"Para comunicarse con el personal de la estación, utilice los interfonos amarillos "
Sòcrates

dimecres, 20 de maig de 2015

Que tinguis molta pau, siguis on siguis i per molt que passin els anys


Antic i estimat lector. Si mai tornes a passar per aquí i trobes això, no li busquis una explicació. Aquest blog té vida propia i actua al marge d'un servidor.
Que tinguis molta pau.

dimecres, 6 de febrer de 2013

Última entrada del Blog Regulero: La llana del monarca té raó

"És important repetir les coses obvies de forma periòdica per tal que es mantinguin com a tals, inclosa aquesta afirmació." Un Servidor

Amb aquesta "Llei de la Obvietat Generada per Repetició", acaba la contribució d'un servidor a la cultura occidental pel que queda de dècada.  El Blog Regulero expira.


Escoltant Lana del Rey -cantant que fa vergonya admentre que és collonuda i que, tot sigui dit, està bastant potent- l'individu que fins ara es creia el Jonathan Swift de la primera dècada del segle XXI ha arribat a la conclusió que no s'ha de fer com en Bob Dylan, sinó que cal aprendre a callar quan les idees ja no vénen com venien abans, o quant la cosa comença a cansar. Millor morir jove deixant un cadàver que no aguantar fins l'eternitat amb soporíferes dissertacions sobre la miserable classe política de la nostra terra*.

El modestíssim creador d'aquest antre ha envellit, i el temps li és escàs, considerant les nombroses i interesantíssimes tasques que l'ocupen. Abandonant el blog no abandona l'amor a la literatura, ni les seves majestuoses creacions, que en un futur no massa llunyà, emplenaràn llibreries, cinemes i galeries d'art arreu del globus terraqui.

Hem parlat de desplaçaments de plaques tectòniques, de la possessió de camaleons d'acord amb el Dret Romà, de psicòpates obsessionats amb antics porters del Madrid, de Pink Floyd, de les barraques de Girona, de viatges en el temps, de vegetals que demanen misericòrdia, d'extraterrestres disfressats de pijo a la Universitat de Navarra, de relativisme, d'anguiles encenent arbres de Nadal, del Nadal, de reggaeton, del grafè, dels amics, de destrucció en general, de chihuahuas rodejats d'estrelles del rock, d'Arthur Von Sommerfield, de la Fi dels Temps, d'en Mariano Rajoy, de com salvar vides sense cardar ni brot, de tiranosaures, de bombons, autistes i punkies, del Desconnexionisme, de Freddie Mercury, de l'insomni, de les bases morals per a l'emmagatzemament de fulls en blanc... Hem parlat de moltes coses, però toca tancar la boca a vegades, i deixar parlar als altres.

"Nenes, era la foto que faltava en
aquest blog, uns gatets ben monus.
Millor tard que mai."
Per això, estimat lector, un servidor posa fi a a aquesta absurda empresa iniciada tres anys i mig enrere, una Odissea en un mar d'espaguettis carbonara, un viatge al cul d'un mandril, una epopeya protagonitzada per hàmsters, una travessia al nariu dret de Dostoyevski, un recorregut per un bosc plè de koalas molls, una cursa de gordes, una allau de Blackberrys espatllades, un procés en el qual tu, lector, has participat pacientment sense entendre la meitat de les merdes publicades i que  un servidor espera t'hagin aportat com a mínim una petita deformació facial que es podria entendre com un somriure. 

Moment demagògic
Ha estat un plaer, ens tornarem a veure, i recordeu: "la Veritat us farà lliures."

PD: Pena que això s'acabi aquí, perquè li he agafat el gustillo a cambiar la mida de la lletra a les meves parts preferides.

divendres, 25 de gener de 2013

Per tots aquells que es caguen en la DGT i en la mare que la va parir

(Posar play i començar a llegir.)

