-se amb els altres?**

Procediment:
Com que el mètode científic és avorrit de co**ons (cuyons, jopeta!!), un servidor passa del procediment i va a les conclusions directament.

Conclusions:
És evident que en l'actualitat, el fenòmen d'abducció de cervells és un fet molt present. En el fons, sempre hi ha hagut éssers humans que s'han dedicat a devorar massa encefàlica, però mai s'havia arribat al nivell de perversió i complexitat dels mètodes actuals.
-Els nazis i els comunistes sovietics!-diran lectors (que per cert, mai callen).
-El doctor X! -dirà l'Action Man
-Els polítics catalans!- dirà un servidor (que per cert, està to' güeno).

Amb limitats coneixements de política, però sabent-ne suficient com per adonar-se que és una bona manera de fer diners sense cardar gaire res, hi ha una cosa que li ha costat molt d'entendre a un servidor: quin és el sentit d'alguns videos i estratègies electorals dels partits catalans? En un primer moment sembla un suicidi electoral fer sortir una candidata despullada en un llit, o treure un videojoc què consisteix en caçar immigrants, o que una actriu porno descontrolada alegui que vol fer campanya despullant-se pel partit que recolza...
En un primer moment, res d'això cobrava sentit en la limitada ment d'aquest servidor vostre, però desprès de pensar llargament ha comprès el funcionament, simple però arriscat, d'aquestes campanyes .

Quan un possible elector veu un video d'aquests o s'assabenta d'alguna gesta electoral de tal magnitud, el primer que pensa és: "pobres retrassats, ja no saben què fer".
Doncs bé, aquest POBRES és la clau de tot el mecanisme d'abducció encefàlica: POBRES implica sentiment de pena, i a vegades sentir llàstima per algú per una persona amb una moral recta comporta actuar caritativament envers el disminuit. I... NYEC!! El pobre ciutadà, plè de bona voluntat, vota a favor d'un partit dirigit per perversos ingestors de cervells.

Pel que fa a les armes que poden derrotar aquest poderòs i maquiavèlic enemic, hi ha dues opcions: escopetes de caça o apisonadores.

Pensa un desig, Independència! (mental en aquest cas)

*"L'Argument del Mafiòs", també conegut com "Mite de la Camorra" és un sil.logisme que un servidor emplea frecuentment per donar arguments a coses que no en solen tenir.
Un exemple: ¿Per què abans d'anar a dormir és recomanable arrossegar el revers de la mà per la paret? Perquè podria venir un gàngster i petar-te el cap a cops de bat de bèisbol si no ho fas.

**Aquestes últimes dues preguntes un servidor, en un temps llunyà, potser les respon. De moment només dir que: el fet de portar ulleres implica pesar uns grams de més, i els gordus a vegades son uns marginats.
Les raons per les quals els gordus son uns "margis", un servidor no es veu capaç de trobar-les.

dijous, 18 de novembre de 2010

Sobre la facilitat amb què un porc senglar reconeix la Pantoja i en Jesús Vazquez

Un servidor, exhaust desprès de l'última entrada, que va requerir hores i hores de reflexió, juntament amb una intensa recerca sobre Pokemons i dinosaures per tal de donar una base científica al seu article, ha decidit que la present entrada no té cap finalitat crítica ni reflexiva.

Buscant una manera per omplir unes línees sense parlar de res, una forma de perllongar la longitud d'un escrit buit de significat, un mètode tal que permeti que els paràgrafs es succeeixin una rere l'altre com aquell qui no vol la cosa, una tècnica ideal per a la defensa de la continuitat d'un text sense sentit... El servidor ha vist que anar repetint la mateixa frase a base de sinònims no és un bon mètode.

Laa segoonaa ideeiaa quee lii haa vinguuut al caap ééés uun mèètoodee dee graaan siiimpliiiciiitaaat: muultipliicaar el noommbre de vocaals peer taaal de fer fraasees méés llargueees seensee haaaveer dee peeensar gaaaireee. Tampoc és un bon mètode perquè probablement, estimat lector, a aquestes alçades estàs a punt d'enviar-me a prendre pel recte*.

No defalleixis encara! La tercera i definitiva idea és la que permetrà sortir a tothom airòs de la compromesa situació en la qual es troben el lector i un servidor. A aquest últim se li ha acudit formular, a nivell de Xarxa Social, una pregunta molt simple: "Per què no hi ha cap porc senglar que estudii enginyeria de ponts i camins?"

Aaarggh!! No ens mola ni l'àlgebra lineal ni l'electromagnetisme!!
Els estimats amics del servidor, exhaustius rastrejadors del Facebook, davant la posibilitat d'expresar la seva opinió sobre un tema de tal actualitat, han respost donant les seves fundades argumentacions. Les causes proposades eren diverses: desde manca de dits polze per part del salvatge mamífer, fins la terrible idea d'un suicidi (voluntari), passant per la possiblitat que prefereixen els partits del Real Madriz abans de tenir estudis d'enginyeria.

El que més ha cridat l'atenció a un servidor, ha sigut un patrò comú en gran part de les respostes: la manca de porcs enginyers, segons més del 34% dels estudiosos, es pel poc interés que tenen per la societat en general, reflectit en expressions com "són uns hedonistes", "pk son tts uns vagos", "pk son uns egocèntrics i els hi importa una merda la societat", etc.

En resum: els porcs senglars, actualment coneguts com "ni-nis", limiten la seva activitat vital a menjar garrofes, a revolcar-se en el fang i a mirar programes de Telecinco a les tres de la tarda. I el més interessant de tot: el President de la Generalitat els hi ha promès 633 euros al mes pel fet de ser joves, sense ganes d'estudiar i sense possibilitat de trobar feina.

Perplexitat. Res més a dir.

*Demano disculpes per haver-me referit a mi mateix en primera persona. Dos cops.

diumenge, 14 de novembre de 2010

Mama, vull que em compris un ull de vidre com el d'en Marilyn Manson: ja no em faig pipí al llit

"La música és la meva vida."
Malament!
La gent que a vegades afirmem això no ens adonem de la gran absurditat que acabem de pronunciar. En el fons és com dir: "Els cromos de Pokemon són la meva vida, sobretot la col.lecció platejada, que la he acabat dos vegades i sempre em faltava el cromo d'en Rapidash* acabat d'evolucionar, en condicions climatològiques adverses."

Un servidor defensa que dir això, encara que sigui en un sentit metafòric, pot tenir conseqüències nefastes, sobretot quan algú arriba a la conclusió que els músics, a part de fer música, tenen una tesi doctoral sobre Com Tenir Totes les Respostes d'Aquesta Vida Sense Parar de Ser Guay.
Un parell d'exemples reals:
El cas nº 1, internacionalment conegut, prové d'un dels cantants de rap més prestigiosos del moment. La seva resposta als enigmes d'aquesta vida és molt simple: "Be Rich or Die Tryin' ".
Tothom sap qui és, i els nens de 5 anys que l'escolten veuen en 50 Cents un referent. Amb catorze anys agafaran una pipa i mataràn a qualsevol individu que trobin pel carrer amb calers al damunt.

El cas nº 2, menys radical, és extret d'una entrevista a un dels personatges públics més sobrevalorats del moment, una persona que és innegable que ha fet molt de bé amb les seves obres de caritat, però que no deixa de ser un cantant sense estudis que li agrada escoltar-se a ell mateix:
El Periodista a Bono:
-Què tal tot?
Bono al Periodista i a la Societat en General:
-Molt bé, però odio els negres.

D'acord, aquest segon cas es totalment fictici, en Bono mai ha dit això i no ho dirà mai. El que un servidor vol dir és que a un músic se li ha de fer cas quan parla de música, no quan explica les raons ocultes per les quals l'Ajuntament de Nova York ha decidit fer les aceres més amples.

Els lectors intentaràn aniquilar els arguments d'un serivdor dient-li:
-Encara que només sigui músic també pot tenir coses a dir sobre complots d'ajuntaments neoyorquins, pingüins en perill d'extinció i aceres de dos metres setanta-cinc centímetres d'amplada! El fet de ser músic no implica ser retrassat!
-Certament lector, ser músic no implica ser retrassat, però el que si implica, en la gran majoria dels casos, és tenir un ego de la mida d'un Diplodocus**, i tenir un ego juràssic sovint porta a parlar per parlar (com un servidor està fent ara mateix), sense tenir una opinió gaire formada de res.

Evidentment, sempre hi ha excepcions, però per si de cas és millor no intentar imitar les estrelles del Rock, el Pop, l'R&B i sobretot, del Reggaetón.
Repeteixo: i sobretot, del Reggaetón.

En resum, si en John Lennon va dir que fèssim l'amor i no la guerra, no li feu ni putu cas.

Això si, de música, en sabia un rato: el millor cover de Stand By Me



Las Autoridades Sanitarias advierten: lo dicho anteriormente es también aplicable a actores, pintores, diseñadores de moda, presentadores de televisión y a un largo etcétera de gente del mundo del espectáculo.

*Rapidash: Pokémon de tipo Fuego introducido en la primera generación, y la forma evolucionada de Ponyta. Difícil de capturar, su nombre le viene por su gran velocidad.