D'aquí a 30 anys les carreteres estaràn quasi buides. No hi circularàn cotxes pràcticament. No serà per un apocalipsi, ni per una llei que prohibeixi conduir. La població haurà seguit augmentant. Els recursos i les desigualtats entre els països desenvolupats i els pobres seguiràn creixent en benefici nostre. Tot estarà més plè que actualment. Tot menys les carreteres.

A les autopistes d'Abertis es seguiràn cobrant els peatges, però els que pagaràn seràn els porcs senglars i els eriçons. Les heures i els matolls que creixeran a la variant de Girona Sud-Bordils taparan els túnels, i per arribar fins a Castellfollit de la Roca, faràn falta bulldozers per apartar la vegetació.

I el Govern. Sigui de qui sigui, serà multimilionari. Les arques públiques petaràn de monedetes daurades on s'hi banyaràn tots plegats com si fóssin el Tio Jilito. I només existiràn tres estrats socials: a dalt de tot de la piràmide, acumulant molt més de la meitat del PIB, hi haurà els examinadors de la DGT o de l'òrgan equivalent el 2043. La classe mitja estarà formada exclusivament per persones majors de 47 anys, que tindràn un poder adquisitiu que dependrà exclusivament del seu èxit professional i/o rentes disponibles. Finalment, a la base de la piràmide, hi haurà l'escòria.

Els pàries de la societat. La merda humana que es revolcarà en el fang, arrossegant els peus pels carrers buits de les ciutats, demanant caritat i misericòrdia als conductors. Rebràn el nom de Caminants, i la seva mala fortuna serà coneguda arreu de la Terra. Només hauràn tingut la culpa d'haver nascut massa tard o d'haver badat. Si ara mateix no tens el carnet de conduir, estimat lector, aquest és el futur que t'espera en un món en el qual serà festa nacional el dia en què es va aprovar l'últim examen pràctic de conduir.

"Un caminant passejant pel parc Güell de Barcelona"
Ella es deia Marta Regencòs, i tenia 18 anys i dos mesos el dia que va sortir somrient del cotxe després d'un examen de 15 minuts en el qual només se li havia calat el cotxe 3 vegades pels nervis i va frenar bruscament en un parell d'ocasions. Era el seu segon intent i s'havia deixat quasi 1000 euros en classes pràctiques, però va valdre la pena. Havia fet l'examen abans de la reforma del gener de 2013.

Quatre anys després, en canvi, a en Pere Místicman, que portava 8 intents, -el primer d'ells el dia següent  a l'aprovat de la Marta- l'havien tornat a suspendre per no conduir de forma sostenible, superant en un miligram per litre l'emissió de CO2 permesa, com a la 3ª i a la 4ª vegada. Aquest últim examen, després de conduir durant 4 hores en condicions climatològiques adverses, es va oblidar de posar un intermitent en un port de muntanya on no hi havia ningú. Havia demanat una hipoteca al banc per pagar la matrícula de l'examen i al professor.

Deu anys després del cas d'en Pere, en Hovercraft Serra va ser una de les tres persones que va aconseguir aprovar l'examen teòric aquell any. Era doctor en enginyeria mecànica per la UPC i va fer tres errades a la quarta fase de l'examen test. Els tres mesos de preparació exclusiva van ser en va, perquè no va saber calcular a ull l'humitat relativa de l'asfalt el tercer dia de l'exàmen pràctic.