**Diplodocus: un género de dinosaurios saurópodos diplodócidos, que vivieron a finales del período Jurásico, hace aproximadamente 150 a 147 millones de años, en el Kimeridgiano y el Titoniano, en lo que hoy es Norteamérica. Su gran tamaño pudo haber sido un impedimento a los depredadores Allosaurus y Ceratosaurus cuyos restos se han encontrado en los mismos estratos, lo que sugiere que coexistieron con el Diplodocus

dijous, 11 de novembre de 2010

Sobre les proteïnes, el sexe, l'autoestima, les Galetes Príncipe i el País Basc

Aquest títol, un servidor l'ha robat del llibre d'autoajuda més popular de tots els temps*.
Aquest títol, un servidor el considerarà apropiat en la mesura que acabi parlant de tot el que hi posa.

Començant per les proteïnes:
Hi havia una vegada un servidor que es va sorpendre amb un company seu del Col.legi Major, perquè va veure que tornant del gimnàs (si, es un Col.legi Major de pijus que té gimnàs) es va preparar amb tota la parsimònia un batut de proteïnes. Argh!, direu amb raó. El serivdor li va preguntar: "¿Qué cardas envenenándote de esta manera?". El company  li va contestar al servidor que era com menjar pollastre però en plan ràpid i amb "sabor de Cookies'n'Cream**", que no era perjudicial ni res. El servidor li va preguntar llavors que per quina raò es prenia ALLÒ enlloc de menjar-se un pollastre, pregunta que el company va respondre satisfactòriament diguent que las protelas ajudaven a perfilar més el múscul.

Aquest collons de servidor no és que li hagi agafat mania als batuts de proteïna de Cookies'n'Cream** sino que troba que es una bona excusa per parlar d'autoestima:
Hi havia una vegada el mateix company d'habitació del servidor, que fotia metre noranta i era capaç d'aixecar peses de 80kg. En canvi, un servidor no ha vist mai ningú tan incapaç com el seu company per lligar amb un individu del sexe oposat: ni amb les més marranes i borratxes ha sigut possible que l'estimat Musculman pillés per culpa de la seva enorme timidesa, que no desapareix ni sota els efectes del Senyor Etanol.
Davant aquesta incapacitat d'enrollar-se amb ningú i imaginant-se solter per tota la vida, l'estimadíssim company va arribar a la conclusió que no lligava per una raó molt simple: li faltava musculatura.
Cal dir que ell és del País Basc, i allà les tècniques per lligar a les discoteques presenten algunes variacions respecte les tècniques peninsulars estàndards, ja que les femelles són bastant més brutals que a la resta de zones.

El company va decidir suplir la manca de múscul amb l'ajut de les proteïnes, però mai en tenia prou, i va anar augmentant les dosis: primer dos batuts al dia, després batuts d'alta graduació, més endavant se les fotia via intravenosa o pel nas, i va acabar alimentant-se exclusivament d'entrepans de proteïna, pizzes de proteïna i de pastissos coberts de proteïnes amb trossets de proteïna per dintre, amb massa de proteïna i suc de proteïna als costats del plat.

Un dia, un servidor es va despertar al matí i el seu company havia explotat. Va ser per excés de proteïnes.

Enlloc del seu cadàver hi havia una proteïna globular de quatre subunitats de 30 Svedbergs cadascuna, amb els colors de la bandera gay onejant al vent.

Galetes Príncipe, que un servidor se n'oblidava!

*El llibre era edició limitada i no en trobareu cap exemplar. Potser per eBay.
**Cream, un grup que no podia faltar en aquest blog:

divendres, 5 de novembre de 2010

Misèria de vida i xupa-xups amb gust de merda

La vida pot ser una puta merda.
La vessant "puta merda" de la vida es caracteritza pel fet de venir de cop, d'esquitxar-te amb totes les seves ganes un dia com qualsevol altre. Vas pel carrer i... xof!! Cagarada a nivell vital que ja t'ha baixat. Et truquen de casa i et diuen que tens un familiar a punt de canviar de viu a mort. Així, de cop, "sin más", com diuen els fatxes i la gent que parla castellà.

El lector pensarà: "Què cony li ha agafat ara a l´ésser aquest?" Dons mira, que ara de cop, després de bastant temps de mirar-se l'espectacle des de la grada, es troba en pilotes perseguit pels lleons, equipat només amb un paper de xupa-xups de gust de flam*.

Tot i això, un servidor no perd mai l'esperança i la poca fe que té, i decideix netejar-se la merda i escriure aquest article. No té ni estructura ni cap valor, però està escrit amb la intenció que algú, si es troba en pilotes, perseguit pels lleons i equipat només amb un paper de xupa-xups del gust que sigui, agafi el paper, els hi foti pel cul i marxi corrents per la sortida d'emergència. Esgarrapat però viu i amb ganes de continuar amb el show.