Moment demagògic i amb pretencions de cinisme
Doneu gràcies al Govern perquè vetlla per la seguretat vial, cuida el medi ambient i sobretot, les arques dels examinadors. Donem-nos gràcies a nosaltres mateixos per cagar-nos en tot i no fer res per canviar-ho, i doneu gràcies a aquells que per canviar les coses es dediquen a cremar contenidors i a fer apologia de l'anarquisme.

dimecres, 19 de desembre de 2012

Aclariments previs a les Vacances de Nadal

Bona gent, lectors dels quatre racons de món. Abans de cessar definitavament l'activitat regulera tenint en compte que s'acosten Bacances de Nadal i que un servidor té coses millors a fer que no pas escoltar Architecture in Helsinki mentres emplena de merda negra i cal·ligràfica aquest espai en blanc, una sèrie d'aclariments:
"Un dibuix d'en Miguel Noguera"
  1. Hi ha una important afluència d'entrades a aquest blog des de Rússia. Ni més ni menys que de la mateixa terra que va veure neixer gent com Vassili Grossman, Tolstoi i Yeremenko. Hi ha dos opcions: que hi hagi russos que parlin catlalà, fet que confirmaria l'estudi dut a terme per una mena d'agència finançada per la Generalitat que afirma que ja som deu milions de catalanoparlants; o que sigui una mena de Spam que es dedica a llegir entrades sobre chihuahuas, relativisme, Oriol Junqueras, viatgers del futur, etc.
  2. A partir d'ara, com fan tots els blogs que volen entrar a formar part de la cultura eclèctica underground, un servidor marcarà tots els noms propis de persones amb negreta, per deixar clares les múltiples influències i l'àmplia formació humanísitca d'un servidor. Un exemple: cacahuet, endomorfisme, Jean Luc Godard, paracetamol, Kierkegaard. 
  3. Aquests dies de Nadal s'ha d'apofitar per gastar molt, estar molt apalancat, jugar a la play, no pensar en la gent que estar al carrer morint-se de fred i gana i sobretot, en cap cas, intentar fer alguna cosa al respecte.
  4. Tot i que el quart punt no és un aclariment si ens posem estrictes a nivell semàntic, és una petita història sobre la Fi dels Temps, -tema esmentat sovint en aquest blog- que té cert interés: 

Hi havia una vegada, cap allà al segle V després de Crist. un parell de paletes maies que estaven fent un calendari. Els hi havien encarregat i portaven 5 mesos picant pedra amb martell i escarpa, fins que el maia nº 1, que era més llest que el maia nº 2, li va dir al maia nº 2: 

-Tu, ara torno, vaig un moment a casa que he de fer unes coses molt maies que tinc pendents. -i va riure sota el nas maia que tenia a la cara, una cara de maia murri.
-D'acord, però no triguis, que hem d'acabar el calendari.
El maia nº1 no va tornar mai. Però aquesta és una altra història. La qüestió és que le maia nº 2 es va quedar sol fent el calendari. No portava pressa perquè ell ja anava cobrant per les hores de feina, i ja ho trovava prou entretingut allò de fer els números parells de color blanc i els imparells de color negre. I els diumenges de color vermell. Però els dies van anar passant i ja anava pel mes de maig de l'any 1968. Ell anava picant pedra i cada dia estava més avorrit fins que va dir que ja en tenia prou i que ho deixava allà on ho deixava. Que no tenia sentit anar continuant fins a la Fi dels Temps. Quina ironia no? Perquè de fet, va continuar fins a la Fi dels Temps no? Curiós aquest anècdota dels maies. 
  1. [Hauria de ser l'aclariment número 5, però el Blogspot és una merda i no ho permet. Si interromps una numeració i la vols reprendre, l'has de tornar a començar des del número 1]. Aquí va: traduir al català el Quijote és una cabronada. És com demanar que t'escalfin un gelat. O com ser anglès, però com saps francès llegir Shakespeare en francès.
  2. En Miguel Noguera és un avançat al seu temps. No saps qui és en Miguel Noguera, perquè tu no ets un avançat al teu temps.
  3. Un servidor ha comprovat empíricament que si ets català i et passes més de 3 mesos a Madrid sense tornar a casa, et poses malalt. Solució: independència o mort.

dilluns, 10 de desembre de 2012

"Hey Chihuahua, you got me rockin!"

Aquesta és l'història d'un chihuahua que sortia a tots i cadascún dels videoclips d'una banda de rock dels anys 70. Uns videoclips cutres sobre tius amb melena, vestits amb malles i de cares pintades, que fumaven unes bones drogues.

Com que les històries es comencen pel principi i acaben pel final, a menys que es vulgui ser un innovador, aquesta començarà pel principi -en el qual el chihuahua apareix en el videoclip del primer single del grup amb un barret de Robin Hood- i acabarà pel final, amb un videoclip final molt boig que combina explosions, autobusos escolars, drogues de disseny, centenars de chihuahuas implotant, fibra òptica, armadillos femella en zel i paper de cel·lofan en quantitats industrials. I un mussol. Un mussol molt gros que ho mira tot des de dalt d'un arbre, amb ulls esbatanats. 

La part interessant del relat no és ni el principi ni el final, sinó el que els de la LOGSE coneixem com el nus. En el nus d'aquesta història, el chihuahua es troba en un autocaravana llogada creuant els Estats Units d'Amèrica des de l'est a l'oest. Direcció a uns famosos estudis de Los Angeles, on el grup de rock ha de grabar el nou disc amb la gran discogràfica que els ha contractat. El chichuahua té molta set, perquè fa hores que no paren a cap gasolinera, i al chihuahua el Jack Daniels no li treu la set. Es posa a bordar perquè està molt estressat, i els seus lladrucs estridents i patètics posen histèrics als músics. El baixista, que normalment és el més tranquil, proposa que introdueixin el causant d'aquell merder per la tassa del vàter, que ho votin democràticament. El lider del grup, el que sempre surt a les portades de les revistes i s'emporta a les groupies de tres en tres al camerino, diu, amb la mirada perduda en l'infinit, que de cap manera, que el chihuahua és l'amulet protector del grup, el Guardià de la Unitat, que no poden tirar un catal·litzador musical com aquest per la tassa del vater com si res. Van tots molt fumats.

El chihuahua es pixa al seient del darrere, i és llavors quan el bateria para l'autocaravana. Estan enmig del no res. Kansas, segurament. Només hi ha carretera i matolls al costat de la carretera. Tots discuteixen per culpa del chihuahua. El teclista, que fins llavors no havia dit res perquè estava composant un tema sobre el Vietnam, diu que triin entre el gos o ell. Que es nega a pujar al cotxe amb aquella merda peluda i cridanera, que ho votin democràticament.

"Portada del tercer disc de la banda de rock
dels anys 70"
El chihuahua, dos dies abans no hauria dit mai que la seva era una raça que resistia en condicions extremes, però allà estava: veient passar les línies blanques de la carretera a 60 milles per hora, lligat amb cables d'amplificador al capò del cotxe, tragant-se tots els mosquits dels estats de Kansas, Colorado, Utah i Nevada fins arribar a Los Angeles, California. Al principi s'ho havia près amb humor, imaginant-se que enlloc d'un chihuahua era un Jaguar, però la conya li va durar fins que es va posar a ploure a bots i barrals quan éren a l'alçada de Denver, Colorado.

Un cop a Los Angeles, el integrants del grup deslliguen el chihuahua que, exhaust, es queda on el deixen. S'han instal·lat en un motel de carretera a les afores de la ciutat, i estan contents perquè demà es posaràn a grabar. Fumen i beuen, i el chihuahua s'ho mira des de sota una cadira sense entendre res.