*Un servidor escull el gust de flam perquè era el seu preferit abans de l'adolescència.

dimarts, 2 de novembre de 2010

Sobre els Oompa Loompas i els sintetitzadors amb arrugues

Un servidor mai s'ha considerat un amant de la música electrònica, i encara menys d'aquella amb un soroll de sintetitzador dels 70-80, que li recorda a algú mastegant xiclet mentre salta en un llit elàstic vestit d'Oompa Loompa amb un fons d'escenari tipu salvapantalles del Windows 95.

Segur que a la majoria d'éssers els hi transmetrà una sensació semblant...

Òbviament, hi ha excepcions en la música electrònica dels 80, i en aquesta entrada un servidor té intenció de retre homenatge a un dels conjunts que porta més temps en actiu -de 1980 fins ara-  i amb una producció musical impecable.
No són ni més ni menys que ells llegendaris Depeche Mode, foscos, depriments i que no tenen res a veure amb els ajudants de Willy Wonka.

Aquí un tema del seu últim disc d'estudi, Sounds Of The Universe (2009), amb un genial videoclip:



PD: Las autoridades sanitarias advierten: És molt recomanable llegir els contes de Roald Dahl, concretament
       tots, i especialment Les Bruixes, Charlie i la Fàbrica de Xocolata, La Meravellosa Medicina d'en Jordi  i tota la resta.

dimarts, 26 d’octubre de 2010

Reflexió d'un professor d'anglès i de molta més gent

El mateix servidor de sempre avui anava caminant per Madrid i ha vist l'individu de texans apretats i gastats, sabates de pell punxegudes, cabell despentinat-estudiat, ulleres de sol Carrera i samarreta amb un gran eslògan de Calvin Klein a punt de petar per causa de la musculatura superdesenvolupada.

Està feliç de lluir la seva samarreta Calvin Klein i de portar les seves ulleres de sol Carrera.

L'individu no és conscient, en la seva eufòria continguda, que també està fent feliç a un bon grapat de persones anomenats Senyors De Calvin Klein i Senyors De Carrera, que en aquell moment també es passegen pels carrers, rient sota el nas amb picardia, tot cofois de la trapelleria que tant bé els hi ha sortit: l'individu dels texans no només fa propaganda dels seus productes tot content, sino que el més meravellós de tota la trapelleria és que ha pagat els seus 50€ per la samarreta i els seus bons 120€ de les ulleres por poder accedir a la categoria de Cartell Ambulant.

Una mica més enrere  hi ha els Senyors Hugo i  Boss, que es miren somrients les americanes dels Senyors de Calvin Klein i de Carrera... 500€ cadascú.

Quin món més feliç!

dilluns, 6 de setembre de 2010

Folk del d'ara...

A tothom qui li agrada la música una mica molt, li agafen "èpoques".
Per "època" un servidor es refereix, per aquells a qui no els agrada la música una mica molt, a un període de temps durant el qual només s'escolta un tipus de música o a un grup en concret.
Doncs una de les "èpoques" més llargues que ha tingut un servidor va ser provocada per el grup de folk-rock actual amb més força de tots els que coneix (que a dir la veritat, tampoc són tants): amb tots vosaltres, Mumford and Sons.

Només un detall sobre el cantant d'aquest grup provinent de Londres: mentre amb un peu toca el bombo, amb l'altre toca la pandereta, a la vegada que toca la guitarra i evidentment, canta. Ni els dofins.

El meu videoclip preferit del Youtube: Mumford & Sons - Winter Winds

dimecres, 1 de setembre de 2010

A tots els internautes perduts. Sisplau, dediqueu-me uns instants!

La raó de ser d'aquest blog està encara per determinar.
No obstant, es pot escriure sense cap fi concret.

Aquest és el cas d'un servidor: està orgullós d'haver entrat en una comunitat que ell pren per intel.lectualment inquieta. El tendre "blogger" no s'adona que la majoria de porqueria que aboqui en aquest indret virtual no serà llegida per ningú... Amb sort, potser algun internauta perdut en la immensitat de la xarxa hi va a parar i l'hi dedica uns instants (molt poc recomanable).

Tot i així, ell es nega a acceptar-ho del tot i vol creure que de tant en tant tindrà alguna cosa interessant a dir o a compartir. Els temes seran diversos i sense gaire aprofundiment, principalement a causa de la seva manca de cultura i constància... Li agrada la Música (però només la bona), l'Història, el Formatge (excepte l'Emmental), els Bons Llibres (tot i que els dolents a vegades també), el Cinema, el Teatre, els Monthy Python, la Cervesa, Pink Floyd i un llarg i amorf etc.

Tant de bo sigui així...