¿Què fa un chihuahua com ell a Los Angeles, amb uns músics que fumen crack i beuen whisky tot el dia? Ell es un chihuahua, i tot i que no sap a què es dediquen els chihuahas habitualment, sospita que aquest no és el seu lloc. Però no fa res. S'ho mira tot i suspira amb resignació. Potser és el seu destí. Potser les hormones de la seva mare que van atraure el seu pare estaven dirigides per una força superior, una voluntat que es concretava en el desig de concebre un chihuaha especial, un chihuahua que sortís en tots els videoclips d'un grup de rock dels 70, des del primer fins l'últim. Va somriure i es va adormir.

dimecres, 28 de novembre de 2012

Siempre hay dos bandos

"El cantautor asturià que va tenir
l'ocurrència de fer una versió de Pla
Quiquenal dels Manel en bable.
 Sí, el bable és una
llengua"
Demà la impotent Assamblea General de les Nacions Unides reconeixerà Palestina com a Estat Observador, notícia que a Isreael li importa una merda i que li ha servit a un servidor per fer l'entrada més curta de totes les entrades del Blog Regulero i penjar una cançó d'en Nacho Vegas titualda "Siempre hay dos bandos" -amb la qual un lector hi pot estar o no d'acord i amb la qual un servidor no hi està d'acord però li agrada com el cantautor ven la seva ideia del blanc contra el negre- sense fer servir cap punt final fins al final d'aquest text però fent servir -en dues ocasions comptant aquesta- guions per aclarir petites informacions no imprescindibles però de rellevancia si es vol entendre el conjunt del paràgraf amb tots els seus matisos.


(Nota del traductor: Lector, et recomano sincerament que no perdis massa el temps amb aquesta entrada. Limita't a posar play al video i torna al facebook a mirar fotos d'amigues teves en bikini de l'estiu passat o a acabar el cas pràctic d'Administratiu II. No obstant, he de reconèixer que, tot i la pèssima qualitat d'aquest blog en quant a continguts, el gust musical del redactor d'aquest antre virtual és exquisit. Per tant, para atenció a la lletra d'en Nacho Vegas. Que quedi clar que no ho dic perquè treballo per un servidor, ja que el sou que tinc és absurd, i no perdo res si em fot fora de la redacció. De fet, potser deixo la feina i em dedico al ballet clàssic, que sempre ha estat el meu somni.)


dilluns, 26 de novembre de 2012

El futur de Catalunya en mans d'un ós panda

Bé, catalans i catalanes, lectors i lectores, homes i dones de totes les contrades d'aquesta estimada terra anomenada Catalunya, ja hem votat.

Ja hem votat i s'ha liat parda. S'ha liat parda per a tothom, independentment del que hàgim votat. Tothom pot estar més o menys content en el sentit polític dels resultats, i content per l'alta participació ciutadana, però els resultats deixen un panorama bastant complicat al Parlament. Observem per què:

  1. Els resultats -que sap tothom i que per tant no cal reproduir en aquest antre virtual,- deixen una cosa molt clara, i és que Convergencia i Unió ha d'estar al Govern. T'estaràs preguntant, estimat lector, si un servidor és gilipolles explicant aquestes obvietats, però millor seguir una seqüència lògica des del principi .
  2. Els membres del Govern -consellers i jerarquia inferior- no han de formar part del Parlament necessàriament. Els escull el President de la Generalitat d'entre la gent que li peti. (Aquest punt número 2 no forma part de la seqüència lògica, però és per aquella gent inepta en política).
  3. La majoria absoluta al Parlament de Catalunya -la meitat més u del total de diputats- és de 68 diputats, i CiU en té 50.
  4. La majoria absoluta és necessària per aprovar les lleis al Parlament, lleis tant importants com els Pressupostos de la Generalitat.
  5. Els Pressupostos de la Generalitat, que són les projeccions de despesa i ingressos de Catalunya durant un any, (i que es compleixen en gran mesura), els proposa el Govern a principis d'any i els aprova el Parlament.
  6. Si no s'aproven els Pressupostos Generals proposats, s'obre un plaç de pròrroga per proposar-ne uns de nous, i si es tornen a refusar al Parlament, es convoquen noves eleccions.
Aquí acaba la primera part de l'explicació. Ara una petita pausa publicitària en format de petit reportatge fotogràfic, cortesia d'un radical integrant del Col·lectiu d'Intervenció Internacional Birres i Tetes, on s'explica l'origen del Candidat a la Presidència d'ERC i el seu projecte de Govern:

"Oriol Junqueras ahir a la tarda tot feliç, com sempre"
Panda Bear
"Oriol Junqueras amb 18 anys, de visita a la Reserva
Natural de Wolong, Xina, on viuen els seus pares
en l'actualitat" 


"El mateix Junqueras la setmana passada a Vilanova i la Geltrú
explicant el seu projecte de substitució de les estacions d'esquí
de la comarca de Lleida per boscos de bambú, el seu menjar preferit"
Continuant amb l'Oriol Junqueras i la prèvia seqüència argumentativa a favor del caos de Catalunya:
  1. En Mas té, a primera vista dues opcions mínimament lògiques si vol governar, que com es veurà en els següents punts, s'acaben convertint en una sola opció, i aquesta opció acaba en una nova convocatòria d'eleccions. La primera i més evident per a tothom és pactar amb Esquerra Republicana de Catalunya per tal de formar govern conjunt i així tenir l'ós panda i els seus secuaços al seu equip, formant un sòlid Govern de caire independentista a favor del "dret a decidir", que és el nom que se li dona a un hipotètic referèndum sobre l'independència. La segona opció és la de formar Govern amb minoria, és a dir sense formar cap "bipartit" i intentar aprovar les lleis concretes pactant amb els partits un per un (per exemple amb el PP els temes econòmics i amb ERC temes de soberanisme i educació). La inviabilitat d'aquesta segona opció es mostra en el següent punt.
  2. Per tal de que surti escollit en Mas com a President de la Generalitat, es sotmet a votació al Parlament de Catalunya la seva candidatura, siguent la primera ronda per majoria absoluta i, en cas de desacord,  una segona votació per majoria simple (més SI's que NO's).
  3. Si en Mas diu que vol governar sol, no el votarà ni el xoriço de l'Oriol Pujol, per no esmentar la resta de partits, a menys que el PP cregui que és la millor opció dintre de les possibles pels seus interessos i llavors tots els PPDiputats li donguin el seu vot i guanyi en segona votació per majoria simple.
  4. Considerant inviable aquesta opció del punt 3, passem a l'altra possibilitat d'en Mas.
  5. El Messies de Catalunya decideix pactar amb ERC i forma Govern conjuntament amb l'ós panda i el seu equip. Tot va molt bé i tothom surt al carrer per proclamar que Catalunya serà independent abans que canti el gall.
  6. Llavors arriba l'hora de pactar els Pressupostos, i en Mas proposa les mesures d'austeritat que considera adequades per tal de sortir de la crisi -les famoses "retallades"-. Però en Junqueras i companyia, contraris a aquestes mesures i partidaris d'un sistema de polítiques socials basades en la despesa pública, li diu que ni de broma es faràn els pressupostos que en Mas proposa.
  7. En Mas li explica que no és que a ell li agradi fer retallades, però que no té més opció si vol que Catalunya surti de la crisi un dia o altre.
  8. En Junqueras, amb el recolzament de part del Parlament i des de dins del Govern, li diu que no, que s'han de plantar boscos de bambú, donar subvencions als aturats i no privatitzar hospitals.
  9. No es posen d'acord, el bon Junqueras es posa trist perquè no li agrada veure a la gent enfadada i s'han de convocar eleccions.
  10. A partir d'aquí, ni la més remota ideia.
Per als més romàntics i optimistes, CiU i ERC es posaran d'acord amb aquestes coses pel bé superior de Catalunya, però la realitat és molt probable que no sigui tant maca. A nivell econòmic són massa incompatibles.

Evidentment hi ha altres escenaris possibles, com per exemple un pacte PP-PSSC-CUP-C's formant govern en minoria, o ERC-PP-PSC-ICV també en minoria... Quins mesos de festival que ens esperen.